Com que vam tenir una infantesa feliç, lliure i salvatge com si haguéssim viscut en una frase de Thoreau oblidam massa vegades que vam néixer, créixer i vam ser educats en una dictadura que ens va obligar a comportar-nos d’una manera sinistra que pot trobar justificació en el fet que érem infants. Me’n record que ens feien cantar l’himne de la Falange Espanyola Cara al sol abans d’entrar a l’escola de les monges. Com que sempre vaig ser un al·lot confiat i obedient ja que mai m’ha agradat cridar l’atenció i no tenia referents de germans de més edat perquè vaig ser el progenitor record, com he dit, amb la claredat d’un bat de sol, un matí que em vaig emocionar amb la cançó falangista i vaig cantar-la amb devoció patriòtica i la meva habitual mala veu. Em vaig girar cap a la meva esquerre -la mirada té pes?- i vaig veure en Josep Carreres Coll -llavors devíem tenir uns sis, set anys?- que em mirava amb un somrís irònic i franc. Érem al pati de ca ses Monges que va ser esfondrat i substituït per un bloc de pisos construïts per mon pare i que tenia un pati polit i ample amb una araucària -sempre l’hem anomenat un arbre de pisos- i un preciós coll de pou. Sense emetre cap paraula, sense fer-me cap retret, només amb el seu silenci actiu i la seva rebel·lia infantil -en Carre, com sempre l’hem anomenat, va ser company meu de futbol i va ser també batle de Ferreries- va evidenciar el meu ridícul. Vaig adonar-me, amb aquell silenci que contrastava amb una cinquantena de veus infantils a les quals s’hi han d’afegir les veus dels mestres i de les monges, que aquella lletra ridícula de melodia fàcil contava una mentida de la qual havia d’escapar si volia continuar caminant pel camí correcte i en companyia dels puerils elegits. Gràcies, Carre. Mai hem estat del mateix ranxo però ets un sòlid ullastre que no s’ha tombat ni pel vent ni per la demagògia política i que m’ha estat referencial tota la vida. Sí, aquell matí m’avergonyeix encara i, a pesar que vaig rectificar, sempre ha romàs a la meva retina. No vaig ser de l’Organització Juvenil Espanyola (OJE) com en van formar part, blaus i uniformats, d’altres companys de la meva generació i del meu entorn. Vaig formar part dels escoltes que bevien de les ensenyances de Robert Baden-Powell i, encara que ho vaig deixar pel futbol, em van permetre llegir en català i tenir a les mans els primers exemplars de Cavall Fort, revista nascuda l’any 1961, que, no fa gaire -l’etern retorn de Nietzsche- van prohibir VOX i el Partit Popular al País Valencià. On vull arribar? Continuar amb la progressió que un gest honest i el contacte diari amb els meus cosins Martí van desviar i adreçar-ne la trajectòria. Mai em va agradar Mecano! Les seves lletres em semblaven infantils i les seves melodies fàcils i ridícules. Per tant, a diferència de molts de companys de la meva edat, no m’he d’avergonyir d’haver-ne estat fan. Ho dic perquè el seu líder, Nacho Cano, ha estat detingut per la policia aquesta setmana. El motiu? Delicte d’afavoriment de la immigració irregular i contra els drets dels treballadors. Tenc un do. Detect les bones de les males persones. Tenc un mètode: comparar les seves paraules amb els seus fets. No falla. No m’ha fallat mai i funciona de manera instintiva.
ARAUCÀRIA: Gènere d’arbre de la família de les pinàcies, que es fan molt alts i tenen les branques horitzontals i superposades formant pisos.
