Miriam Triay / Ciutadella – Com ja hem vist, na Carmen Carretero és la mà artista darrere les carotes de les festes de Sant Joan d’enguany. Del primer any del bienni que encetam. Sent una figura femenina la que està al capdavant d’aquesta part de la festa, hem volgut posar la vista enrere i recuperar les altres dones que també ho han pogut fer en algun moment. En total, i si comptam a Carretero, en són set: Nina Camps, Maria Sintes, Carmen Vivó Saura, Sofia Saura Cantallops, Cristina Sintes i Sílvia Vivó.
Des d’aquest especial de Sant Joan, ens hem posat en contacte amb elles, per poder rememorar aquesta experiència. Encara que no hem pogut fer-ho amb totes, sí que ho hem reviscut des dels ulls dels seus descendents. En el cas de na Nina Camps, hem parlat amb na Magda Marroquín, la seva filla; i en el cas de na Maria Sintes, amb n’Ignasi Cavaller, el seu fill.
Nina Camps: La que obrí el camí
L’any 1961, el germà del caixer senyor d’aquell bienni, en José Maria de Olivar i Despujol, va ser qui va encarregar les carotes a na Nina Camps. La seva filla desconeix el motiu exacte, però suposa que es devia a la seva relació amb en Jaume Bagur. El cosí de Camps, i amb qui ella havia fet moltes feines de restauració.
“Sempre la record pintant i restaurant. A més de la seva passió, la va poder convertir en la seva feina. Després de la guerra civil va ajudar, en el taller de Can Bagur Arnau, del seu cosí, a restaurar el patrimoni de l’església que s’havia destruït. A més, i d’entre les seves feines destacades, també hi ha els escuts del Saló Gòtic de l’Ajuntament de Ciutadella, que va fer juntament amb Pasarrius. Ella els va dibuixar i pintar.”, ens explica Magda Marroquín.
Una dona que, a més, va formar part d’un grup de pintors, eminentment masculí, el grup Fedelich. Que sortien cada diumenge a pintar pel camp. Des de l’any 1977. Amb figures com en Jaume Fedelich o en Xec Coll. L’altra dona que l’acompanyava era na Maria Sintes. Qui també va fer les carotes, just després d’ella.
Maria Sintes: Entre lletres i pinzells
Na Maria Sintes va ser la primera dona a pintar les carotes durant un bienni, el del 1980-81. Dues dècades després de la seva companya de grup. Una dona que no només es definia com a artista, sinó també com a escriptora. Dominant ambdues arts.
L’any en què va poder gaudir del privilegi de pintar les carotes, el seu nebot n’era el caixer senyor, en Carlos de Salort Sintes -pare del caixer senyor d’enguany-.
“La seva temàtica preferida sempre era Menorca, ja fos a l’hora d’escriure, com a l’hora de pintar. I en el cas de les carotes, va seguir la tradició del moment, les caricatures típiques que tots coneixem”, ens explica el seu fill. De fet, li va agradar tant viure l’experiència, que en va pintar moltes més per la família, i les va anar regalant.
Carmen Vivó: Quatre biennis d’art
El cas de Carmen Vivó és també excepcional. Si na Nina Camps encetava la figura de l’artista femenina dintre de l’art de fer carotes, i na Maria Sintes era la primera a fer-ho dos anys (un bienni); na Carmen Vivó és l’única que ha tingut el gust de fer-les durant quatre biennis diferents. A més de ser la primera que s’atreví a dibuixar una dona en les seves carotes. Fins aquest moment, només s’havien pintat figures masculines. Encetant així, com Camps, una nova etapa.
Els biennis són: 1988-1989 / 1998-1999 / 2002-2003 / 2006-2007. El primer bienni va ser per encàrrec de Luís de Olivar O’Neill, fills del caixer senyor, Luís de Olivar Despujol, i gran amic de l’artista. El segon, va ser a càrrec de Simon de Olivar Vivó, nebot i fillol de Carmen Vivó. El tercer de Gabriel de Olivar Oliver, amb qui també presenta una amistat “preciosa”. I, finalment, el darrer any va ser Luís de Olivar O’Neill, el seu amic, que, aquest cop presidint les festes ell, va voler tornar-les a encarregar a Vivó.
Quatre biennis, vuit anys. En els quals l’artista d’estil naïf, inspirada pel pintor Torrent qui l’animà a pintar sempre que ho desitgés, ha disfrutat molt. I en aquest cas, Vivó sí que es basava en figures presents als carrers de la festa. En cares conegudes. “Sempre demanant permís, mai he pintat a algú que no ho volgués. No podria fer-ho així”. Amb transparència i valor, Carmen Vivó va representar les festes des de la seva mirada i amor, de vuit maneres diferents.
Sofia Saura: De l’afició a la festa
Entre aquests biennis en què Carmen Vivó fou l’estrella de la festa, quant a les carotes, trobam que, el 1992, també les pintà una dona. En aquest cas, es tracta de na Sofia Saura Cantallops, germana del caixer senyor d’aquell bienni, Fernando Saura.
Si les anteriors artistes, ho eren en afició i dedicació; en aquest cas trobam un passatemps en tota regla. Saura era aficionada a la pintura, i encara ho és, però mai ho ha volgut fer la seva trajectòria, ja sigui personal o professional. “Simplement, ho faig com a hobbie”.
La pressió del principi, de saber que tot el poble veuria les seves carotes, va donar pas a una calma abismal. A un aprenentatge en solitari de noves tècniques i materials. I a un resultat satisfactori. On veiem caricatures inspirades en la festa, però no en algú en concret. “Era ben novata en el tema, però m’ho vaig passar molt bé”.
De fet, aquest any no les va pintar totes ella, en va fer únicament sis, i les altres dues, les va pintar un conegut del caixer senyor, en Miquel Capó Caules.
Cristina Sintes: Entre llenyes
Un bienni després del darrer en què na Carmen Vivó va pintar les seves darreres carotes, el 2008, va ser el torn de l’escultora Cristina Sintes Cardell. Qui, i arran de l’amistat del caixer senyor, José María Sintas Zaforteza, amb la seva mare, va tenir el gust de poder dedicar-li, a aquesta darrera, unes carotes. “Les vaig dedicar a la meva mare. Perquè, de fet, ella ja no les va poder veure. I sempre he agraït la generositat del caixer senyor per haver-li donat aquesta il·lusió”.
Encara que la seva estima dins l’art està centrada en l’escultura, Sintes ja havia pintat alguna carota amb anterioritat com a regal a diverses amistats. Així que ja tenia pràctica. Però és que, i a més, el material amb què estan fetes les carotes, la llenya, és el mateix amb què treballa a l’hora de fer escultura. Era una altra forma de fer-hi feina, llavors.
Així, amb temàtica santjoanera, veim diversos personatges, tant inventats com reals, de les festes: “la persona que va ben gata, el cavaller que no pot més de cansament, el fillet malcriat que tira avellanes, l’home del julivert, l’home que reparteix les canyes…”. Una mirada molt pura, que cercava que tothom es pogués veure representat dins la festa. Perquè, i en paraules de l’artista: “Sant Joan és per tothom, tothom en té el seu raconet, tengui l’edat que tengui”.
Sílvia Vivó: L’artesania per bandera
El següent any del mateix bienni, el 2009, el caixer senyor tornà a concedir el privilegi a una dona. En aquest cas, artista, i artesana per damunt de tot, na Sílvia Vivó. Coneguda, sobretot, per l’ensenyança que imparteix a l’escola municipal d’arts plàstiques, Vivó és una artista que ho ha volgut provar tot. Amb tota independència i coneixement, ha tractat tot tipus de materials, i ha anat navegant entre la pintura i l’escultura, constantment.
El 2009, quan el caixer senyor li proposà de fer-les, Vivó encara no havia arribat al seu moment de màxima expressió, com a autònoma, i treballant únicament del que li agrada -aquest arribà el 2014-. Però ja va poder gaudir de posar al centre l’artesania. “Vaig fer dotze carotes, ja que en volia regalar quatre. I totes elles seguien una mateixa temàtica, bastant clara. Entre homes i dones, la idea era representar diversos oficis artesans de Menorca. Des del fuster, la brodadora, el ferrer, el pescador…”.
Un homenatge als ciutadellencs i ciutadellenques, a la totalitat d’un poble. “Així, tot el poble es va poder sentir identificat. Ja fos perquè exercia aquella feina, o perquè tenia un familiar que ho feia”.