Itziar Lecea / Ciutadella – Theresia Malaise, autora de la portada d’aquest nombre 10 de Nua, està en aquests moments tancada al seu taller donant vida a la qual serà la seva pròxima exposició: “9 meses”. “Puc crear d’altres maneres. Ha estat el meu viatge de l’heroi trobant aquesta acceptació i veient què m’aporta: fortalesa, resiliència…” , comenta. Una reflexió, amb un rerefons molt ampli d’idees i pensaments, que li ha servit per poder superar el procés de no poder donar vida d’una altra manera. I que ha alliberat en forma de catarsi pictòrica que podem veure el mes de juny a l’espai Sant Antoni de Maó.
Qui és Theresia Malaise?
Som una belga nòmada que fa més de 10 anys que visc a Menorca. Primer vaig estudiar a Bèlgica, i després em vaig treure la carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Va costar-me anys, perquè no em van convalidar cap assignatura i va ser com començar de zero. Tanmateix, de la formació a Bèlgica vaig treure molt de profit de la manera d’ensenyar, que és enfocar-se molt en què el mou a un, incloure filosofia, pensament crític, observar molta obra…Pel contrari, a Barcelona el pla d’estudis és molt més rígid, i no alimentava les inquietuds pròpies. Els darrers anys de la UB sí que vaig poder triar pintura i estar a l’estudi per fer feina, aprenent a través de la pràctica, en contacte amb altres estudiants. Crec que a Menorca costa ajuntar-se diversos artistes per poder debatre i veure l’obra de cada un, és una cosa que em falta.
La figura és l’eix central de la teva obra. Ha estat sempre així?
Curiosament, a la UB em vaig topar amb una barrera amb el tipus de pintura que faig, fins que em vaig trobar amb dos professors que sí que em van animar moltíssim. Un d’ells em deia que, estant en contacte amb el món pictòric belga, entenia el que jo feia, que sempre ha estat pintura figurativa. Es dona el cas que ara està ressorgint amb moltíssima força aquesta pintura figurativa, pel que puc fer feina més tranquil·la. A tots ens agrada que agradi el que feim.
Com va acabar creant a Menorca?
En realitat, venia a fer una temporada, però al cap de dues setmanes d’arribar, vaig quedar-me embarassada, pel que em vaig haver de plantejar establir-me. Menorca em va semblar un bon lloc per fer-ho. Davant aquesta situació, també vaig assumir que hauria de deixar la pintura…però va ser just al contrari. Van començar a sortir locals on compartir espais amb altres artistes, com l’Omni, l’estudi Barbar, i dos espais més que he compartit amb l’artista Pol Marban. I estic encantada, perquè m’agrada el diàleg amb altres artistes.
És molt diferent crear a una illa mediterrània de fer-ho a la terra natal?
Bèlgica és una terra de pintors, i està molt present en la meva obra la part conceptual, la part artesana de la pintura. Menorca la veig com un lloc ideal per crear. Sí que és cert que m’hi manca una col·lectivitat amb la que compartir inquietuds, però la calma de l’illa és molt inspiradora per fer obra. He viatjat a molts llocs que m’ha agradat, però on no m’hi veia creant. Però a Menorca vaig sentir que se m’obrien les portes, que em sentia com a casa i on segueixo coneixent gent fantàstica, em surten oportunitats…
Seguint la manera d’aprendre de Bèlgica, què et mou a pintar?
Per jo, la pintura és una forma d’estar. És un constant buidar-me, aconseguir que una idea del cap surti en forma de pintura, agafar una direcció concreta, rebutjar la perfecció, veure què passa quan apareixen errors, quan pint sense posar-hi un objectiu concret… És un estat que cerc, que pot no sortir en hores i aparèixer de cop. És com un acte de meditació. Al principi, el que em movia molt era una investigació pictòrica que anava a les meves arrels, al meu passat, a la memòria, al record. Com estem entrellaçats, a partir de les nostres arrels, amb les persones de les quals ens rodejam.
És curiós, perquè quan vaig arribar a Menorca emprava colors molt bàsics, i ara mateix estic tornat a aquesta etapa i agafant-ne coses. Estic segura de què hi té alguna a cosa veure l’illa, que m’està ajudant a experimentar amb el color, que vaig descobrir aquí. M’agrada veure com el color m’impressiona tant a jo com a l’espectador. De fet, rellegint un llibre de Kandinsky em vaig adonar que estava rumiant sobre conceptes de color i forma que ell ja havia tret, pel que ara estic aplicant totes aquestes reflexions d’una manera molt més conscient.
En què estàs ocupada, ara mateix?
Ara mateix estic preparant una exposició, que veurà la llum a finals de juny. És una mostra que beu de la meva pròpia experiència de voler tornar a ser mare. Amb la meva actual parella hem passat anys intentant tenir un fill, però s’ha convertit en un procés molt complicat, en el qual vaig fer fecundacions in vitro, tractaments…Fins que em van dir que havia quedat infèrtil després de tenir al meu primer fill. Fa poc vaig acabar el darrer tractament, amb el que vaig decidir aturar-ho. Pel camí, però, m’he trobat amb moltes dones que han hagut de lidiar amb la mort d’infants, d’estar anys cercant un infant i tenir un avortament, de dones que cerquen quedar-se embarassades i no poden… I vaig veure com s’intenten muntar xarxes per compartir aquestes experiències, però de cara a dins. Pel que em va venir de gust poder-ho expressar de manera molt més oberta al públic, plasmant el meu propi procés. Hem de fer que aquests processos deixin de ser un tabú.
És necessari xerrar, des del punt de vista creatiu, xerrar de la no possibilitat de ser mare?
Ningú conta que té un avortament espontani, o que ha perdut un nadó. Per què no? Per què no podem contar aquestes coses? Què soles estem en tots aquests dols, que són terribles, perquè al cap i a la fi, som les encarregades de crear vida. I com de dur és passar per processos així, sense cap tipus d’estaló, perquè a les parelles que solen acompanyar tampoc saben com fer-ho ni se n’hi mostra.
L’exposició vull que conti tot açò, pel que vull que sigui com un úter, un espai on passen coses. El títol serà “9 mesos”, hi haurà nou obres, i vull plasmar el paral·lelisme que hi ha entre donar vida a una persona i el procés de creació artística. La darrera baula per acabar de donar-li forma al projecte va ser el llibre de Joseph Campbell “El viatge de l’heroi”, que m’està ajudant a donar-li una estructura narrativa, fer un recorregut i armant tot el que dirà l’exposició.
És un viatge el que has fet fins a donar a llum al projecte de “9 mesos”?
Si, crec que puc dir que jo també estic fent el meu propi viatge, perquè amollar el projecte de tornar a ser mare m’ha duit un alleugeriment que m’ha permès reflexionar sobre tot el que m’ha passat i adonar-me que estic bé. Que puc crear d’altres maneres. Ha estat el meu viatge de l’heroi trobant aquesta acceptació i veient què m’aporta: fortalesa, resiliència… De tot açò tractarà l’exposició.
On podrem veure aquestes obres?
Serà a l’espai Sant Antoni de Maó, que és una església. Vull que sigui com un espai sacre, amb un tríptic al fons, xerrant molt de la dualitat que existeix en tota persona de què significa ser dona, què significa ser home. Les dones podem aportar moltíssim i crear molt més enllà de ser mares, podem aportar moltíssim a la societat de manera creativa. Poder exposar a la sala és el premi que em van donar el Premi Ciutat de Maó l’any passat. De fet, el quadre amb el qual vaig guanyar aquest premi, va ser el primer que vaig fer d’aquesta sèrie, en un moment en que passava per un procés una mica més complex.
Trobarem quadres sobre maternitat?
En el fons, vull que l’exposició sigui, més que incubar la maternitat, com incubar projectes artístics, que també tenen un desenvolupament orgànic. Pots tenir una idea, que tindrà les seves diferents fases i arrels, en un procés de creació que s’ha repetit durant mil·lennis. A totes les cultures surt aquest mateix procés, ens pensam que som molt innovadors, però no estem inventant res. Tanmateix, sí que estic emprant elements molt moderns dintre de la meva narrativa, on hi té molt a veure l’inconscient, els dimonis interns. Llavors vull treure com enfocam tots els temps: present, passat, futur, i com està present sense deixar-se endur per l’ànsia ni quedar enrocat al que va ser.
