Nel Martí és professor i escriptor. En aquest mateix setmanari ja hem presentat altres obres publicades pel mateix, com Joan Timoner i Petrus. Aproximació a l’obra de l’assagista polític, filòleg, poeta, músic i paisatgista menorquí (2023), o L’Obra Cultural Balear de Menorca (1973-1982) (2023). O hem pogut editar alguns dels seus treballs, com Jaume Farré Vidal, el mestre freinetista de l’Escola de Mercadal i Ferreries afusellat per la repressió franquista (coautor, 2023), o Genoveva Pons Rotger, la mestra republicana de Ferreries que volia canviar el món (2024). Aquesta setmana hem conversat amb ell amb motiu de la seva nova publicació, Memorial de violetes (Ed. Nova Moll). Una que presentarà demà, dijous, 27 de juny, a les 20 h, a vaDllibres.
Què l’ha inspirat a escriure ‘Memorial de violetes’?
Ja fa alguns anys que havia començat a investigar la persecució i repressió que havien patit les persones homosexuals de Menorca i de les Illes Balears durant el franquisme, a través de les figures d’«escàndol públic» i d’«estat perillós» incloses en el Codi Penal i en les lleis de Vagos y Maleantes i Perillositat i Rehabilitació Social. Les dificultats per accedir als expedients judicials d’aquesta època em van animar a estendre la recerca a altres períodes per obtenir una visió general de l’homosexualitat al llarg de la història, elaborada principalment a partir de fonts primàries menorquines. Vaig poder acabar gràcies a una beca de l’IME. Hi ha dos motius per escriure aquest llibre: ni a Menorca ni a les Illes hi ha cap treball publicat sobre la repressió i el procés d’alliberament de les persones homosexuals des de la realitat menorquina i balear, i recuperar la memòria històrica LGTBIQ+ de les Illes per posar-la al servei de les generacions presents i futures.
Quin n’és el missatge principal?
En el moviment d’alliberament LGTBIQ+ hi ha una paraula clau: visibilitat. El que no es veu o no s’explica no existeix, i el que no existeix no es pot alliberar. Calia escriure la història LGTBIQ+ de les Illes per visibilitzar els segles i segles d’exclusió i repressió patides per les persones no heteronormatives. El repte segueix sent avui la visibilització, com a forma d’alliberament.
Quin tipus de recerca va dur a terme?
Les fonts primàries utilitzades són moltes i molt diverses, com per exemple les sentències de la Santa Inquisició i els expedients judicials de la Llei de Vagos y Maleantes i la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. També he recollit expressions de control social, com el folklore i la premsa escrita, per veure com tractaven el fet heteronormatiu.
Què ens pot explicar de la situació històrica de la repressió de les persones homosexuals a Menorca i les Illes Balears?
Moltes vegades quan es parla del tema se sol apuntar immediatament a les lleis de Vagos y Maleantes de 1954 i de Perillositat i Rehabilitació Social de 1970. I és normal que sigui així, perquè, efectivament, en aquestes lleis s’inclou de forma explícita l’homosexualitat com a supòsit delictiu. Ara bé, la repressió de l’homosexualitat per part dels poders civils i religiosos és moltíssim anterior. Basta recordar l’actuació de la Inquisició o els privilegis per repoblar Menorca després de la conquesta d’Alfons III, en els quals ja s’exclou clarament als sodomites. També és important destacar la repressió sociocultural, més invisible però igual o més dura, com el control social de la vida afectivosexual.
Com ha vist l’evolució de la lluita pels drets de les persones LGTBIQ+ a les Illes Balears?
Han canviat moltes coses, però dues idees segueixen sent claus: la visibilitat i la presencialitat, i l’alliberament. El moviment gai, avui dit LGTBIQ+, va néixer com un moviment d’alliberament, que implica lluitar per la igualtat en drets i oportunitats. Però també significa alliberar-se de la cultura del masclisme, del patriarcat i de l’heteronormativitat, per viure la sexualitat i l’afectivitat d’una altra manera. Els primers grups LGTBIQ+ no només lluitaven per abolir la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, sinó que també proposaven abolir la figura del matrimoni per viure l’afectivitat lliurement, evitant patrons, etiquetes i institucions de control social.
Com a diputat del Parlament, va ser el coordinador en ponència de la primera Llei LGTBI de les Illes Balears. Què creu que falta, encara, en termes de drets i acceptació?
En ponència, es va fer un gran esforç per aconseguir un gran consens i, vist el panorama polític actual, crec que va ser un encert. Les forces conservadores de l’època, el PP i Ciutadans, van tenir certes discrepàncies amb l’esquerra i la dreta progressista, especialment en temes de visibilitat i transsexualitat. Fou un gran encert introduir la transsexualitat i l’accés a la sanitat pública per a les cirurgies de sexe en la mateixa llei. Però encara falta molt per fer, especialment en termes de visibilitat i acceptació social.
Com espera que el seu llibre contribueixi?
Em conformaria que el llibre servís per començar a recuperar la memòria històrica de l’opressió i l’alliberament de la comunitat LGTBIQ+ a Menorca i a les Illes, per fer justícia als que ho van patir i per crear consciència per als que ara som aquí i per als que vindran. És el primer llibre d’aquest tipus que es publica a les Illes. Estem al segle XXI, i encara no s’havia recopilat.
Quins han estat els majors desafiaments en escriure ‘Memorial de violetes’?
El desafiament més gran ha estat trobar i accedir a les fonts primàries, especialment les judicials, que sovint són difícils d’obtenir. També ha estat un repte recopilar testimonis i històries personals en una societat on la repressió sociocultural ha estat tan forta que molts encara tenen por de parlar.
Té algun altre projecte en ment?
Tenc algunes coses acabades, com l’antologia d’Andreu Murillo i Tudurí i la biografia política del polític republicà Teodor Canet. També en tenc d’altres molt avançades, com la depuració del magisteri entre 1936 i 1942, i el cas concret de Fornells. A més, seguiré treballant en la recerca històrica i en altres projectes que tenc en marxa.
