Miriam Triay / Ciutadella – Margarita Huguet Fuguet (Maó, 1980), va marxar de casa seva quan tenia 20 anys, amb la clara idea que la seva vocació es trobava en el cinema. Iniciant-se en un grau superior de Televisió, Ràdio i Espectacles, va tenir l’oportunitat de fer les pràctiques en una productora de Barcelona, on va poder conèixer a diverses persones rellevants.
El seu camí va agafar, des d’aquest moment, i per fi, el rumb que li corresponia. I, navegant en diferents projectes cinematogràfics importants, finalment, enguany, ha guanyat el Goya a la Millor Directora de Producció, per la pel·lícula La Sociedad de la Nieve (2023). Una menorquina guardonada amb un premi d’aquest pes, és una notícia enorme per a les artistes de l’illa, per a les possibilitats i portes que obre.
Quan s’inicia aquesta aventura?
Quan vaig marxar a estudiar a Barcelona, jo ja tenia molt clar que volia fer cinema. Amb el grau superior que vaig estudiar, les portes que se m’obrien eren més cap a la televisió, per açò, quan vaig haver de fer les pràctiques, vaig tenir l’oportunitat de trobar una productora de cine. Allà dins vaig començar a entendre moltes coses del sector, a posar-hi un peu. Arrel d’aquesta experiència, vaig conèixer a diferents persones, i vaig anar participant en gravacions on hi treballava gent important del panorama. Entre aquesta, en Joan Antonio Bayona.
Començant com a auxiliar de producció en algunes pel·lícules, vaig acabar fent ‘El orfanato’, d’en Bayona. I, a partir d’aquesta, a entrar dins un cicle de treballs amb aquest director: ‘Lo imposible’ i ‘Un monstruo viene a verme’. Ara mateix, duc una vintena d’anys treballant dins el cinema, i he fet des d’auxiliar, ajudant, cap de localitzacions, cap de producció, directora de producció… El darrer projecte en què he participat i ja s’ha estrenat, és ‘La sociedad de la nieve’, com a directora de producció.
I a partir d’ara és el que vols ser, directora de producció?
Doncs ara ja em toca ser-ho, ja hi he arribat. He fet tres treballs cinematogràfics amb aquest càrrec: ‘Way Down’, una pel·lícula de Jaume Balagueró; ‘Alma’, una sèrie de Sergio G. Sánchez; i ara ‘La sociedad de la nieve’ d’en Bayona.
Jo crec que l’espai que em correspon ara és entre directora de producció i productora.
Quines tasques suposa ser directora de producció?
Primer de tot, com a directora de producció, en el moment en què t’arriba un guió, et reuneixes amb el director per saber quina visió té del projecte, què és el més important per ell… Una volta açò està clar, una de les principals tasques és la de controlar el pressupost. Encarregar-te dels nombres, que, realment, ho són tot. Negociar amb productores, fer reunions… Amb els nombres tancats i acordats, ja passam a una altra fase, que és la de controlar el temps, contractar als tècnics, actors…, dissenyar el projecte. Et transformes, durant el rodatge, en la persona de referència de l’equip, i en la que soluciona els problemes.
Si passam a parlar de la darrera obra en la qual ha participat, què ens pot contar? Com sorgeix?
En Bayona va fer dues produccions amb Hollywood, i una volta acabades, volia el seu equip de referència a Espanya per al seu següent projecte que, de fet, duia preparant des del 2018; quan vam anar a Motevideo a fer unes entrevistes a tots els supervivents de la catàstrofe real. En aquell moment vam començar a desenvolupar la idea, però ho vam aturar per altres projectes. El 2020, Netflix es va interessar a finançar-ho i el vam reprendre. Començant amb el càsting, que va ser un procés de molts mesos en el qual van participar també els supervivents; cercant localitzacions per on podíem gravar, que la feina no es compliqués molt… I bé, ja es va engegar tot el rodatge.
Abans ha dit que una de les seves tasques com a directora de producció era solventar problemes. Quins ha hagut de solucionar durant aquesta pel·lícula?
Molts. Ha sigut una pel·lícula complicada amb molts aspectes. Per açò el resultat ha sigut també tan gratificant.
Començant per tenir tants actors, portats d’Argentina i Uruguai a Espanya. Uns professionals que, a més, es van haver d’aprimar, amb un nutricionista. Clar, és molta gent al teu càrrec, fora de casa.
Després, el fet d’haver de cercar localitzacions que contestessin a les nostres necessitats, també va ser difícil. Ens vam decantar per Sierra Nevada, però clar, la seva principal activitat és que la gent hi vagi a esquiar, per tant, tampoc podien estar pendents tota l’estona de nosaltres, cosa que s’entén perfectament. A més que els demanàvem molt.
Enllaçat a açò, érem un equip de 200 persones que havia de pujar cada dia a la muntanya. Costava molt. El clima canviant, que a vegades ens impedia gravar. Havíem de refer el pla de rodatge gairebé a diari. L’equip feia feina a 3.000 metres d’altura, i hi havia gent que no ho suportava, evidentment, que tenien mal d’altura.
Va ser un experiment i un repte costós i curiós, perquè teníem a tot l’equip al límit.
Després de gravar tot el que necessitàvem a Sierra Nevada, vam tornar a Motevideo per gravar la part final. Una volta fet açò, vam esperar sis setmanes, perquè els actors es poguessin engreixar, i gravar l’inici. Seguidament, vam anar al Valle de las lágrimas, el lloc real on passà tot, per poder gravar els fons, que després es van integrar, en la postproducció, a tot el que s’havia gravat a Sierra Nevada. A més d’escenes en què, alpinistes professionals, feien de dobles, perquè és un lloc perillós, on no qualsevol hi pot anar.
I, finalment, vam anar a un plató on vam ficar avions i vam gravar tota la seqüència de l’accident.
Vull dir que són molts espais diferents, cadascun amb les seves complicacions, on l’equip havia d’aguantar situacions complicades, tant climatològiques com logístiques, i on ens esforçàvem el doble per contestar a les expectatives.
Però diu que el resultat final ha sigut satisfactori.
Sí, molt. En Bayona, des del principi, tenia molt clar que aquesta pel·lícula havia de ser fidedigne, en cada fase del procés havia de tenir una part integradora. No volia que es notés res digital ni fals. I amb el resultat, creim que açò s’ha aconseguit. Per tant, tota la feina ha valgut la pena des de l’inici. A més que també es mostra com una pel·lícula amb una àuria dels anys 70, antiga. Estem molt contents amb el que ha resultat. I veure la repercussió que ha tingut també ens satisfà.
Un film dur, molt costós, però que ha suposat vàries nominacions, i diferents premis, 12 Óscars, Goya, Satellite, Fotogramas de Plata… Fins i tot un guardó Goya a la millor directora de producció…
Sí, són reconeixements que ens han fet molta il·lusió, a part de representar, per nosaltres, un tancament del cicle iniciat fa tres anys, amb aquest film. Un tancament molt gratificant, com dic. Pel que fa al premi que em pertoca, estic molt contenta, sobretot, perquè directora de producció és una categoria que en altres premis no existeix, només en els Goya i els Gaudí. I estic molt emocionada perquè va ser un repte professional molt gran per jo. Hi va haver moments de tot. I, d’alguna manera, que em guardonin a jo, és que premiïn a tot el meu equip, de moltes persones. Sense ells no ho hauria pogut fer. I per açò el discurs de la gala va estar enterament dedicat a ells i als que sempre m’acompanyen, família i amics. Guanyar un Goya és molt emocionant, però encara ho és més veure com la gent que t’envolta s’alegra per tu i n’està orgullosa.
És un dels projectes professionals més importants?
És el més important. No només per l’envergadura del projecte i la complexitat, sinó que també per la posició que tenia. Manejar un pressupost tan elevat és molt complicat, com més diners, més maldecaps. Sense dubte és el repte més complicat que he tingut mai. I amb el que més he aprés.
I ara, amb el cicle tancat, té projectes futurs?
Just acabada ‘La sociedad de la nieve’, tot d’una vaig fer una sèrie de n’Oriol Paulo que s’estrenarà aquest any a Netflix, amb en Javi Rey i n’Ana Polvorosa. Per tant, han sigut més de tres anys molt intensos, de no parar. I ara necessit un temps de descans. A més que també coincideix que he tornat a viure a Menorca, he deixat Barcelona, i ara m’ho vull prendre amb calma. Sí que m’han cridat d’alguns projectes, i he de decidir què faré, però fins a l’abril, no començaré a pensar què fer.
També m’agradaria explorar altres camins. Sempre m’ha agradat molt escriure, i tenc alguna cosa feta. Algun dia m’agradaria produir els meus projectes, i, fins i tot, dirigir. Fa temps que ho tenc en ment, però sempre em falta temps. I l’altra cosa que també tenc pendent fer, i ara potser en serà el moment, és portar projectes a Menorca, escriure coses que passin aquí i produir-les. De moment aquests són els camins que m’agradaria investigar, però tot està per veure i venir.
