Avui en dia és molt fàcil ser cool. Si estens la roba al sol practiques el sundrying, “assecat al sol”. Igualment, si et quedes a la ciutat o a casa durant l’agost també seràs cool perquè practicaràs una altra tendència anomenada, els anglosaxons ho batien tot, staycation. Jo he estès tota la vida la roba al sol i m’he quedat enguany a la ciutat aquest agost, per tant, som doblement cool. Com que era a Barcelona, vaig anar a rebre el president Carles Puigdemont a Arc de Triomf el dia 8 a les nou del matí. És un vici que tenc des de petit. Sempre m’estira el perseguit. Per què deu ser? Molt senzill: m’atrau la imatge que veig al mirall. Jo som de Ferreries. Però no d’una família de Ferreries noble i amb poder com ara els Huguet, els Mascaró, els Allès o els Rotger. No, jo som nét d’un fosser i d’un estimador, d’un tractant de bestiar; de gent modesta, del poble, del camp. Gens cool. Ferreries és la darrera població de Menorca. A la nostra illa o ets de Maó o de Ciutadella o no pintes res. Però encara s’agreuja la cosa quan vas ascendint. A les Illes Balears no ets ningú si no ets de Mallorca. Però no s’atura aquí l’escala. A Catalunya no ets ningú si no ets de Barcelona. I l’espiral continua. A Espanya no ets ningú si no ets de Madrid i parles castellà. I la inèrcia és brutal. A Europa si ets espanyol ets un pig, un porc en anglès, fruit de l’acrònim PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya). Em salva ser europeu però el nacionalisme espanyol fomentat per l’estat ens ha robat per qüestions ideològiques que ens desprestigien la condició europea. Als Estats Units, la nació més poderosa del món, perdem aquesta condició i passam a ser llatins, una categoria que no tenen d’altres com ara els italians, els francesos o els romanesos que també tenen una llengua com les nostres que descendeixen del llatí. Per tant, la meva condició social està associada al nombre zero. Aquest és el meu punt de partida. El zero. Però tampoc és veritat. El meu punt de partida real és el menys que zero, el títol genial de la novel·la que va fer famós Bret Easton Ellis. Els indis de les pel·lícules de cowboys, els esclaus de les pel·lícules de romans, els immigrants de les pel·lícules de mafiosos italians; aquests són els meus. Els immigrants d’ara, els desnonats, els perseguits de tota casta per la seva ideologia com ara el president Carles Puigdemont. L’emoció de veure la figura del MHP damunt l’escenari d’Arc de Triomf va ser una confirmació de la meva circumstància i es va traduir en una emoció humana i no política ni ideològica. Unes quinze mil persones, amics com ara Miquel, Vicenç, Massimo o Ariadna; i una sensació d’estar d’acord amb Leonard Cohen: “A vegades un sap de quina banda estar, simplement mirant qui hi ha a l’altre costat”. Es va crear una cadena humana espontània que protegia el president fins a la porta del Parc de la Ciutadella. Els nombres no desapareixen encara que l’equació doni zero. A la porta hi havia mitja dotzena de simpatitzants de VOX fortament protegits per la policia. Els demòcrates vam ser gasejats amb gas pebre. Ensoldemà, vaig rebre un missatge de Lluís Llach: “El President Puigdemont m’ha demanat que us notifiqui que està sa, estalvi i, sobretot, LLIURE.”
PEBRE. Fruit de la pebrera, planta del gènere Capsicum. Amb el principal actiu, la capsaïcina, es fabrica el gas pebre emprat per la policia per reprimir manifestants.
