St. Joan, les nostres festes, ens tornen a reunir i ens fan viure el que és el més important en la vida d’un poble, la bona convivència entre tots. Veiem la festa com l’estel que s’està apropant -i els cavalls el llueixen amb orgull-, aclaparant la nostra total atenció. Vivint-les, farem festa a casa, al carrer, a st. Joan de Missa, a la Catedral…
Sant Joan obre cors i portes i finestres de casa. Infants, joves, adults, persones grans, tots, uns i altres sense fer diferències, desitjam relacionar-nos i participar de la festa que ens pertany a tots. Una festa que no entén d’ideologies i sí de l’experiència que ens reuneix a tots a la plaça des Born, al llarg d’Es Pla, a ses Voltes, a santa Clara, ….
Sant Joan ens arriba cada any amb el seu esclat de llum especial. Un esclat que ens fa obrir “ulls de got” i ens fa viure una realitat que no sempre ens és evident: absolutament tots mereixem respecte. El mereixem sigui quina sigui la nostra idea, la nostra condició social, la nostra situació. Sant Joan és un flaix de llum que ens fa témer i refusar la fosca, l’absurd de la insolidaritat. Visca, idò, Sant Joan! Com a caixer capellà ho he experimentat durant varis biennis, quatre, el primer, enguany en fa ja 50, el 1974-75, i no m’ho sembla! Com passen els anys!
A mesura que s’atraquen els dies 16,…, 23,24 de juny, tots tornam un poc tous, un poc blans. El cor obert que vivim amb tothom, ens estova l’ànima. Hi ha més bondat a les nostres cares, hi ha més alegria. Una alegria tan sana que fins i tot als adults, ens fa tornar infants, innocents, creïbles. Quina sort! El text i el context de Sant Joan ens fa aletejar una forma de ser, una manera franca i sincera de relacionar-nos, cap a la qual ens convé progressar. Sant Joan ens diu: “No perdeu mai la bona convivència!” Poder-nos mirar a la cara amb simpatia és superior a tenir més o manco raó. Quan les raons no deixen de festejar el cor amb sinceritat, sempre resulten més creïbles i acollidores.
El text i el context de Sant Joan té tast religiós. El té, no sols perquè hi tenim -i no pocs ho vivim- la pregària de vespres a St. Joan de Missa, l’Eucaristia, la presència del caixer capellà, sinó, també, perquè la bondat i l’alegria són fruit de l’esperit, són llavor de la més noble espiritualitat. L’espiritualitat i la religiositat rauen en el cor de molts, i si no les hi posam traves es manifesten lliurement i feliçment d’una manera espontània. Amb més o manco consciència no podem deixar de viure el que ens és connatural: la religiositat, l’obertura al transcendent.
Per a mi, les festes de Sant Joan tenen la sort de connectar amb el punt d’irracionalitat positiva de la gent, amb el sentiment religiós que tots portam a dins. Parafrasejant Sagarra, Sant Joan “desperta en el cor aquell blau tendre que hem volgut escanyar i que no mor mai”. I té raó. El sentiment i l’actitud religiosa no moren mai del tot, són persistents i tossuts, sempre reneixen. Sempre troben l’ocasió per a connectar amb nosaltres i despertar-nos a ells. L’experiència religiosa és una de les realitats més complexes i fascinants de la nostra vida.
Alguns poden dir que el sentiment religiós que es viu durant les festes de Sant Joan és tan senzill o més que la fe del carboner. I potser tenen raó. I també potser, per què no? que la fe dels senzills és molt transparent, fins i tot pot ser la que més. Com transparent és l’aigua que descansa tranquil·la lluny de tempestes orquestrades en moments puntuals. L’escriptor Ruyra, defensant la fe dels senzills, assenyala: “Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu”. I, justament per açò, reclama poder creure com un infant: “Vull creure refiat, cluca la nina, el cor rendit, l’enteniment passiu…”.
Ficat entremig dels batecs de les festes de Sant Joan, un dia vaig escriure, i avui ho record i ho torn dir: “Crec que l’home, en el fons, és creient, el cor m’ho diu. El cor em fa viure refiat, amb un somrís a la cara, amb un batec bondadós al cor, amb les mans obertes horitzontalment a tothom i verticalment al buit ja existent al principi de tot. Buit ample, adult, madur. Buit que tot ho recull perquè, essent “no-res”, és de tots i ho és tot”.
I una anècdota de fa ja 50 anys. La nit de Sant Joan de l’any 1974, el fabioler Joan Camps Florit, en sortir de la Beguda de “cas caixer senyor” per acompanyar “sa capellana” al seu domicili, motivat per la festa que portàvem tots al cor, va sortir del palau sonant el tambor i el fabiol, cosa que fins aquest moment no s’havia fet mai. Amb el consentiment del caixer capellà, en aquest cas jo mateix, no va parar de sonar fins que va arribar el moment d’acomiadar-se en el portal de casa meva. Aquell fet va ser molt apreciat pel públic i pels membres de la Qualcada, de manera que el mateix fabioler el repetí durant els anys següents, desconeixent -com s’ha comentat- que era un error fins el 1980. Aquell any, la senyora Dora Sintes, mare del caixer senyor del bienni 1980-1981, segons es diu, va decidir perpetuar aquesta nova tradició, la qual avui es repeteix sota el nom de “darrer toc de fabiol”, i és un acte molt sentit pels santjoaners.
Desitj que la festa de Sant Joan a Ciutadella duri, duri enllà d’avui mateix i enllà de demà. Desitj que ens arreplegui, i ens ajunti, i ens faci mirar a la cara, net el cor, mentre s’allarga sense fi l’espai del darrer toc de fabiol. Sí, desig que el context de la festa de Sant Joan continuï cada dia a la cara i ànim de tots els qui som ciutadellencs. Ho dic, i ho repetesc enguany que fa ja cinquanta anys –noces d’or- de la meva primera sortida com a caixer capella a unes festes que ens omplen de goig a tots. I… per molts, molts d’anys més! Que les festes de sant Joan ens despertin sempre la nostra solidaridat i bona convivència!
Bones Festes, Ciutadella!
