Miriam Triay / Ciutadella – Tots hem vist, alguna vegada, fotografies que semblen un dibuix, o pintures que semblen una imatge retractada. I impacten d’igual manera, per la tècnica i el mestratge, demostrats. És amb aquesta idea, la contraposició de dues arts, i el joc entre elles, que Damià Coll s’uní a Carlos Mascaró. Un fotògraf pictòric que sempre ha volgut plasmar una mirada més artística a les seves imatges; i un pintor reconegut que, tot i pintar barroc modern, dibuixa de tal manera que, de vegades, un quadre seu es pot percebre, gairebé, com una fotografia.
A través d’aquesta reflexió, i a partir d’aquesta unió, neix l’exposició actualment present a l’Espai d’art Xec Coll, Quan un pinzell fotografia i una càmera pinta. Una mostra que suposa unió, com deim, però que també es presenta de forma separada, amb dues sales diferenciades, sobretot per la contraposició llum-ombra.
CARLOS MASCARÓ, EL PINZELL QUE FOTOGRAFIA
Així, començam per la primera part de l’exposició, on el visitant trobarà la foscor, les pintures d’estil barroc, de Carlos Mascaró. Amb la tècnica del segle XVII dels holandesos, com a millor aliada, el pintor ha aconseguit exposar dues de les seves obres al Museu Vermeer d’Holanda. Un honor que l’acompanya allà on va. I un reconeixement que parla per si sol.
Després de sis anys sense fer cap exposició, l’autor ferrerienc es mostra, novament, davant el gran públic, a l’espai d’art Xec Coll, on, “conjuntament amb es gran fotògraf Damià Coll, present una bona i variada selecció de sa meva feina, ja que espòs 15 pintures, algunes de sa meva col·lecció particular i altres de recent creació, agrupades en tres temàtiques diferents: interiors, bodegons i figures, totes elles pintades amb sa tècnica de ses veladures des pintors holandesos des segle XVII”, com bé expressa Mascaró.
Un retorn a les sales que, per l’autor, significa molt. “Estic molt content que, després de sis anys, hagi pogut tornar a exposar. Es motius d’haver estat tants anys sense fer-ho són dos: sa constant execució d’encàrrecs que m’impossibiliten tenir prou obra disponible, i sa lentitud de sa meva especial tècnica”. I és que Mascaró, seguint, com deim, una tècnica específica, presenta una forma de funcionar molt artesanal. Fent-se ell mateix els pigments. De fet, en la mateixa exposició, s’ha preparat un raconet del pintor, on es poden apreciar els materials que empra durant el procés de fer un quadre.
Una tècnica molt concreta, que resulta cap a un barroc actual, i que, en tot moment, presenta una gran fidelitat i acompanyament amb el marc. Com bé ens explica l’autor, el marc dels seus quadres és igual d’important que la pintura. Són un tàndem, i han de cohesionar. Conformen un total.
I uns quadres, els que presenta a l’exposició, que encara que girin al voltant de tres temàtiques molt diferents, “és curiós notar com se conjunten ses tres, ajuntant-les amb es meu estil característic que intenta anar més allà de sa fotografia i que es denominador comú són s’atmosfera i sa llum, es dos conceptes més importants per jo”.
Així, i a més d’interiors, bodegons i figures, en la part de mostra de Mascaró, i en honor al seu únic i gran mestre, Vermeer, “com no podia ser d’altra manera, i com he fet a totes ses meves exposicions, també espòs una còpia de Vermeer, concretament, sa famosíssima ‘La joven de la perla’”. En aquest cas a més, amb més motiu, ja que, i com hem dit, té l’honor d’exposar dues obres seves al museu dedicat al famós artista.
DAMIÀ COLL, LA CÀMERA QUE PINTA
Si travessam l’arc que ens condueix a l’altra sala, ens trobam amb un contrast molt curiós. Mentre que a la sala de Mascaró la foscor era el que destacava, amb colors més barrocs, ara el blanc ens enlluerna, amb una nitidesa espectacular. I és que les fotografies de Damià Coll, a més de semblar pintures, destaquen pel seu minimalisme, per la seva lluminositat.
És, a més, l’artífex de la idea, qui va posar damunt la taula la reflexió que suposa l’exposició, i es va posar en contacte amb Carlos Mascaró per fer-la possible, amb qui va pensar tot d’una per compartir racó. “La càmera és la meva passió, i sempre he intentat experimentar diverses tècniques amb ella. Amb el pas del temps, i molta feina i dedicació, he anat provant noves tècniques i vaig descobrir aquesta que mostr a l’exposició, que és un moviment intencional de la càmera, per crear aquesta sensació pictòrica. És com pintar amb la càmera. Arrel d’açò, se’m va ocórrer fer una exposició mostrant una càmera que pintava i un pinzell que fotografiava, invertir passions amb un altre artista. Aquest, havia de ser en Carlos Mascaró”.
Dos extrems, dues passions, dos arts, que conflueixen en una única exposició. I que, a més, van més enllà, per poder mostrar, a través d’un audiovisual, d’un vídeo en emissió a la mateixa sala, els espais i racons de cada artista, que el conformen i l’inspiren.
Així, pel que fa a la sala de Coll, el fotògraf ha decidit mostrar el mar, l’horitzó, el moviment de les ones… “Fa gairebé tres o quatre anys, que cada dia baix a Binigaus, a la costa sud, i pràctic aquesta tècnica de moviment, pictòrica. I la sèrie que he presentat se centra en aquesta platja i el joc que hi he anat practicant i fent. M’agrada agafar un detall, que tot sigui molt minimalista, que hi hagi molta llum, fins a arribar a sobreexposar segons quines fotografies… però sempre amb aquest moviment de la càmera, que aparenti que és una pintura. I amb una temàtica unitària: el mar”.
Coll ens confessa com en la seva obra ha volgut transmetre-hi tranquil·litat, calma, pau, la mateixa que ell experimenta quan es troba en els llocs representats, i fotografiant. Mentre que Mascaró, ha volgut incidir en el record, sobretot, amb les representacions dels interiors de ‘llocs’, habitacions d’aquell temps, que porten l’espectador a explorar racons de la memòria.
Dos artistes, dos camins, dues sales. Sota una mateixa idea: la contraposició i la cohesió, alhora. La llum i la foscor. La pintura i la fotografia. El pinzell que fotografia i la càmera que pinta.
