Stephen Hawking va publicar el 1988 el llibre HISTÒRIA DEL TEMPS i el 2001 una actualització Brevísima història del Temps.
Aquest llibres tracten també sobre les teories científiques de l’univers sense fer referències a cap pseudocipencia com el que veiem la setmana passada. En certa manera ens poden servir per aprofundir en la ciència i en les teories científiques.
Stephen Hawking patia la malaltia ELA que el feia estar en cadira de rodes i s’havia d’expressar amb un sintetitzador de veu, a pesar de la qual cosa va ser un astrofísic destacat i va viure fins als 76 anys.
Va morir el 14 de mar de 2018. (Einstein va nèixer un 14 de març, i el 14 de març és el dia que els matemàtics celebren el dia internacional de pi).
El llibre Història del temps va ser dels pocs llibres de física que va ser record de vendes.
Un dels temes principals de Hawking és l’estudi de la física dels forats negres.
Al tercer capítol del llibre Brevíssima història del temps ens diu:
«Les teories físiques són sempre provisionals, en el sentit que només són hipòtesis: mai no les podem demostrar. Sigui quin sigui el nombre de vegades que els resultats dels experiments concordin amb alguna teoria, mai no podem estar segurs que la següent vegada el resultat no la contradirà. En canvi, podem refutar una teoria trobant una sola observació que discrepi de les prediccions. Com afirmava el filòsof de la ciència Karl Popper, una bona teoria es caracteritza per fer un nombre de prediccions que en principi podrien ser refutades o falsades per l’observació. Cada cop que nous experiments concorden amb les seves prediccions, la teoria sobreviu i la nostra confiança en ella augmenta; però quan es troba una nova observació que en discrepa, hem de modificar o abandonar la teoria. Almenys, això és el que se suposa que hauria de passar, encara que sempre és possible qüestionar la competència de la persona que va fer l’observació.»
Després afegeix al mateix capítol:
«Actualment, els científics expliquen l’univers mitjançant dues teories parcials bàsiques, la teoria general de la relativitat i la mecànica quàntica, que són les grans fites intel·lectuals de la primera meitat del segle XX. La teoria general de la relativitat descriu la força de la gravetat i l’estructura a gran escala de l’univers, és a dir, l’estructura a escales compreses entre uns pocs quilòmetres i uns bilions de bilions (un amb vint-i-quatre zeros darrere) de quilòmetres, la mida de l’univers observable. En canvi, la mecànica quàntica tracta fenòmens a escales extremadament petites, com una bilionèsima de mil·límetre. Malauradament, però, se sap que aquestes dues teories són incoherents entre si: totes dues no poden ser correctes alhora. Un dels reptes més grans de la física actual, i el tema principal d’aquest llibre, és la recerca d’una nova teoria que les incorpori a totes dues: una teoria quàntica de la gravetat. Manquem, per ara, una teoria d’aquestes característiques, i potser encara estiguem lluny de tenir-la, però ja sabem moltes de les propietats que aquesta teoria hauria de tenir.»
Durant la història dels coneixements sobre l’univers s’han anat fent modificacions que milloren aspectes de teories que han suposat millores de teories anteriors: Teoria heliocèntrica de Copèrnic amb òrbites circulars, òrbites elíptiques de Kepler, teoria de la gravitació de Newton que encara permet calcular amb gran exactitud efemèrides passades i futures, expansió de l’univers, teoria del Bing Bang, relativitat de l’espai i del temps, curvatura de l’univers, forats negres, ones de gravitació…
