D’entrada, us ho he de confessar, aquesta novel·la tenia tots els elements perquè no em fes el pes: personatges força joves, uns termes lingüístics que no domin, uns ambients que desconec absolutament, una forma de relacionar-se força lluny de la meva realitat… però, ves per on, va operar la màgia de la literatura i, sense ni adonar-me’n, em vaig trobar immergit en l’univers de Fervor, de David Moragas.
Amb el resum argumental, entendreu aquestes paraules inicials:
Un dia, a una xerrada al CCCB, el protagonista creua la mirada amb un noi, des d’aquell instant tot li explota per dins i, en poc temps passen de seguir-se per les xarxes socials a fer l’amor a una platja. S’ha enamorat. I els referents romàntics comencen a emplenar el seu cap. Tanmateix, la vida no s’atura, i la vida és una Barcelona plena de festes i feines precàries, i a l’entorn sobretot els amics, però també els pares…
Com us deia abans, es tracta d’un món ben lluny del meu, que només puc albirar vicàriament per mor de la meva filla, si fa no fa de la mateixa generació dels personatges i que, així mateix, viu la voràgine barcelonina.
Si més no, crec que hi ha una raó més poderosa perquè Fervor no m’hagi deixat fora. És, de cap a peus, una història d’amor que, més enllà d’additaments actuals (crush, grindr, crossfitters, fomo, pinkwashed…) i per molt que d’entrada em resultés més aviat peculiar, prest em vaig adonar que ressegueix el camí de les grans històries. I aquestes, sense cap mena de dubte, transcendeixen espai i temps. Són universals.
“T’estimo sense voler fer-ho. T’estimo sense haver-ho pensat. Sense preveure-ho i sense demanar-ho a ningú. Sense recreacions, pretensions ni expectatives.”
Escrita en primera persona, amb un ritme tan viu com perfectament mesurat, no defuig escenes explícites ni té cap mena de reserva a l’hora de descriure sentiments. De qualque manera, el protagonista es despulla de tots els vels de la hipocresia que anomenem, erròniament, moralitat. Se’ns mostra tal com és, sense por que l’exposició pugui suposar vulnerabilitat. I tot plegat al llarg d’una narració que, com va qualificar el mateix autor, és “popular i accessible”.
Tanmateix, hi ha dos aspectes, potser tangencials, que a mi m’han fascinat. Ambdós tenen a veure amb les relacions personals. Per una part, com es generen, tenen cura i fan créixer noves estructures familiars, ecosistemes afectius creats a partir de l’amistat i les vivències compartides; per l’altra com es gestionen els vincles amb els pares, la família -diguem-ne- convencional…
Fer-hi un esguard, ni que sigui breu, a través de Fervor, us assegur que explica i aclareix moltes coses.
Però, potser, us hauré donat una falsa impressió. Procuraré corregir-ho. Tot i que el component romàntic hi és ben present, Fervor no és un relat idíl·lic en què els entrebancs són simples excuses per alentir un happy end obvi des del principi. Res d’això.
La novel·la és profundament honrada, no amaga ni dissimula les inseguretats, les concessions, les falses esperances, les decepcions, els sentiments d’anticipació del dol, que qualsevol història amorosa pot comportar. Si a això hi afegim el to, entre irònic i a voltes humorístic, que recorre part de la història, llavors tenim un quadre sencer, coherent i, de fet, força realista. Així mateix, cal dir-ho, també pot ser llegida com una crònica, curulla de fets només aparentment anecdòtics, de la transició d’una joventut sense lligams als compromisos de la primera adultesa.
En tot cas, els que seguiu, en l’edició de paper, online o per xarxes, aquesta secció setmanal, que va camí de complir els vuit anys, sou coneixedors que només recoman obres que m’han arribat endins d’una manera o l’altra. És el cas de Fervor. Estic convençut que en llegir-la, com esper que fareu, us passarà el mateix.
