C.M / Ciutadella – Carlos Torrent Campins (Ciutadella, 1946) és, sens dubte, un dels personatges més carismàtics i estimats de Ciutadella. Enamorat profundament de Ciutadella, de les festes de Sant Joan, de la seva dona i dels seus fills, el fill del pintor Pepe Torrent és una persona profundament humana, noble, i generosa fins a l’extrem. Després de jugar un paper destacat durant la Transició com a membre fundador d’UCD a Ciutadella i formar part del Comitè Regional del partit a les Illes, milità durant 23 anys al PP abans d’iniciar una breu incursió política dins les files de Ciutadans. Periodista i persona amb forts vincles amb entitats socials i culturals -és, des de la seva joventut, soci de la Unió d’Antics Alumnes Salesians, del Cercle Artístic i del Casino 17 de Gener, a més d’haver presidit el Club Nàutic de Ciutadella i haver estat part integrant de la directiva de l’Atlètic de Ciutadella-, col·laborà, en l’àmbit empresarial, en la fundació, el 1977, de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Menorca (PIME).
Carlos Torrent és fill de Pepe Torrent i de Joana Campins (“na Joana de ses Truqueries”), amb qui son pare es casà, el 1945, després de la mort de la seva primera esposa, Rita Llopis, l’ay 1943.
La gent us sol demanar a les entrevistes pel vostre pare, però la vostra mare, com era?
Mo mare venia del camp, però es va integrar tot d’una a Ciutadella. Era una dona molt solidària. A ses Truqueries, les ties me volien com un fillet. L’any 1944 mon pare va començar a festejar amb mo mare, i un any després es van casar. Es van conèixer a Maria Auxiliadora, un mes de Maria. I al cap d’un any vaig néixer jo. Dia 5 de maig, un diumenge capvespre.
Qui és Carlos Torrent?
Una persona de Ciutadella que estima molt el seu poble, la seva ciutat. Mon pare em va inculcar l’estimació a Ciutadella, i mo mare em va inculcar, a través dels avis, l’estimació al camp. Jo he viscut molt al camp, de jove. Vaig fer moltes temporades a ses Truqueries. Record que m’avisaven quan feien carabassó cuinat, que molta gent del camp ja no sap què és. L’àvia el feia molt bo. A mo mare no li agradava gens, però jo hi perdia el seny. Anava a peu o amb velo a ses Truqueries només per menjar carabassó cuinat. Les meves ties estaven espantades. Tenc tants bons records de ses Truqueries, de jove! Anar a cercar galls d’indi, anar a cercar ous, anar a caçar erissons de vespre (hi havia plaga), veure els bous com llauraven…
Aquella Ciutadella encara rural dels anys 50 de la vostra infantesa i la Ciutadella actual, són molt diferents?
Les diferències són impressionants. No hi havia un sol televisor, la ràdio amb prou feines se sentia…, però tothom era feliç.
Tots nosaltres solem mitificar, en certa manera, la infantesa. La recordam com un temps feliç…
La gent era molt senzilla, no es ficava en política. Jugàvem a mèrvols, a amagar-nos, fèiem jocs de carrer… Jugàvem amb les tapes dels bòtils de cervesa. Ens imaginàvem que representaven Anquetil al Tour de França…
Què ha perdut Ciutadella en tots aquests anys?
Tranquil·litat, els vesins…. Abans, tots fèiem tertúlia al carrer. Comparties els problemes i les alegries dels vesins. Els diumenges, mo mare organitzava excursions amb un camió amb els vesins. Record que a Cala Blanca, per exemple, no hi havia res. A Santandria, els al·lots anaven, en haver dinat, allà on vivia en Carrió, a la llitera del pis, a dormir. La gent era molt senzilla, solidària i es conformava amb no res.
Políticament, com us definiu? Sou un home de centre moderat, un liberal?
Em consider un home de centre, o centre-dreta. Un liberal de centre, si voleu, però amb respecte.
Us ha agradat més la política o el periodisme?
Sempre m’ha agradat molt el periodisme, tot i que no vaig estudiar periodisme. A Ca’s Padres vaig repetir cinquè de batxiller. Mon pare em va enviar a estudiar a La Salle, a Palma. Va ser un gran encert.
Per què?
Perquè tenien una altra forma d’explicar les coses. En ésser intern, me vaig haver de bastar a jo mateix. La meva dona, na Carmen (Vivó) estava a La Puresa. Ens vam conèixer a Palma.
Quants temps fa, d’açò?
60 anys. Al principi anàvem junts tapats. Era una amistat sana, sense cap pretensió. Mon pare no volia que anés amb ella, ni la meva sogra que ella anés amb jo. Açò ens va unir encara més. Jo era una mica hippie i mon mare pensava que els germans de na Carme estaven una micas bojos.
Quin és el secret que explica que us mantingueu junts després de 60 anys?
Ara en farà 52, que ens vam casar. Una relació ha de ser com un elàstic, que s’estira i s’amolla, però mai no es romp. La convivència humana, tant ara com fa cent anys, quin dubte hi ha que és molt difícil. Mo mare sempre me deia: “Calla i seràs feliç”. Abans no ho entenia, però avui sí, que ho entenc.
Guardau un bon record, per tant, de la vostra estada a Palma…
Sí. A Palma vaig coincidir com a intern amb gent de Ciutadella i de Menorca, com els tres germans Mascaró Morera; en Carlos Dubón, l’advocat; o en Kiko Sintes, dels Hotels Sant Lluís… Ho vaig passar molt bé. El meu tutor era el Hermano Tarsicio. Me castigava, me renyava, però era un gran padre. Record que en ves de dir Maó deia Ma-vó. També vaig tenir molta relació amb en Blai Llopis, el metge, un nebot de mon pare.
Què tenia d’especial aquella generació vostra, Carlos?
Innocència.
“La convivència humana, tant ara com fa cent anys, és molt difícil. Mo mare sempre me deia: ‘Calla i seràs feliç’. Abans no ho entenia, però avui sí, que ho entenc”
I l’heu perduda, la innocència? (jo crec que no del tot…)
Mon pare no es va ficar mai en política. Son pare era republicà moderat i molt amic de Joan Benejam. De ben segur que açò el va marcar un poc. Sempre em deia: “Fes coses per a Ciutadella”. Quan hi va haver l’afer del “camp d’aviació”, de l’aeroport, deien que no deixarien estar en pau les vaques. Però açò no és cert. És una invenció d’aquells. Record que quan estava a Barcelona s’havia inaugurat el Nou Camp i a l’aeroport de Menorca anaven a posar-li “Aeropuerto de Mahón”. Vaig estar una setmana sense menjar. Menjava lo just. Tot el que estalviava ho vaig destinar a fer telegrames al subsecretari del ministre: “Aeropuerto de Menorca. Los menorquines, todos juntos”. No dic que al final es canviàs el nom de l’aeroport pels meus telegrames, però hi vaig posar el meu gra d’arena.
S’ha superat aquesta rivalitat històrica entre ciutadellencs i maonesos?
No. Avui, per exemple, és 9 de Juliol. Als maonesos, encara els esperam… Al llarg de la història, Maó sempre ha anat contra Ciutadella. Els maonesos encara no han acabat de pair el port nou que hem fet a Son Blanc. En canvi, nosaltres sempre acceptam el que facin. I rall de política, perquè d’amics maonesos, en tenc uns quants.
A alguns maonesos els he sentir dir que nosaltres, els ciutadellencs, som localistes, però potser no saben que molts ciutadellencs pensen exactament el contrari. Qui som més localistes, ells o nosaltres?
Ells, molt més. Quan es va rallar de fer l’hospital i es va plantejar la possibilitat de fer-lo as Mercadal, els maonesos s’hi van negar. Volien que es fes a Maó.
“Quan vaig saber que a l’aeroport volien posar-li ‘Aeropuerto de Mahón’, vaig estar una setmana sense menjar. El que estalviava ho destinava a fer telegrames al Ministeri. Deien: “Aeropuerto de Menorca. Los menorquines, todos juntos”.
Potser la classe política de Maó ha estat més espavilada?
Sí, però el port exterior de Ciutadella és l’inici del futur. I gràcies a Joana Barceló.
…obligada una mica pels esdeveniments, no ho creieu?
Sí, però de rissagues en vindran més. Cada 25 anys n’hi ha una de grossa.
Els maonesos han estat més hàbils?
Potser han tingut polítics més astuts que han mirat més el seu propi benefici que no el de Menorca. A Ciutadella, açò no ha passat. Hi ha la mateixa distància de Ciutadella a Maó, que de Maó a Ciutadella. Però als maonesos els costa molt, venir a Ciutadella.
Tornem al periodisme. Em contaveu que no vau estudiar periodisme.
La carrera com a tal no existia. Vaig estudiar Arquitectura dos anys a Sevilla, però no em va anar bé.
No teníeu vocació, d’arquitecte?
Tenia vocació de periodista, tot i que també m’agradava molt la Biologia.
“Avui és 9 de Juliol, i als maonesos, encara els esperam… Al llarg de la història, Maó sempre ha anat contra Ciutadella. Els maonesos encara no han acabat de pair el port nou que hem fet a Son Blanc”
Vau estudiar Arquitectura per influència del vostre pare?
Mon pare estava encantat. La seva obsessió era que els seus fills estudiassin una carrera. En Fel no va voler estudiar. Mon pare volia que fos mestre. Na Margarita, la meva germana, tampoc no va voler estudiar. Na Pili va fer una carrera i jo en vaig estudiar una, però no la vaig acabar. L’altre dia una persona m’ho recordava, i jo li vaig espetar: “A la carrera més important de la meva vida vaig treure un excel·lent alt”. “I què vols dir?”. “Casar-me amb Carme Vivó ha estat la carrera més important de la meva vida”.
Triar el company o companya adequada és, segurament, la millor decisió que hom pot prendre a la seva vida…
El problema és que algunes de les decisions més importants de la vida les prenem massa joves, als 18, 19 o 20 anys, com la carrera o la dona. I la veritat és que amb aquesta edat no som prou conscients del que fem. Ho començam a ser quan ja hem tropissat.
Quines són les principals virtuds de Carme, la vostra dona?
A més de ser bona persona i bona esposa, una de les millors coses que puc dir d’ella és que no feria mai mal a ningú. Ni als animals. Quan anam amb el cotxe i veiem un animalet petitó, aturam i els posam dins les tanques. Na Carme sempre està alegre, encara que, de vegades, la processó també va per dins, perquè és impossible que una persona sempre estigui contenta.
I heu tingut tres fills…
En Pepe, en Fonso i en Víctor, que té 38 anys. És l’únic que s’ha casat. No som avis, encara.
Pepe, el vostre fill, va heretar tot el geni i l’esperit d’artista del vostre pare, el pintor Torrent…
Quan feia un quadre i el venia, es dedicava a viatjar, a conèixer món. Petia asma i açò el va dur al desenllaç que el va dur. El Perú és un país molt humit.
En què es semblava al pintor Torrent?
A part del físic, en l’esperit pictòric. Veia les coses amb un esperit crític.
Els altres dos fills, a qui es semblen més?
Són ben iguals que jo. Són molt pacífics i metòdics, tot i tenir falls com tothom.
Quins són els vostres principals defectes i virtuds?
Jo som Tauro, i els Tauro són pacífics, però si els calciguen, t’embesten. Jo som un poc així.
Com a periodista, quan vau començar a escriure?
Vaig començar a EL IRIS. A través del meu germà i del meu cosí em vaig introduir al Club Nàutic. Me’n vaig adonar que les coses que feia el club no sortien enlloc i vaig començar a escriure-hi. M’agradava fer cròniques d’snipes i de natació, primer a EL IRIS i després al Diari Menorca. L’únic que volia és que sortissin coses de Ciutadella. Vaig començar amb el pare d’en Bep d’El Iris, en José Allès Serra, i amb el seu avi. Jo l’anava a veure una vegada cada mes i un dia me va dir: “Carlos, si jo hagués estat un dia més alcalde, l’aeroport s’hagués quedat a Ciutadella”.
Vau ser un dels fundadors de la UCD, el 1977, en plena transició…
Va ser un temps fantàstic. A la UCD sempre va presidir la nostra feina el diàleg, el respecte i la moderació. I la il·lusió de canviar la política. Vaig fer feina amb Joan Rosselló i Joan Sintes, que va ser alcalde. Us contaré una cosa.
“La Transició va ser un temps fantàstic. A la UCD sempre va presidir la nostra feina el diàleg, el respecte i la moderació. I la il·lusió de canviar la política”
Endavant…
Anàvem a cercar gent perquè es presentàs com a alcalde. Era una incògnita perquè ningú no volia ser el candidat. Fins que des de Palma ens telefonen un dia i ens diuen: “Demà, a les dotze del vespre, hem de tenir un nom”. Tot d’una vam fer una reunió ensoldemà, a les vuit, però el candidat no sortia. Van proposar-me que fos jo el candidat, però jo no volia ni tan sols anar com a regidor. Jo era el secretari i Joan Sintes, el president. En un moment, s’aixeca na Dora Sintes, la germana d’en Joan i diu: “Ja que no hi cap home amb prou c… jo me present de nombre ú. Me’n vaig al quarto de darrere i quan surti en vull saber el nom. Si no, ho seré jo”. Allà a dins érem una vintena. De sobte, vaig plantejar que el més lògic és que el nombre ú fos el president del partit, Joan Sintes. I Joan va dir que sí. Al cap de 5 minuts va venir na Dora i ja tot estava aclarit. Si no, la batlessa hagués estat ella.
Militareu a la UCD fins que el projecte de centre va fracassar. Llavors, el 1992 entrareu dins el PP, on militareu fins a l’any 2015, en què deixareu el partit per ingressar dins les files de Ciutadans. Per què vau prendre aquesta decisió?
Ciutadans va sorgir amb una filosofia molt propera a la d’Adolfo Suárez,i això em va captivar. El PP havia fet un viratge massa cap a la dreta. Però l’experiència va ser irregular. Quan va morir Suàrez, hi va haver cua per anar a veure el seu cadàver de cos present al Congrés dels Diputats. Vaig agafar l’avió el fosquet i vaig partir cap a Madrid tot solet. Vaig fer tres hores a la cua, que començava a la Cibeles i donava la volta pels carrers de Madrid. En arribar davant el cos, estenc una bandera espanyola que duia i que deia: “Gracias, señor Suárez. Menorca”. I aquell torero, que és tort d’un ull, em va mirar amb l’altre ull per a veure quina la feia. A l’endemà, a les vuit, tornava a ser a Menorca.
“En arribar al Congrés dels Diputats davant el fèretre d’Adolfo Suárez, que era de cos present, vaig estendre una bandera espanyola que duia i que deia: “Gracias, señor Suárez. Menorca”
El 2019, Coia Sugrañes us oferí el número dos a les llistes del PP al Consell de Menorca, però la cosa no va tirar endavant. Què va passar?
Coia em telefona i em diu que vol rallar amb jo. Ens trobam a un xalet de Ciutadella i m’explica el projecte. És quan em proposa ser el vice-president del Consell. Però hi va haver discrepàncies, tant a Maó com a Ciutadella i la cosa no va anar. Vaig entendre que hi hagués reticències, perquè jo havia fet un temps fora del partit. Finalment, vaig anar al lloc deu o onze, i ho vaig acceptar sense cap problema.
Què us va dur a participar en la fundació de PIME, al 1977?
Qui va dur la iniciativa en tot moment va ser Juli Mascaró. Era soci de Torrent Ciutadella. Feia feina amb el meu germà i amb jo. A un taulell de la fàbrica, record que sempre rebia gent. Juntament amb un empresari de Formentera i un de Mallorca, va fundar PIME. Em va demanar que hi col·laboràs, com a part de la directiva. Torrent, que feia talons i soles, va ser part de la primera associació de talons. És a dir, que PIME va néixer dins ca’n Torrent, però gràcies a Juli Mascaró. Juli era del PSM però era un home de molta empenta. Juli va néixer dia 5 de maig de 1946, com jo. Quina coincidència.
Record que un cop em vareu contar que quan vau presidir el Club Nàutic de Ciutadella vau descobrir que amb una simple targeta de presentació us podien obrir totes les portes…
Açò, m’ho va mostrar mon pare. Ell em va dir un dia: “Totes les portes del món estan obertes. Només has de tenir la valentia d’obrir-les”. Mon pare anava a la fira de Barcelona i, sabeu que feia? Convidava el porter a fer un cigar. Després feia allò que volia.
“Record que mon pare em va dir un dia: ‘Totes les portes del món estan obertes. Només has de tenir la valentia d’obrir-les’. Ell anava a la fira de Barcelona i convidava el porter a fer un cigar. Després, feia tot allò que volia”
Com era el vostre pare?
Un home molt humà. En temps de la República, mon pare va ser professor de l’Escola Municipal de Dibuix. L’Ajuntament volia que sortissin modelistes de bijuteria i gravadors. Mon pare feia una hora cada dia d’escola, però amb el temps va arribar a acumular tants triennis que va arribar a estar empegueït del que cobrava per hora. Així que va anar a l’Ajuntament i els va dir que trobava excessiu cobrar tant per hora. La solució va ser que en lloc de donar una hora de classe, en donaria dues pel mateix preu.
Carme Vivó: Va ser el meu mestre. Jo feia dibuixets, i a ell, els hi agradaven. Me va dir: “Fes-ne molts i farem una exposició”. Va ser el meu mestre, perquè cap mestre t’ajuda. Ell Sí. Me va dir: “No escoltis ningú mai. Pinta allò que vulguis”. Gràcies a ell, m’he fet pintora. Me va dir: “No me’n vull anar d’aquest món sense haver deixat una petjada”. Jo era jove i mai no havia sentit una cosa així, però vaig pensar: “Jo també”. I he fet feina, i molta.
Torrent: Sa mare, al principi, no em volia, però després vam fer molt bo. Quan anàvem de viatge, partíem tots tres junts. Una vegada vam anar amb un cotxe de color butà al Berlín comunista. Vam travessar a la Alemània oriental.
C.Vivó: El van escorcollar tot, de dalt a baix. Mo mare feia una xalada perquè el tocaven per tot.
Torrent: Em van fotre mig en pèl. El meu passaport posava que era estudiant, però com que duia barba…
Vivó: Em va deixar molt impactada la pobresa de Berlín. Sa mare se’n reia i aquella gent no entenia el que dèiem.
“Una vegada vam anar amb un cotxe de color butà al Berlín comunista amb na Carme, la meva dona, i sa mare. Em van escorcollar tot i em van fotre mig en pèl”
Sou el darrer membre viu de la Junta Municipal de Sant Joan…
En aquell temps, cada any o cada dos s’aprovaven coses noves. La Junta Municipal de Sant Joan es creà el 1966 per iniciativa d’en Bep Padet. Chiqui de Sintas la va llevar. Quan va venir la Transició van introduir-hi gent d’esquerra. Tenia disset o divuit anys i vaig rebre una carta per a formar part de la Junta. Tota la resta de membres tenien 50 ó 60 anys. Us contaré una cosa. S’avi meu de ses Truqueries, l’any cinquanta, no volia que el cavall fes feina. El comte mantenia la tradició del rei Alfons: un cavall armat, només per a defensar la terra.
Ara entrarem de ple en la pregunta. Josep Pons Lluch (Bep Padet) va ser el primer a defensar l’origen religiós de les festes de Sant Joan. Aquesta teoria ha estat adoptada com la veritat històrica oficial, però ja deveu conèixer que són molts -entre ells, caixers senyors- que defensen l’origen armat o cavalleresc de la festa. Subscriviu aquesta teoria?
Jo defens l’origen armat de la festa perquè el rei Alfons i Jaume II obligaven les cavalleries (els llocs) a tenir un cavall armat. Perquè quan venia un vaixell per la mar, els cavallers se reunien i formaven un petit exèrcit per a defensar l’illa. Com que els cavallers -rallam de l’any 1300- eren molt religiosos -Sant Joan era el patró de la Mediterrània-, feien una festa i anaven dalt cavall a Sant Joan de Missa, que s’havia acabat de construir.
“Jo defens l’origen armat de les festes de Sant Joan, perquè el rei Alfons i Jaume II obligaven les cavalleries, sigui, els llocs, a tenir un cavall armat”
Una ermita, per cert, dedicada al començament a Sant Joan Evangelista, no a Sant Joan Baptista…
Sí, tot i que després passar a estar sota l’advocació de Sant Joan Baptista. Pens ara que Foc i Fum diu tantes coses fantàstiques, si hom repassa tot el que diu. És per açò que, des que va morir en Pepe, el meu fill, cada Sant Joan dematí vaig al cementeri a dipositar avellanes a la tomba del meu fill, a la de mon pare, als avis i a Joan Benejam. Gràcies, Joan Benejam, per fer Foc i Fum!
Vivó: “I si tú no m’escoltes, una altra m’escoltarà”. M’encanta [rialles]
