La família
Josep Truyol (a) Bep Candela, va néixer a Ciutadella l’any 1874. Família humil. Els seus pares són l’hortolà, Guillem Truyol Cursach (Ciutadella, 1839), i Coloma Monjo Pons (Ciutadella, 1839). Desconeixem la seva vida d’infant. Sembla que fa feina en la construcció. El trobam, per primera vegada, l’any 1896. Té vint-i-dos anys i ha començat a festejar a n’Antònia Vigo Arana, la filla del carrabiner destinat a Fornells (inspector de consums a Ciutadella en el final de la vida laboral), Emilio Vigo González (1842 – 1928), i Isabel Arana Melis (c. 1850 – 1916).
La partida a Filipines
Molt probablement, la partida del ciutadellenc és el mateix dia de les festes de Gràcia de 1896. Ell és corneta del 2n Batalló del 2n Regiment d’Infanteria. Podem imaginar com va ser aquella marxa. Són cinquanta-sis joves menorquins que marxen a Filipines. Deuen ser fills de famílies pobres, ja que no s’han pogut redimir a metàl·lic. Així ho relata la premsa local: … Los expedicionarios manifestaron patriótico entusiasmo, recibiendo cariñosas manifestaciones del público, que los despedía con visible emoción así por su paso por las calles del tránsito como en el muelle y desde los miradores y rampas que dan al puerto (…) [EBP. Maó, 9/09/1986]. Amb les tropes colonials, Truyol va recórrer les províncies de Cavite i Batangas, i, segons relata ell, és present en multitud de combats contra els independentistes filipins, els tagals. Ni en una sola vegada el van ferir.
Menorquins a la guerra de Filipines
No sabem el nombre exacte de menorquins que són a la guerra de Filipines. Partint de l’estudi d’Antoni Marimón, podem dir que l’exèrcit a l’arxipèlag estava compost de 4.269 espanyols més 9.000 filipins i que, esclatada la crisi, hi van enviar 24.540 soldats més. En el contingent de 1897, de les illes Balears marxen 480 militars a Cuba, 175 a Filipines i 43 a Puerto Rico, sense comptar els militars de carrera i voluntaris. En aquests nombres no es tenen compte els que ja hi eren el 1897 i partides posteriors. Quants d’aquests 175 eren menorquins? No ho sabem.
En la defensa del Fort de Baler (Los últimos de Filipinas).
Baler és un municipi marítim en la província d’Aurora en la regió de Luzon Central, sent la capital provincial. La defensa del fort de Baler va donar lloc a un dels episodis més famosos d’aquella guerra llunyana. Alguns protagonistes van escriure el relat dels fets i, amb el temps, passà a les pantalles en forma de pel·lícula. La primera, dirigida per Antonio Román, una mescla d’història d’heroisme i amor, molt de l’Espanya de Movimiento Nacional, es filmà el 1945, en plena eufòria franquista. La segona, recent, dirigida el 2016 per Salvador Calvo, molt més realista i fonamentada en la història dels fets, on els protagonistes d’aquella defensa apareixen com a herois infortunats de la decadència espanyola. Josep Truyol va viure la defensa del fort de Baler, però no amb el darrer contingent, sinó amb el penúltim. Truyol s’hi refereix quan torna a Ciutadella, no dona dates, però la referència al fet que foren rellevats per un nou destacament em fa pensar que ell formaria part del penúltim grup de soldats a Baler. O sigui que Truyol seria de “Los penúltimos de Filipinas”
Per respondre a la inestabilitat de la zona, el 21 de setembre de 1897, el tinent José Mota arribà per reforçar la guarnició de Baler amb cinquanta soldats del Batalló Expedicionari núm. 2, personal que havia lluitat a Cavite i, recentment, a Aliga, a vuitanta quilòmetres de Baler. L’octubre de 1897 pateixen el primer atac dels insurrectes, que poden frenar no sense baixes, entre les quals es compta el mateix tinent. Després d’unes setmanes i en veure que la situació no millora, es decideix l’enviament d’un nou destacament: cent soldats del Batalló de Caçadors núm., 2, on hi havia la majoria de menorquins. Crec que és amb aquest destacament, a les ordres del capità Jesús Roldán, que arriba Truyol a Baler, el mes d’octubre de 1897. Poc després, el 14 i 15 de desembre s’acorda al tractat de pau de Biak-na-Bató, que obre un breu període de relativa calma. Dic relativa perquè els atacs aïllats i els sabotatges dels insurrectes continuaven per tota la regió. Per això, el gener de 1898, les forces espanyoles sumen quatre-cents efectius més. Aviat, emperò, entren en joc els interessos dels Estats Units i declaren la guerra contra Espanya, que promou nous aixecaments. No sabem quan marxa Truyol Vigo de Baler, però si ell mateix diu que hi fa quatre mesos i mig, hem de pensar que la partida és en la primavera de 1898. Són les tropes de relleu d’aquests homes que protagonitzaran el conegut i cinematogràfic episodi de resistència. El setge final contra Baler s’inicià el dia primer de juliol de 1898 i acabà el 2 de juny de 1899. Cinquanta-cinc homes es van tancar a l’església, l’únic edifici fet amb pedres que hi havia al poble, per resistir i ho van fer durant 337 dies. Al final van arriar la bandera. Llavors van saber i van creure que la guerra feia mesos que havia acabat i que Espanya es retirava de Filipines. Segons unes fonts en van quedar 38 en vida, segons altres, 33. Els supervivents marxaren a peu a Manila, des d’on van repatriar-se poc després.
Foto: Arxiu família Truyol Vigo.
José Truyol pres dels tagals
Del fort de Baler, Truyol Monjo passa, en una força de 175 homes al comandament d’Arcas, a Bangui. Bangui és un municipi costaner de la província d’Ilocos, en el punt més al nord de les Filipines. Allà és fet presoner i és tancat a un camp de concentració
durant set mesos. Si fem els nombres, podem pensar que estarà tancat fins principis de 1899. Segons em conta el seu net, que ho sentí contar a son pare, en el camp de presoners, Josep Truyol va ser destinat a tenir cura dels cavalls del capità dels “insurrectes”. Tenia ànsia dels animals i sortia a passejar amb el seu cap. Era prou la confiança que tenien amb ell, que passat el temps el deixaren sortir sol amb el cavall i, en una d’aquestes sortides, ja no va tornar. No tenim cap informació de com va poder salvar-se i arribar a Manila.
Els menorquins morts a la guerra de Filipines
He pogut identificar 66 menorquins o residents a Menorca morts en les guerres colonials de finals del segle XIX. La majoria ho seran a Cuba. A Filipines en comptem 11. Antoni Marimón en compta 12, però no els identifica, només diu que n’hi ha 1 d’Alaior, de Ferreries i des Castell, 3 de Maó i 6 de Ciutadella. Entre els morts a Filipines, jo he pogut identificar a Felipe Nart Rodes, capità, al combat de Salitran (Cavite), el 7/03/1897 [DOMG, núm. 170]; Joan Rotger Moll, de Ciutadella, soldat del 13è Batalló de Caçadors (BC), mort per malaltia a Calamba, el 21/07/1897 [DOMG, núm., 272]; Llorenç Pons Mercadal, de Maó, soldat de l’11è Batalló de Caçadors, mort per malaltia a Manila, el 13/08/1897 [DOMG, núm., 277]; Antoni Pons Sintes, d’Alaior (escrit Mayor), soldat del 2n BC, mort a Malabe, el 2/09/1897 [DOMG núm., 277]; Máximo Portas “Larantes”, de Maó, infant del 12è BC, mort per malaltia a Calamba el 3/09/1897 [DOMG, núm., 277]; Bartomeu “Seimundo” Tutzó, de Maó, mort per malaltia a Manila el 9/09/1897 [DOMG, núm., 277]; Matias Mascaró “Ginestra” (segurament Genestar), de Ciutadella (posa Laorella, Baleares), infant del 13è BC, mort per malaltia a Manila l’11/09/1897 [DOMG, núm., 277]; Bartomeu Llabrés Pons, de Ciutadella, soldat del 13è BC, mort per malaltia a San Isidro, Nueva Écija, el 5/10/1897 [DOMG, núm., 277]; Jeroni Sanz Carretero, d’es Castell, soldat del 13è BC, mort per malaltia a Manila el 15/10/1897 [DOMG, núm., 277]; Joan Febrer Seguí, de Ciutadella, soldat del 13è BC, mort per malaltia a Manila el 10/11/1897 [DOMG, núm., 275]; Miquel Jover Triay, de Ciutadella, soldat de l’11è BC, mort per malaltia a Manila el 12/12/1897 [DOMG, núm., 275].
Els repatriats i l’arribada de Josep Truyol a Barcelona
Durant aquests anys, de 1897 a 1900, els repatriats van tornar de manera irregular a casa. Marimon diu que els menorquins repatriats de Cuba, Filipines i Puerto Rico van ser 91: Alaior 5, es Castell, 4; Ciutadella, 24; Ferreries, 2; Llucmaçanes, 1; Maó, 46, i sense especificar 9. En el llibre “La crisi de 1898”, jo n’identific 80, amb nom i llinatges, i 95 més sense identificar. Com que la font és la premsa de l’època, entre els no identificats hi pot haver alguna duplicitat. Josep Truyol Monjo és un dels darrers repatriats.
El vapor Lleó XIII, de la companyia Transatlàntica, arriba a Barcelona el 16 de gener de 1900. Ho fa al comandament del capità, Aurelio Gómez, i després de vint-i-nou dies de navegació que els porta a Singapur, Colombo, Port Saïd… Aquell dia, tota Barcelona s’havia congregat al port per rebre els darrers repatriats. No eren exactament els darrers, però sí que era la darrera gran embarcada. A Barcelona són rebuts pel governador militar i les autoritats civils i militars enmig d’una gran expectació: … la cubierta del barco parecía un hervidero de gente que confusamente se codeaba y se empujaba, entorpeciéndose mutuamente con ánimo de llegar antes a saludar a sus parientes o amigos que desde los botes les llamaban, o encaramándose por la escala de costado, lograban llegar a cubierta y estrecharles entre sus brazos … [La Vanguardia. 17/01/1900]. En el vaixell arribaven 1832 repatriats. A compte dels Estats Units arribaven 76 caps i oficials i 1.301 sotsoficials i individus de tropa; a compte d’Espanya havien viatjat 13 caps i oficials i 207 sotsoficials i personal de tropa, alguns dels quals havien recollit a Las Carolinas, una altra possessió perduda per Espanya en aquella guerra. La resta de passatge eren funcionaris, religiosos i personal civil. Josep Truyol arriba amb aquesta expedició.
El retorn a Ciutadella. Truyol agutzil
Després de deu dies a Barcelona, el 27 de gener aconsegueix desembarcar a Maó. La família, que l’havia donat per mort, el pot abraçar. Durant un temps, Truyol Monjo es converteix en un heroi popular a Ciutadella. Tothom vol que els relati les seves aventures a Filipines. Té vint-i-sis anys. Refà el nuviatge amb Antònia Vigo i s’hi casa el 1908. No sabem el motiu, però vuit anys d’espera per casar-se amb l’estimada són molts. Com a recompensa pels seus sacrificis, l’home és contractat com a saig per l’Ajuntament, i passa després a ocupar el càrrec d’agutzil. He pogut datar aquesta feina entre 1915 i 1936, encara que desconec si va ser durant un període major. Sembla que durant la guerra, va continuar amb la mateixa ocupació. A més, la parella va obrir una botiga de comestibles al carrer Curniola, que menava n’Antònia.
El matrimoni format per Josep Truyol Monjo i Antònia Vigo Arana, tindrà cinc fills: Coloma (Ciutadella, 1910); Guillem (Ciutadella, 1911 – 1966), sabater; Emilio (Ciutadella, 1913- 1992) -), sabater i després pagès; Josep (Ciutadella, 1915 – la Mola 1939) i Isabel (Ciutadella, 1921 – 2011), casada amb Octavio Flores Cano (Jaén, 1914 – Ciutadella, 1970).
Bep Candela, fabioler de la Colcada de Sant Joan
Si el record de Josep Truyol ha arribat als nostres dies no és per les seves aventures a Filipines, sinó com a fabioler de les festes de Sant Joan de Ciutadella, càrrec que va ocupar com agutzil de la casa gran, encara que el fet que fos corneta militar no degué ser de bades. El primer any que surt com fabioler titular és el 1914, substituint Pere Pons Capó (a) Peruix. Sembla que surt cada any fins el 1923, en el bienni 1924/1925, Josep Truyol i Pere Pons comparteixen el càrrec.
Tocat per la fortuna
Si va ser la fortuna i el seu enginy que va fer que sortís en vida després de tres anys i mig de guerra a Filipines, la mateixa fortuna el va visitar el desembre de 1935. Josep va ser un dels que va comprar aquell bitllet de loteria que portava el nombre 25.888. Mirin per on que la seva dona, d’amagat, en va comprar un altre. O sigui que la parella hi jugava 10 PTA. Sí, va caure sa grossa a Ciutadella. De cop, la família va ser rica. Van comprar la casa on vivien, al nombre 37 del carrer Curniola, van comprar una segona casa al carrer de l’Arc, van comprar tres bicicletes, una per cada fill, i encara els quedà capital per guardar al banc.
El drama de 1939
Si la fortuna havia acompanyat la vida de Josep Truyol, el final de la guerra civil va començar l’inici del drama que enfosquiria la seva existència fins al final. L’home ja tenia seixanta-sis anys. El febrer de 1939 va ser detingut i empresonat al quarter d’artilleria de Dalt sa Quintana. Quaranta anys després d’Ilocos, es tornava a veure sense llibertat. A Filipines havien estat els tagals, a Ciutadella eren els falangistes. Va estar pres fins el juny de 1941, durant més de dos anys. Tenim un informe de la Comissaria de Policia de Maó, de 27/06/1941, en el que es ret comptes de l’arribada d’un grup de presos en situació de llibertat condicional que tornen des de presons de Barcelona, supòs que es refereix a la Model. Entre ells, Josep Truyol Vigo. Amb ell, Jordi Moll Bosch, Miquel Zornoza Gelabert, Jaume Mulet Pizà, Josep Ponsetí Marquès, Jordi Mascaró Llorens, Rafel Iglesias Calafat, Josep Marquet Ginart, Rafel Camps Huguet, Rafel Mus Sintes, Josep Cardona Petrus, i altres.
Josep ja havia complert els seixanta-set anys i havia estat separat del servei públic. Només els quedava la botiga del carrer de Curniola. El 1939, els diners que tenien al banc havien perdut el seu valor. Per fer front al desastre, havien hagut de vendre la casa del carrer de l’Arc. Amb tot, Josep encara viuria fins els vuitanta-sis anys.
La repressió sobre la família Truyol Monjo
La repressió va ferir la família Monjo. Bep Candela i Antònia Vigo van veure dos fills i un gendre a la presó, i un altre, el més petit, executat a la Mola, però açò és una altra història, que un dia contaré.
Gràcies als descendents de la família Truyol Vigo per la cessió d eles fotos familiars.
