Les cendres de Pasolini Per Eduard Riudavets Florit

Em permetreu que comenci la ressenya d’aquesta setmana amb una mena d’introducció personal. No sé si hi treu a cap, però em ve de gust fer-la.

Quan, després de la mort del dictador assassí, arribaren als cinemes totes les pel·lícules de Pier Paolo Pasolini, aquest es va convertir en una mena de mite cultural per als que llavors érem joves. He vist tota la seva filmografia, des d’Accattone a Salò, tinc a les meves prestatgeries els seus llibres (poemaris, assajos, novel·les…) i, així mateix, he llegit algunes de les biografies que se li han dedicat.

Tot això per dir-vos que quan, el passat mes de febrer, vaig fer-m’ho venir bé per assistir a la presentació, a Barcelona, de Les cendres de Pasolini  de Jaume C. Pons Alorda hi anava amb una barreja d’expectació i recel.

Així, cal que us digui sense més preàmbuls, que l’assaig ha superat amb escreix les meves expectatives i ha dissipat qualsevol dubte que, des de la meva ignorància, pogués tenir. No només ens parla de Pasolini, ens viu Pasolini. És, sense cap mena de dubte, una allau literària que, tot i ser breu, ens immergeix de cap a peus, dins l’univers pasolinià. I ho fa trencant convencions, recreant textos, mesclant gèneres, qüestionant ideologies, defenestrant tòpics, capgirant rancis esquemes de pensament…  Talment el que va fer, al  llarg de la seva obra, el mateix Pasolini. No debades, el mateix títol ens remet a Le ceneri di Gramsci, un poemari tan militant com iconoclasta.

“Solo l’amare, solo il conoscere        

conta, non l’aver amato,

non l’aver conosciuto…”

Som ben conscient que caldria qualcú més savi que jo per fer justícia a aquest assaig de Pons Alorda, un assaig que s’endinsa en les relacions de l’autor italià amb la literatura catalana, que llança hipòtesis, que cita profusament escriptors nostres i d’arreu, que ens comparteix vivències personals, que traça paral·lelismes insospitats…

Així, he de confessar-vos que, unit al plaer de la lectura, vaig sentir una mena de vertigen en capficar-me dins Les cendres de Pasolini, fins que vaig decidir deixar que se m’emportés la torrentada. Gaudir, sense paper ni  bolígraf, de les múltiples referències literàries i cinematogràfiques, assaborir els poemes, reflexionar sobre les conclusions, i tot sense pretendre fer-ne una dissecció que em podria resultar tan freda com ensopida. De qualque manera, el mateix Pons Alorda em donà permís per fer-ho així:

“Perquè per molt que s’intenti escriure a partir de Pier Paolo Pasolini, per sort sempre serà un misteri (…) El que realment vull és segregar més enigmes…”

Si més no, és important assenyalar-ho, aquesta obra analitza amb una absoluta seriositat el vessant ideològic de la creació pasoliniana, la seva visió crítica, l’homoerotisme que l’impregna, la impugnació de la cultura oficial, la pervivència del seu pensament “… claríssim, analític, pessimista i profetitzador…”.

En definitiva, i perdonau-ne –i que em perdoni l’autor- per ser tan primari, Les cendres de Pasolini és un llibre captivador, tan sorprenent com profund, tan suggestiu com erudit. Una obra gloriosament trencadora sobre “… un dels majors artistes europeus del segle XX, un portent multidisciplinar que va fer de l’entusiasme, i de la ràbia, una forma de desesperada vitalitat…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.