Ciutadella té la sort de tenir la millor festa popular del món i, aquesta afirmació desfermada, no ha estat feta per un ciutadellenc exagerat i amant de la hipèrbole sinó per un menorquí de Ferreries que és més racional que no emocional i que ho ha dit amb una mica d’enveja (sana, per l’amor de Déu) i també recança perquè coneix els seguidors de sant Bartomeu que mantenen el dimoni encadenat i tresquen amb una pell humana i un ganivet esmolat. Què ho fa? Com s’ha produït aquest miracle estival? No és fàcil ser el millor del món i menys en un aspecte col·lectiu i continuat que es remunta a l’edat mitjana. Qui ha estirat el fil? Com és que, a pesar dels intents polítics i ideològics i les imperfeccions sabudes i caparrudes, es manté aquest nivell d’excel·lència continuada? Quan anam de festa som festius i eixelebrats. Quan hem de parlar de coses serioses com ara la iconografia cristiana, encara que sigui bàsica, o de la investigació antropològica, encara que sigui més bàsica encara, ens hem de decantar per l’equanimitat freda i clara. I ja que hem tret els atributs del sant que va ser escorxat i el seu cap llançat a la mar de l’Índia també seria oportú treure a passejar les característiques i propietats cristianes del cosí de Jesús: pell de camell, garrot llarg amb un travesser curt a la punta, conquilla, llibre que l’acredita com a profeta, ovella (Agnus Dei) i que també va ser víctima del llançament del seu cap a la mar, en aquest cas la mar Mediterrània que també banya la preciosa ciutat de Ciutadella. Jo som de nom Joan. No el Joan de l’evangelista sinó el Joan del Baptista com no podia ser d’una altra manera a Menorca. Però ja està bé d’atributs i tornem a la primera pregunta. Com és que les festes de Sant Joan de Ciutadella són, i continuen sent, les millors del món amb la competència de tota casta que hi ha en aquest planeta globalitzat que només permet un sol relat i també un sol regnat? Estaria bé fer servir l’analogia com ho fa a la natura l’aigua transparent de Macarelleta i reflectir la veritat a través d’una altra mirada més sàvia i encara més neta. Per exemple, Octavio Paz. Al seu llibre, de lectura imprescindible, El laberinto de la soledad, l’escriptor mexicà defineix per sempre més la festa: “Inscrita en la órbita de lo sagrado, la Fiesta es ante todo el advenimiento de lo insólito. La rigen reglas especiales, privativas, que la aíslan y hacen un día de excepción. Y con ellas se introduce una lógica, una moral y hasta una economía que frecuentemente contradicen las de todos los días. Todo ocurre en un mundo encantado: el tiempo es otro tiempo (situado en un pasado mítico o en una actualidad pura): el espacio en que se verifica cambia de aspecto, se desliga del resto de la tierra, se engalana y convierte en un ‘sitio de fiesta’ (en general se escogen lugares especiales o poco frecuentados): los personajes que intervienen abandonan su rango humano o social y se transforman en vivas, aunque efímeras, representaciones. Y todo pasa como si no fuera cierto, como en los sueños”. Aquí hi ha la clau: efímeres. La festa ha de ser efímera perquè si sempre fos festa acabaria convertint-se en una tortura: els flancs dels cavalls regalimarien sang, els caixers es convertirien en fantasmes que farien el seu recorregut sagrat per places i carrers davant la indiferència de la gent. La festa està molt viva perquè té una duració pactada, ritual i pautada. La festa per poder ser festa ha de poder morir -la famosa frase de Nabokov que lliga bellesa i compassió- i, com les estacions, ha de poder renéixer.
Per tant, molt bones festes. Perdeu el cap com el sant durant dos, tres dies, una setmana. Recuperau el cap després com va fer la religió i la història amb la figura venerada de l’estimat sant Joan Baptista.
