C.M / Ciutadella – Llorenç Sales Barber (Maó, 1984) va passar tota la seva infantesa i adolescència as Migjorn Gran, d’on és la seva família. Rector de les parròquies de Sant Francesc i el Carme de Maó, és actualment delegat de Pastoral Vocacional de la diòcesi menorquina i rector del Seminari diocesà. Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona i en Teologia Dogmàtica per la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma, parlam amb ell de les coses divines i de les humanes: de la pèrdua de vocacions, de la secularització progressiva que afecta Occident, del sacerdoci femení, del matrimoni homosexual, del celibat, de l’obediència, dels dogmes de l’Església, del cel, de l’infern, de l’existència històrica de Jesucrist i del futur de l’Església. Una entrevista a cor obert.
Quan vau sentir per primer cop la crida de servir a l’Església?
Mai no vaig sentir una crida concreta. És més aviat una cosa que m’ha rondat des de petit. Potser un moment de major discerniment va ser el d’escollir estudis, als divuit anys. Vaig anar a estudiar Història a Barcelona i, en acabar els estudis, vaig entrar al Seminari.
A casa, no teníeu antecedents de familiars dedicats a la vida religiosa?
La vena sacerdotal em ve pel llinatge Barber, no pas pel Sales, però és cert que venc d’una família molt religiosa. Tanmateix, sempre he pensat que el fet de no haver conegut l’àvia materna, que va morir molt jove, potser em va influir. A casa, sempre vaig sentir a parlar del cel, i és possible que sigui això el que ha fet que des de petit hagi elevat la mirada per damunt de totes les coses materials.
El nomenament com a rector del Seminari, us va agafar per sorpresa?
Sóc rector des del mateix matí que van ordenar el bisbe Gerard. Record que em trobava a ca’l Bisbe berenant, quan va arribar el bisbe Gerard arremangat, com és ell, i va donar la notícia dels nomenaments. Em vaig quedar d’una peça, amb la formatjada a la boca [rialles].
Quina és la situació actual del seminari?
Enguany vam ordenar un jove capellà, Jaume Denclar. Per altra banda, el setembre entra al seminari de València, Fèlix Rodríguez, de 34 anys, que és d’Es Castell.
El nombre de vocacions ha caigut en picat si comparem la situació actual amb la que tenia el seminari fa 30 ó 40 anys…
Així és, d’anyades fortes, no n’hem tingut. El curs més nombrós que hem tingut en els últims anys ha estat el del 1992, l’any de Bosco Martí, Joan Miquel Sastre, Rafel Portella, Florenci Sastre… Des de llavors, cada cert temps s’han produït ordenacions, sense poder afirmar que el ritme hagi estat dolent.
Quin ambient es respira al seminari?
L’equip formatiu, que integram el director espiritual, Berto Vidal, i jo, ens reunim cada mes. Intentam fer l’acompanyament als seminaristes, però ens preocupam especialment del foment de la Pastoral Vocacional. Sobretot, animam els rectors de les parròquies a seguir endavant amb la seva feina. Moltes de les vocacions sacerdotals es cultiven dins les parròquies.
L’origen de la vocació sacerdotal podríem dir que rau en la passió per l’Evangeli?
Per a la vocació cristiana, allò bàsic i principal és el baptisme. Si no hi ha un enamorat de Jesucrist, no hi pot haver un servidor de l’Església. Cada vocació, és gairebé un miracle, i també una història molt particular. Però sobretot hi ha el desig de servir d’una manera particular a Déu i també de voler servir al poble de Déu.
“La dimensió comunitària de la fe està en crisi, però la dimensió personal no. Però la part comunitària és essencial, perquè, si no, acabem fent-nos un déu a mida”
Quina importància té la formació per a un seminarista?
És bàsica. En el nou pla de formació sacerdotal aprovat a Roma, es distingeixen dues grans etapes. La primera és la discipular, que requereix d’una capacitat intel·lectual i humana. Si no hi ha a pes com a persona, el vestit cau. La segona etapa és la configurativa, en la qual un ja es comença a preparar més específicament per a l’exercici del ministeri. Però, com solem dir, primer hem de ser deixebles per a poder ser apòstols.
Com venceu les temptacions?
Les temptacions hi són. Jesús, en el passatge del desert, representa les tres grans temptacions de l’ésser humà: la de viure només de les coses materials, la del poder, i la de l’aparentar. I, com es vencen, les temptacions? Sobretot, amb lluita interior, amb el desig de no cedir, pregant i estant en gràcia de Déu.
La crisi de vocacions denota una crisi de fe?
Per descomptat. Tot neix de la manca de fe. La crisi de matrimonis dins l’Església es deu a una manca de fe? Sí. La crisi d’assistència de gent a l’Eucaristia es deu a una manca de fe? Indubtablement. Però no puc dir que la gent no tingui fe perquè no ve a missa. Allò que passa és que hi ha una forta crisi d’una pertinença afectiva a la comunitat. La dimensió comunitària de la fe està en crisi, però la personal no. Però la part comunitària és essencial, perquè, si no, acabem fent-nos un déu a mida.
Quins són els principals perills de la societat moderna per a la fe cristiana?
Tal com va deixar dit el Concili Vaticà II, l’Església no ha de tenir por al món; hi ha de dialogar. Hem de ser capaços de dialogar des de la pluralitat; mai des de la imposició. Potser la grandíssima temptació que patim tots és la de l’individualisme i l’autoreferencialitat, la de voler ser els únics amos de la nostra vida. Estem vivint en una mena de dictadura dels sentiments, i això ens fa caure en un relativisme molt perillós.
Hi ha abandonaments, en el camí del sacerdoci?
És clar, que n’hi ha. Vivim en una certa provisionalitat, i això fa que ens facem una idea de les coses però que quan toquem la realitat, donem una passa enrere. Pensau sinó en la gran quantitat de matrimonis que es frustren. Per què? Doncs perquè de vegades han fonamentat malament el seu matrimoni. O el mateix, si parlam del ministeri. És mal d’entendre que després d’un procés que dura cinc o sis anys de formació una persona renunciï a la carrera sacerdotal.
El celibat és una de les renúncies més dures de complir?
Crec que més difícil que el celibat és l’obediència. El cor el tenim cèlibe, però això no significa que no estimem. Si arribes a una parròquia, t’estimes la seva gent i de cop et diuen que has de marxar, és fa difícil acceptar la voluntat del bisbe. És clar que ell sempre pensa en el bé de la diòcesi, però cadascú de nosaltres té el seu cor humà. El celibat és estimar d’una altra manera, amb una estimació molt més lliure.
“Crec que més difícil que el celibat és l’obediència. El cor el tenim cèlibe, però això no significa que no estimem”
Quines són les principals causes del descens de vocacions religioses?
En primer, que no hi ha vida cristiana. Si no hi ha una participació de la persona dins la comunitat i no hi ha una vida de fe, no hi pot haver vocacions. El context social tampoc no ajuda.
Si la secularització avança al ritme actual i no sorgeixen noves vocacions, l’Església s’haurà de plantejar la possibilitat d’anar tancant alguns seminaris, no ho creieu?
Allò que el Papa ha demanat als bisbes és que facin seminaris interdiocesans. Des de mitjans dels anys noranta, tots nosaltres ja hem sortit a fora a estudiar. Els darrers han anat a València, i jo mateix vaig anar a Salamanca. El seminari de Salamança s’ha convertit ara mateix en l’adalil del seminari de Castella-Lleó. Allà ja hi ha vuit diòcesis que conviuen juntes. És una mena de petit presbiteri en gestació que et permet experimentar els pros i els contres de la vida en comunitat. El fet de tenir seminaristes a Menorca ajudaria a fer campanya vocacional. Joves envoltats de més joves compartint un mateix espai al seminari és quelcom que incita a la pregunta.
“Tenir seminaristes a Menorca ajudaria a fer campanya vocacional. Joves envoltats de més joves compartint un mateix espai és quelcom que incita a la pregunta”
Una solució seria permetre que els sacerdots es puguessin casar i tenir fills?
És un tema que està damunt la taula. En alguns dels darrers sínodes s’ha xerrat del tema dels capellans casats, fins i tot que els secularitzats puguin exercir el ministeri. També s’ha xerrat del diaconat femení. Allò que hem d’entendre és que el descens de vocacions és proporcional al descens de vida i pràctica religiosa.
Què passa amb el sacerdoci femení?
Aquest tema, el Papa Francesc, no el vol tocar. Joan Pau II va deixar tancat el tema del sacerdoci femení, i no crec que per ara es toqui. I més encara, en la situació actual de polarització que es viu a l’Església. Les confrontacions són molt fortes, i obrir una qüestió com aquesta podria provocar un cisma. Tanmateix, hi ha qüestions que estan divinament revelades. Per exemple, el sacerdoci femení nosaltres creiem que és de dret diví. Això, què vol dir? Doncs que no es pot tocar, perquè el Senyor ho va establir així. En canvi, que els capellans es puguin casar o no, no és una qüestió de dret diví, sinó de dret humà. El cas del matrimoni homosexual és una altra qüestió de dret diví. Creiem que el matrimoni entre un home i una dona està divinament revelat.
“Joan Pau II va deixar tancat el tema del sacerdoci femení, i no crec que per ara es toqui. Obrir una qüestió com aquesta podria provocar un cisma”
No creieu, però, que actituds com aquesta fan que la gent, especialment la gent jove, se’n faci enfora de l’Església i no en vulgui saber res?
No ho sé, perquè moltes vegades, les pressions ideològiques no vénen de dins l’Església, sinó de defora. Una persona que viu amb normalitat la seva fe, entendrà allò que pot fer i allò que no pot fer. Allò més important dins l’Església és que tots visquem la nostra vocació de ser fills de Déu. Si la reivindicació del sacerdoci femení és per a tenir poder dins l’Església, alguna cosa estem fent malament.
Potser no és una qüestió de poder, sinó d’igualtat…
Però de vegades tot això es veu com una qüestió de poder. La més gran a l’Església és una dona: Maria de Natzareth. Per a nosaltres, el referent de vida cristiana és una dona, és Maria.
“Com el sacerdoci femení, el matrimoni entre un home i una dona està divinament revelat. Aquestes coses, per molt Papa que sigui un Papa, no les pot tocar”
Secularització progressiva, pèrdua de fe, crisi del model de família tradicional, crisi de valors, manca de referències, crisi antropològica, crisi cultural, crisi de civilització… Què defineix millor la situació que vivim a les societats occidentals?
Estem vivint un canvi d’era. Ja no estem en la postmodernitat, sinó en el transhumanisme. Hem de tenir clar quin és el subjecte humà, perquè sense naturalesa humana, no hi pot haver gràcia: “Quod natura non dat. Salmantica non praestat”. La gràcia no suprimeix la naturalesa, va dir Sant Tomàs. Si la persona humana s’animalitza, fuig i desapareix és impossible anunciar l’Evangeli. I estem en una crisi antropològica? Sí. A partir d’aquí, cauen totes les columnes que han fonamentat l’ésser humà. La societat líquida de què parla Zygmunt Bauman s’ha convertit en la societat gasosa. I si és un gas, no té cos ni entitat, no hi ha on construir. Jesús ens fa una proposta d’humanitat, una proposta de vida nova. Si no hi ha un encontre amb Crist, real i transformador, caurem en mil coses.
“La societat líquida de què parla Zygmunt Bauman ha passat a ser la societat gasosa. I si és un gas, no té cos ni entitat, no hi ha on construir”
Què han aportat els teòlegs de la Nouvelle Théologie com Karl Rahner, Henri de Lubac, Hans Urs von Balthasar o el mateix Joseph Ratzinger a la teologia catòlica?
Tots ells van ser els pares intel·lectuals del Concili. El Concili va ser un gran miracle que es produí a mitjans del segle XX, però no es va improvitzar, sinó que l’Esperit Sant va anar fent feina. Sobretot a principis del segle XX, amb el moviment ecumènic, amb el moviment bíblic, amb la nova teologia, amb el moviment litúrgic, tota aquesta gent va començar a preparar intel·lectualment el terreny que va desembocar en el Concili Vaticà II. Tots ells van fer servir un llenguatge propositiu nou i una nova capacitat de diàleg. L’Església del segle XIX havia entrat dins la fortalesa i s’havia posat en contra de la modernitat. El Concili Vaticà II és el primer concili dels vint-i-un que no conté anatemes; és a dir, que no té condemnes. Els concilis anteriors deien, per exemple: “Qui negui que Jesús és el Fill de Déu, anatema sit”, “Qui negui que el pa i el vi es converteixen en l’Eucaristia en el cos i en la sang de Crist, anameta sit…”. En el Concili Vaticà II hi ha un diàleg amb el món, que havia iniciat una via de secularització.
“El Concili va ser un gran miracle que es produí a mitjans del segle XX, però no es va improvitzar, sinó que l’Esperit Sant va anar fent feina”
Com a especialista en dogmes que sou, podeu entendre que avui en dia per a una persona del carrer es faci mal de creure que una verge hagi concebut un fill sense cohabitar amb un home o que la fina hòstia i la copa de vi que aixeca el sacerdot durant l’Eucaristia siguin la carn i la sang d’un difunt ressuscitat?
Ho puc entendre, però també hi ha la capacitat de comprendre-ho. Com diu l’Evangeli, per a Déu res no és impossible. És cert que quan ens enfrontam amb la virginitat de Maria, costa, sobretot en una societat tan sexualitzada com la nostra. Pel que fa a la transubstanciació, també és una qüestió de fe. La fe, què és, al cap i a la fi? Fiar-se, confiar, obrir-se a una possibilitat. La societat actual ha oblidat els dogmes de l’Església, però també té els seus propis dogmes. Els dogmes són aquelles veritats de fe que són una columna vertebral dins l’Església. Són els dipòsits de la fe. “L’Església, és intransigent per principi perquè creu, però tolerant en la pràctica perquè estima”, va dir Garrigou-Lagrange. La nostra missió com Església és acompanyar, escoltar i dialogar.
Com és l’infern?
De l’infern, l’Església no ha dit ningú mai que amb seguretat hi sigui.
És un dogma?
Sí, és un dogma de fe. El cel és la vida eterna, la vida en plenitud. Del cel sí que l’Església afirma amb seguretat que hi ha persones que són al cel. Són els sants. L’infern, com el definiria? Imaginau-vos que estau en el judici particular davant Déu, conscient que Ell us convida a la plenitud i a la felicitat eterna, i li deis: “No vull saber res de tu”. Això és l’infern.
És un estat de l’ànima?
El Papa Ratzinger no va rallar d’un lloc físic. És un estat espiritual. Jesús, quan parlava de l’infern, el comparava amb la gehenna, que era l’abocador de Jerusalem, on hi ha sempre un foc permanent. Jo sempre dic que el cel és aquella plenitud de felicitat, aquella vida eterna, aquella eterna comunió d’amor amb Déu i amb totes les persones que t’han precedit, i l’infern, negar-te a acceptar tot això.
Jesucrist va existir com a personatge històric, o va ser tan sols un mite?
Per descomptat, la seva existència com a personatge històric està més que demostrada. Ningú no posa en dubte l’existència de Plató i Aristòtil. Jesús té més elements històrics a nivell científic que Plató i Aristòtil.
No n’estic gens segur, del que deis. L’obra escrita de Plató i Aristòtil és més extensa i s’ha transmès de manera continua durant segles. Per la quantitat d’obra escrita que varen deixar, les evidències històriques sobre Plató i Aristòtil són més abundants i directes.
És cert que hi ha més obra escrita de Plató i Aristòtil, però això no nega la historicitat de Jesús. És clar, hi ha el Jesús històric i el Crist de la fe, la reflexió cristiana sobre Jesús. Moltes vegades també hi ha molta conspiració en torn a la figura de Jesús, però l’arqueologia ha fet moltíssima feina a Terra Santa. Que tants textos, de distints autors i de distintes comunitats, xerrin tant d’una persona és un argument a favor.
Jesús era un jueu ortodoxe o un esseni?
Respondre això és fer una mica d’història-ficció. Era fariseu? No, no tenia pas les aptituds dels fariseus. Era esseni? Tampoc. Jo crec que era un home bastant normal. El problema, amb Jesús, és que o el volem humanitzar massa o el volem divinitzar massa. Trobar el punt mig és complicat.
“No hem de tenir por dels dubtes, perquè ens fan crèixer. El dubte, o bé t’enfonsa, o bé te fa crèixer. Jo sóc d’aquests darrers”
Heu tingut dubtes, fins i tot dubtes profunds, de la vostra fe?
Sí. Sobretot quan passen algunes circumstàncies concretes i sents una mena de rebeldia interior. El problema és que tots nosaltres més que a Déu voldríem de vegades el geni de la llàntia. Aleshores és, però, quan gir el cap i me’l trob penjat a una creu. I pens que Ell no en va sortir, del patiment. No hem de tenir por dels dubtes, perquè els dubtes ens fan crèixer. Si jo afirmés que ho tinc sempre tot clar, seria dubtós, perquè el misteri de Déu sempre ens supera. El dubte, o bé t’enfonsa o bé te fa crèixer. Jo sóc d’aquests darrers.
