Itziar Lecea / Ciutadella – La imatge de la portada del passat nombre 11 de Nua és un moment molt concret de la vida de na Julieta Oriola. Potser no és el més representatiu, però sí un dels que més l’han marcada com a dona. El dol perinatal, “una de les pèrdues menys compreses”, com diu ella mateixa a la imatge que té penjada a xarxes socials. Però que comparteix i fa pública. Potser en un intent de què sigui una pèrdua que es comenci a comprendre i observar dintre de la societat. La pèrdua de vida, el Memento Mori, és un dels temes centrals de l’obra d’aquesta artista argentina que fa més de vint anys va aterrar a Menorca. La finitud de la vida com a eix central del seu estil de fons, que obra en un ventall de sèries que us descobrim de mà d’Oriola.
Qui és na Julieta Oriola?
És la pregunta més difícil que et faré, li dic sense preàmbuls. Però se’n surt prou bé amb la resposta. “Som una persona, dona, immigrant i artista visual. Fa 22 anys, la meitat de la meva vida, que vaig arribar a Espanya i 16 anys que visc a Menorca; però crec que sempre em sentiré immigrant. No pel fet no sentir-me inclosa, sinó pel fet de les diferències culturals amb Buenos Aires, la meva terra natal, la diferència de pensament, de rapidesa, de profunditat que tenim a Llatinoamèrica de veure i viure la vida. Tanmateix, em sent d’enlloc, perquè fa molt que tampoc visc a Argentina.”
Immigrant
Deixar el seu país per venir a Espanya és un dels punts clau en l’obra d’Oriola. I es reflecteix molt bé en el seu projecte de “El fons de la caixa”. “És, en realitat, un doble projecte que uneix ‘Rerefons’ i ‘La caixa d’empatia’, essent el primer una instal·lació i el segon un fals documental, units per la temàtica de la immigració. La part de “Rerefons” és un fotomuntatge on la meitat d’un rostre està tapat per altres imatges que representen el que hi ha darrere de la immigració. Són rostres reals, amb entrevistes reals, i de les quals vaig poder extreure un comú denominador, que és la sensació d’estar tallat per la meitat. Especialment amb el tema de la llengua, que és el que configura la realitat de cada un. El meu castellà no és el mateix que es xerra a Espanya. Però quan torn a Buenos Aires, em diuen que ja no xerr igual que ells. Per tant, ni aquí ni allà, em sent immigrant també al meu propi país. Va ser una revelació, que vaig canalitzar a través de l’art.”
Artista
“Des de petita he dibuixat”, diu na Julieta, qui ara gaudeix el seu propi estudi de creació a casa, on el terra li serveix d’inspiració i es mesclen els colors amb els paisatges obscurs. “Als 15 anys, vaig començar un taller amb un artista que es diu Héctor Meana, que té obra permanent al MALBA, el Museu d’Art Llatinoamericà de Buenos Aires. Ell va ser el meu primer mestre de pintura i la persona que em va apassionar amb l’Art; i d’allà va sorgir tot. Quan vaig venir l’any 2002 a Barcelona, vaig fer un curs de dibuix de còmic a l’Escola Joso i després vaig estudiar a l’ Escola d’Art i Disseny Llotja. Estant allà, vaig conèixer a la meva parella, en Joan, que és de Menorca. I va ser per ell que vaig venir a l’illa.”
Així, ha estat a Menorca que ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria artística, essent aquesta trajectòria la d’artista visual. “M’agrada pensar que som pintora, però en realitat puc dir que som artista visual perquè he fet diferents coses, com una intervenció a l’Street Art de Ciutadella de l’any passat que eren cartells.”
“Puc sumar-ho a “El fons de la caixa”, que vaig fer el 2013; les sèries de pintura, com “Nubes siameses”, que tracta sobre la nostàlgia d’una infància passada, i que va sorgir arran d’un poema que va escriure el meu germà Diego, que parlava de la separació nostra, ell a Argentina i jo aquí. També vaig fer la sèrie de “Memento mori”, recorda que moriràs. Va sorgir arrel de la malaltia i mort de la meva àvia i els retrats que vaig fer-li la última vegada que la vaig veure; i un article que va sobre les fotos dels morts que es feien a l’època Victoriana a causa de l’alta mortalitat ,sobre tot infantil, que hi havia. “Luces de la noche” és una sèrie que vaig començar fa molt de temps, i que segueix; són bàsicament paisatges nocturns de Ciutadella, on registro la llum artificial dels carrers buits, i és una metàfora d’il·luminar el buit que queda a l’illa en contrast amb el ple que tenim a l’estiu. És una sèrie que al llarg dels anys vaig pintar de maneres diferents: la vaig començar a pintar posant primer les llums i després tapant amb els foscos, una mena de metàfora de com veig jo que els humans tenim una llum interna -una ànima- que va tapant la carn, la corporalitat. Però, amb el temps, vaig canviar i ara la pinto des de l’obscuritat posant capes de llum, tal vegada perquè ja no veig la llum de l’ésser humà…O perquè em sembla més natural. Paral·lelament, he anat fent il·lustracions amb aquarel·la, que representen animals amb mirades penetrants, que interpel·len a l’observador. Va ser el meu contrapunt a “Memento Mori” i “Luces de la noche”, un exercici molt més de joc, d’experimentació, i va sorgir una sèrie de personatges quotidians, però molt emocionals, que transmeten a través de les mirades. Aquests personatges van ser una manera d’engegar el tema del dibuix, que duu implícita, en el meu cas, una llibertat creativa que sorgeix de la part inconscient del meu cervell. Pots pensar què vols fer, però al final sorgirà el que vulgui el teu inconscient. I, per jo, és la meravella del dibuix i la pintura, que es converteix en un ens totalment independent de la teva voluntat, perquè arriba des de l’inconscient.”
“La següent sèrie que va sorgir va ser “Una fábrica de lapices en mi oreja derecha me tiene preocupada”, que va ser un exercici diari d’un procés creatiu molt fresc, molt primitiu. Des de l’organització del festival “Cranc”, em van demanar exposar a l’obertura del festival, que va ser on vaig donar a conèixer aquesta sèrie a través de pòsters grans.”
“Hi ha altres sèries que he realitzat, com “Chess”. I seria llarg d’explicar, però d’ençà que vaig començar a estudiar vaig descobrir que tenia registres molt diferents. Durant un temps va ser un problema, com si no tingués una personalitat definida, però amb els anys vaig entendre que les meves creacions són com som jo i tot lligat amb un element obscur que em representa molt.”
Persona
L’obscuritat, la fosca, és una constant a tot el ventall de possibilitats creatives de na Julieta, qui assegura, quan li deman d’on li ve, que “vaig néixer així. Crec que estic molt connectada amb l’emoció i la mortalitat de l’ésser humà. La finitud sempre és una característica que estic plasmant a la meua obra. He de dir que té molt a veure amb la vivència pròpia. Als 17 anys va morir una amiga meva en un accident de cotxe, i em va marcar moltíssim. Sempre tenc present el fet que no som eterns.”
Dona
Miram al voltant, a la comunitat artística que va trobar a Menorca en venir. Per arribar a la conclusió de què, sí, ara mateix hi ha bastantes dones que pinten. “Hi ha dones artistes. I crec que n’hi haurà més. Estem en la tercera ona del feminisme, en un moment històric molt important, a les portes d’un canvi de paradigma i de com funciona el món. Abans, i ara, tenim una única visió del món. Hi ha un llibre Chimamanda Ngozi, que es diu “El problema d’una única història”, que mostra com el món està concebut per homes i dones que han estat com un gènere subaltern, per tant l’única història ha sigut la dels homes. I açò està canviant, ara mateix. En molts àmbits com el cinema, la literatura i, fins i tot en els últims anys un món de Podcast amb veus femenines intel·ligents, divertides i meravelloses, que informen i donen referents interessantíssims sobre la nostra mirada. I a poc a poc i cada vegada més la veu de la dona té més lloc. A l’art també hi havia una única història, que m’encanta com a resultat, però on ens falten dones referents. I ho estem començant a equilibrar, ara.”
