El dimecres 24 de juliol vaig anar al Heartbreak Hotel del prestigiós dramaturg Àlex Rigola i que està situat al carrer Bacardí de Barcelona. Hi vaig anar a veure l’obra de teatre de la menorquina Aina Tur (Maó, 1976) titulada Sis hectàrees d’oliveres. El projecte va guanyar el Premi Quim Masó 2023 que vol promoure la producció i l’exhibició de muntatges teatrals en català que combinin professionalitat, qualitat i creativitat; i l’obra s’ha d’emmarcar dins del Festival Grec. A més de ser l’autora del text, Aina Tur també n’és la directora. Quina meravella de muntatge. La menorquina domina el llenguatge teatral que és diferent del novel·lístic o del cinematogràfic que és un altre tipus de llenguatge i no em feu dir quin és perquè no és el meu encara que el sé detectar; la darrera d’aquestes troballes va ser a la Biblioteca de Catalunya i a l’obra Tots ocells de Wajdi Mouawad en el muntatge de la Perla 29 del director Oriol Broggi. Són les pauses, tal vegada. O les interaccions entre els dos únics actors, potser (Anna Alarcón i Nao Albet). O el clima i l’atmosfera que sap crear Aina Tur amb la barreja de les paraules, l’espai escènic, la música i la història que vol contar. Una dona va a la masia familiar i, abans d’arribar-hi, s’atura a una gasolinera i agafa dues garrafes de gasolina que s’enduu d’estranquis, sense pagar. Ha de superar la fòbia que té a les olives, en especial als pinyols de les olives. El seu objectiu inicial és cremar la masia familiar (representada amb una maqueta realista, multifuncional i viva que ocupa el centre de l’escenari) on hi ha passat moltes hores en interminables reunions familiars al voltant de la beguda i del menjar; i durant les quals va patir burles, abusos i humiliacions. Cremant-ho tot està convençuda que les seves fòbies desapareixeran i el seu passat serà redimit amb el foc que ho convertirà tot en cendres i, per tant, el dolor en fum i en aquesta matèria polsegosa. Com en tot conflicte ha de sorgir un element inesperat que estronqui el pla i aquest és l’aparició del seu cosí Pau, que ha heretat la finca i el negoci familiar, que farà de contrapunt als mateixos episodis viscuts i que ens amplien i ens enriqueixen l’única visió de la protagonista Júlia. L’ambient és opressiu i és meravellós que dos actors i una simple maqueta ens mantinguin aferrats a la butaca durant els setanta minuts que dura l’obra. M’agraden les històries que parteixen d’un episodi personal que la mestria de l’autor o de l’autora converteixen en un esdeveniment universal. I és que els menorquins sabem contar històries (i les menorquines encara més). A diferència d’una persona nascuda, per exemple, a Nova York, sabem que no podem parlar dels nostres carrers, paisatges i costums perquè serem qualificats de costumistes. Per açò no oblidam la màxima que per ser universal has de ser local però revertim aquest principi inqüestionable amb analogies que graten la pàtina costumista i l’eleven, com els déus i monstres que passen pel balneari de l’harpia bruixot Yukaba de la pel·lícula El viatge de Chihiro, a un producte net, fresc, intens i profundament actual. A manera anecdòtica i per la meva tirada per les paraules em va sorprendre el registre que fan servir els actors, més semblant a una cançó de Manel que d’Acorar. Per exemple la paraula xitxarra a l’hora de referir-se a les nostres xigales (en català normatiu, cigales) i que són aquests insectes que podem sentir a l’estiu per tots els pinars mediterranis i també en els oliverars.
