He explicat diverses vegades quant de molt em costa escriure la ressenya d’un llibre de relats. No puc comentar-los tots i som incapaç de fer-ne una tria.
Si més no, amb Ell i tu i altres relats, de Joana Serra de Gayeta, no he tingut aquest problema. No en sé la raó, perquè no hi ha cap mena d’unitat temàtica, els personatges són diferents, les narracions varien molt tant en extensió com en estructura…
Potser, simplement és que els devuit relats estan amarats del mateix sentiment, una mena d’emotiva poètica de la quotidianitat que te’ls fa força propers, talment contats per una persona amiga asseguts a la taula d’un bar tranquil.
O tal vegada és la nostàlgia que destil·len, l’enyor d’instants feliços, l’acceptació -més rebel que resignada- de l’inevitable pas del temps…
“I no vull tenir mai més un ram de roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant. Vull que beguin la saba de la terra (…) Les roses vermelles i jo, ara, som una sola cosa.”
Sé, per altra part, que hi ha molt d’autobiogràfic en aquest recull. El primer relat, que dona títol al llibre, el vaig poder gairebé viure a través d’una xarxa social. Joana Serra de Gayeta té la generositat i la força creativa de regalar-nos ara, en un conte breu, tot l’amor i el dolor que en aquells moments l’envoltaren.
Tanmateix, és el poder evocador del seu llenguatge que ens permet sentir-nos part de cada una de les històries. Així, podem sentir la felicitat de dormir, després d’un dia vora el mar, amb “restes de granets d’arena per entre els dits dels peus” o bé sumar-nos a l’adeu a en Biel i na Catalina.
Són devuit relats. Devuit relats que, com una mena de quadres preciosistes, ens immergeixen en escenes de pèrdua i dolor, d’indignació, d’alegria, de tristor… Sense paraules sobreres, amb una sobrietat sorprenent, l’autora aconsegueix que cada un d’ells sigui una fiblada, que t’arribin directament al cor. Pot ser una habitació tancada o una sèrie televisiva, les basses d’un carrer o una bolla de paper de plata… imatges perfectament cisellades que fan que cada narració et provoqui una intensa emoció.
I així coneixem un seguit de personatges que, dibuixats amb ben pocs traços, esdevenen inoblidables: l’ermità Benet, na Conxa, na Maria del Miracle…
No tinc cap altra qualificació que ser un bon lector, no pretenc res més que recomanar-vos llibres. Les meves ressenyes setmanals no són altra cosa que una convidada a la lectura. Per això mateix, us vull demanar que no dubteu a submergir-vos en Ell i tu i altres relats. No us penedireu. Havent-lo llegit qualque cosa haurà canviat al vostre interior. Això només ho assoleix la bona literatura.
Hauria d’anar acabant, però necessit fer-ho amb una cita textual, amb un fragment que us permeti fer un mínim tast de la gran força d’aquesta obra.
“El teu món real era un món fet d’amics, de prunes verdes d’aquella prunera d’enfora, a l’Horta, que les feia tan bones, de missa escolar a les nou amb cançons que les monges us ensenyaven, de corregudes amb nins pels carrers del poble i de capvespres de diumenge dins del cinema.”
