Miriam Triay / Ciutadella – Artur Gener és la quarta generació d’un ofici artesà, tradicional de Menorca. Un que après del seu pare, seguint amb el llegat que ja li havia deixat el seu avi a aquest, i el seu besavi abans. Un ofici, un estil de vida, que tot i la tradició, ha acollit com a propi, des de sempre: “És un ofici artesà que suposa un contacte directe amb elements molt bàsics de la natura: terra, fang, aire, foc… que és el que es necessita. I en ell hi ha una mica de romanticisme. Permet establir un contacte íntim amb l’estat emocional d’un mateix”. Des del setmanari, i amb les festes de Sant Joan a tocar, hem conversat amb ell, sobre la gerreria, però també, sobre les lladrioles; peces clau de festa.
Com sorgeix el fet que sigui gerrer? Com ho definiria?
Ve d’herència. El meu pare me’l va ensenyar. I a ell, abans, li havia ensenyat el seu pare. Som la quarta generació d’una família de gerrers. Però més enllà d’açò, és un ofici que t’ha d’agradar, t’ha d’estimular, hi has d’entrar d’alguna manera, has d’entendre la seva dimensió. I, evidentment, t’has de sentir a gust. Al principi no és fàcil, sobretot el torn, hi has de dedicar hores i ganes. Vaig tenir una professora a la Bisbal, a l’Empordà, que em va dir que es necessitaven 3.000 hores només per dominar la tècnica del torn.
Açò sí, una volta t’hi has esforçat, i veus el resultat, és molt estimulant. Quan surt del forn el producte final. Després d’haver treballat amb les mans, durant tanta estona, una massa uniforme; veure com finalment s’ha convertit en alguna cosa… és molt estimulant, sí.
I bé, a més d’un ofici, és un estil de vida. Un aïllament del món actual. Un contacte amb l’estat emocional. Alhora que també es connecta amb la natura.
Vostè segueix amb l’estil tradicional de la gerreria…
Sí. Empr un forn de llenya, un torn manual en què has de coordinar peus i mans… per jo és el que li dona autenticitat. M’agrada seguir l’ofici de forma autèntica. És el que he rebut del meu pare. I açò és el que més m’estimula, perquè avui dia, és com un oasi. És un contacte més directe amb tot.
I entenc que ho fa com a feina, però també com a afició, per vostè?
Jo la veritat és que ho faig per encàrrec. I, a part, en solc fer de més, sempre, per si de cas, perquè dins el forn també es poden sofrir ruptures, per exemple. I si me’n sobren, me’n qued, clar. Però gairebé sempre funcion per encàrrec. A més, no només faig aquesta feina, també som guia turístic, vull dir que el temps és el que és. I m’agrada destinar-hi el que cal a la gerreria, perquè no és una feina que permeti la rapidesa i immediatesa.
I què solen encarregar, per exemple?
Normalment, peces d’unes determinades mides o formes, que no són bones de trobar. I que saben que aquí, d’alguna manera, jo els hi puc resoldre. També peces que el meu pare ja feia, i els mateixos clients en volen més. Fins i tot, peces que, tal vegada, va fer el meu avi o el meu besavi, i em duen perquè les repliqui. Per exemple, em van dur uns tests de copa de les cantonades de Son Roses, que ja estaven romputs, i en volien de nous. Estaven fets clarament a mà, amb el torn. I pel tipus de fang que era, que ha anat canviant, vaig deduir que havien d’haver estat obra del meu avi o besavi.
Es tracta de l’únic gerrer que hi ha, actualment…
Sí, bàsicament sí, a l’hora de fer-ho d’aquesta forma més rústica i tradicional. La ceràmica pot ser un art també, però jo em definesc bàsicament com a artesà. Per jo el que faig és rústic, artesanal. Seguesc aquesta línia. Es podria dir que som un 90% artesà, i potser un 10% artista, si vols.
Per tant, per Sant Joan, sempre venen a vostè a l’hora de confeccionar les lladrioles…
Els darrers anys sí. Des que el meu pare es va retirar, i finalment va morir el 2017, sempre han vingut a jo, sí.
I què suposa per a vostè poder participar de les festes?
Jo som de Ciutadella, per tant, Sant Joan el duc a dins. Forma part dels sentiments d’aquest poble. I és una aportació que faig a la festa, encara que sigui de forma secundària; per tant, està clar que m’agrada poder participar-hi d’aquesta manera.
Com definiria una lladriola?
És una peça de fang. Feta amb el torn. Baixeta. De forma arrodonida, amb un poc de panxa. Encara que, per nosaltres, els gerrers, sempre ha estat una mesureta. Jo sempre li he dit així.
I es tracta d’una peça tradicional, que, pel que consta, fa molt de temps que s’empra. Actualment, en el marc dels Jocs des Pla, de rompre ses carotes; però també s’ha emprat, en altres moments, per altres jocs i actes que s’organitzaven.
Com sabem, la lladriola serveix per rompre la carota. I per açò, és important que el cavaller que la porta, pegui amb el cul d’aquesta peça. Que és la part més forta i dura.
Quantes en sol fer cada Sant Joan?
Depèn de l’any. Però, normalment, en faig unes 150-200 pel caixer senyor. Que, a més, d’encomanar les que s’empraran per a la festa, també en sol regalar. A vegades, hi ha caixers senyors que volen ampliar, fins i tot, després de les festes, i me’n demanen més. A vegades també n’he fet per l’Ajuntament, o per altres col·lectius… En puc arribar a fer unes 400 tranquil·lament. En demanen més enllà de la festa. Per tenir.
I en altres èpoques de l’any també n’hi demanen?
Sí, hi ha molta gent que en demana com a decoració, o com a detall de noces, per exemple. Al final és un objecte tradicional del nostre poble.
A més de les lladrioles, li encomanen alguna cosa per les festes?
A vegades em demanen creus de Sant Joan, per penjar. O, fins i tot, també m’ha encomanat, des del Cercle Artístic, algun any, recreacions de bòtils de gin, com a attrezzo de l’obra Foc i Fum. Crus, secs, perquè així són més fàcils de rompre.
La gerreria és llavors, i segons Gener, una feina estimulant, gratificant. De la qual gaudeix. Una forma d’aïllament i desconnexió del seu entorn més directe i accelerat, per poder connectar amb altres parts del que el rodeja. Una artesania, un art, que segueix perdurant dins la nostra tradició, i que, com molts altres, no hem de deixar que mori.
