Miriam Triay / Ciutadella – No és la primera vegada que des de NUA intentam plasmar una part de la història menorquina a través de les diverses mirades i experiències vitals de les dones. En aquest nombre, celebrant els dos anys donant espai i veu a les menorquines, hem volgut oferir un petit recull del que ha estat la indústria del calçat dins la història femenina.
RECORDANT EL PASSAT
“Pel que fa a Menorca, i en concret a la indústria del calçat, la historiografia en parla poc, de les dones”, afirmava, fa gairebé vint anys, la historiadora Montse Marquès Marroquín, a la seva obra Dones i sabates. El paper de la dona en el procés de la indústria del calçat a Ciutadella de Menorca (s.XX). Ens trobam davant una situació, per desgràcia, bastant recorrent, llavors. La de dones que, obreres, passen a tenir posicions invisibles per la història oral i escrita de l’illa.
Una indústria, la del calçat, que, com moltes altres del moment, i sent de les més importants, presentava una clara diferenciació entre els oficis considerats per dona, i els d’home. Així, mentre la figura del sabater de banqueta, que tots coneixem, o del tallador, eren masculines; les d’ajuntadora o embauladora, eren femenines. Però, i encara que socialment tinguessin presència, mai eren tractades de la mateixa manera. Ni salarialment, ni de condicions, en general, laborals.
Segons Marquès “en el buidatge de padrons de 1850 i 1902, hem trobat que la presència de les dones amb professió és escassa. Així, pel que fa a les dones dins del calçat, en 1850 no n’ha aparegut cap, mentre que d’homes sabaters se n’han trobat 65. En 1902, quan la indústria del calçat a Ciutadella es trobava en plena expansió, trobam 1.058 dones sense professió i 12 sabateres per 1.038 sabaters”. Llavors, només en termes de presència, o almenys de consideració professional, ja es veu la gran diferència a principis del segle XX.
Aquesta, però es trobava també dins les formes de treball a les quals es veien supeditades. “Les obreres que treballaven dins la fàbrica tenien el dret d’estar assegurades, però tenir-ne el dret no volia dir que hi estiguessin, i encara menys la majoria de dones que treballaven des de casa”. Quan la indústria estava en creixement constant, moltes fàbriques van decidir treure algunes seccions fora. Així és com moltes dones es van veure abocades a treballar des de casa o a tallers il·legals (petites cotxeries o locals), amb unes condicions de salut insuficients, i, normalment, cobrant per parell de sabata fet.
LA DONA, FIGURA CLAU DEL CALÇAT
Des de NUA, i per poder contrastar aquesta informació amb les dones que, actualment o fins fa poc, encara treballaven dins la indústria, hem fet una sèrie d’entrevistes. Per raons òbvies que s’acaben de dir just abans, que és l’economia submergida a la qual moltes es veien sotmeses, no donarem cap nom. Així, cada persona s’identificarà a través d’una inicial.
“Era una feina molt sacrificada, la d’ajuntar. Havies de fer moltes hores i mal pagades. La feia per obligació, per tenir un sou. De fet, jo ni tan sols la vaig triar, el meu pare havia estat sabater, i em va introduir dins l’ofici”, ens explica M. Mal pagada, moltes hores, sacrifici… són confessions clau per entendre el món de la indústria del calçat per a les dones. Que, i encara que qualsevol fase del procés era dura, tant per homes com per dones, aquestes darreres patien les conseqüències més directes.
Per començar, el fet que els capatasassos fessin fora de la fàbrica a la mà d’obra femenina quan no hi havia prou espai per a tothom, i deixessin als homes a dintre, ja és senyal de discriminació. Aquest fet, no només implicava un desplaçament i unes pitjors condicions laborals i saludables, sinó que, a més, perjudicava a la dona a llarg termini. “Un important percentatge de dones, fins a un 50%, no han estat mai assegurades”, afirma Marquès. Per tant, són gairebé la meitat de les obreres del món de la sabata que, el dia que es jubilin, o si ja ho han fet, no estaran retribuïdes com toca, pels anys de feina reals dedicats.
“Sempre he fet feina a casa, i mai se m’ha brindat l’oportunitat de donar-me d’alta a la Seguretat Social. Ara, a la meva edat (60 anys), em repercutirà en un futur, ja que no cobraré res de jubilació, després d’haver treballat més de vint anys. Però és que no consta enlloc”, ens confessa F. Com en tot, hi ha casos extrems. Aquesta dona, que ha treballat tota la seva vida fins que ho va haver de deixar, el dia que li toqui cobrar una jubilació no ho podrà fer, perquè no apareix que ella hagi fet feina.
I LA MENYS CONSIDERADA
Circumstàncies per les quals han de passar moltes dones, però que, en el seu moment ho acceptaven perquè no els quedava altra. “Al món de la sabata hi vaig treballar més de 20 anys, però no em van donar d’alta mai. Aquests són anys perduts per quan em jubili. En total, en tindré 25 de cotitzats, com a molt, i fins als 38 no ens donen el 100%. Pel que em vaig mirar em tocarà un 60%”, ens confessa J. Gairebé 50 anys treballats, 20 dels quals no consten. Açò és al que aspiren el dia de la seva jubilació moltes dones.
I, com més enrere anem en el temps, pitjor. La dona més major que hem entrevistat, de 90 anys, ens confessa com després d’haver fet feina tota una vida, tant a fàbrica com a casa, ajudant al seu marit, només va cotitzar 7 anys. Actualment, només rep al voltant de 400€ cada mes, com a paga no retributiva. En aquest sentit, és important destacar el que ja deia Marquès: “…conjunció fadrina-fàbrica i matrimoni-treball a domicili […]. La majoria de vegades, el seu treball passava desapercebut o restava en el pla de ‘col·laboradora’ del seu marit, sabater de banqueta”.
Per les que han pogut tenir la sort de poder estar sempre dins una fàbrica, que els ha ofert una estabilitat, com és el cas de B, treballadora de la Pons Quintana fins a dia d’avui, la situació és una altra. “Sempre he fet feina aquí, em van assegurar als 15 anys, i he estat sempre d’alta i en bones condicions. Sempre he pogut tenir un sou fix”. Però açò no esborra les situacions d’economia submergida, de tallers il·legals i de feina a casa. Que, per desgràcia, ha tingut èpoques en què ha sigut la verdadera cara, encara que oculta, d’aquesta indústria.
Està clar que, actualment, la situació no és la mateixa que fa 20 anys, i s’ha avançat molt. Però pel que ens arriba a NUA… “Es tracta d’un ofici molt més regulat avui dia. Encara que també és veritat que la indústria del calçat a Menorca ha patit vàries crisis i a dia d’avui hi queden molt poques fàbriques. A més que algunes d’aquestes han trobat mà d’obra més barata a tallers de fora de l’illa i els hi surt més a compte fer part de la fabricació fora i acabar-la aquí”, ens comenta M.
Si és veritat o no, no ho sabem. Però el que és real és que moltes de les dones que encara avui dia treballen, havent dedicat més de mitja vida a aquesta indústria, el dia de demà no veuran recompensada la seva feina. Mentre que la majoria d’homes, sí.
El que està ben clar és que, i com ja explicava Marquès en la seva obra, “en el procés d’elaboració d’una sabata, des de tallar les empenyes (peces de pell que formen el damunt de la sabata) fins a encapsar-les, les dones eren presents en tots i cadascun dels passos, ja fos com a ajudants o com a autores úniques d’una fase”.
