Miriam Triay / Ciutadella – Maria Fiol, més coneguda, potser, pel seu nickname a la xarxa social Instagram, mamitarunner, és una amant de l’esport, d’ajudar i de cuidar. Tot el que tingui a veure en salut física, però també mental, l’atreu. Fa dos mesos, l’abril, va portar a terme el seu projecte ‘Un desert per la salut mental’, participant en la marató de Sables (el Marroc). Convertint-se, així, amb la primera menorquina en assistir-hi. Tanmateix, és un projecte molt personal, que no ha acabat amb aquesta carrera concreta.
D’on sorgeix aquesta passió per l’esport?
Tota la vida he fet esport. De més petita feia gimnàsia rítmica. I amb el temps vaig començar a anar al gimnàs. Però sempre he fet alguna cosa relacionada amb l’esport i l’activitat física, no sé estar-me quieta. Fins que, i amb la idea de participar a una triatló amb una amiga, vaig començar a agafar per rutina, sortir a córrer.
Em va agradar tant entrenar corrents, que vaig començar a participar en diferents carreres i curses populars. A competir, a nivell de Menorca sobretot. Però igual he anat a Mallorca, Eivissa, Madrid… Però realment, no és només competir l’important, és tot el que vius al voltant de l’esport.
I el compte de @mamitarunner, pel qual la gent t’ha començat a conèixer, com neix?
La veritat és que va néixer com una compte privada. No la vaig obrir, ni vaig intentar que arribés a més gent, fins que no vaig engegar el projecte ‘Un desert per la salut mental’. Fins al moment havia sigut una compte privada normal i corrent, on penjava fotografies de la meva família, de les meves amistats… Ara ja és una compte dedicada gairebé de forma exclusiva a l’esport, a córrer, a les carreres i, durant el mes d’abril -i abans per anunciar-ho-, a la marató de Sables.
Pel que fa al nom de la compte, neix a través dels meus fills. Ells sempre em diuen mamita, i vaig pensar que era una bona manera de mostrar-me. Com em veuen ells.
Quina és la seva vocació?
Jo he estat entrenadora d’esport personal des de fa 10 anys. I també he tingut un gimnàs. Però ara, deu fer tres anys, que es va morir la meva àvia. I em va demanar que en els darrers moments, l’acompanyés. A partir d’aquí, em vaig adonar del que m’omplia ajudar, acompanyar i cuidar. I als trenta-sis anys vaig torbar la emva vocació. Mai és tard, supòs. Llavors, vaig decidir estudiar auxiliar d’infermeria, m’ho vaig treure en nou mesos.
Podria dir que la meva vocació es troba entre l’esport i ajudar als altres. Actualment, estic fent feina a la Fundació per Persones amb Discapacitat, i en una farmàcia. Ajudar a la gent és el que més m’omple.
La seva trajectòria amb l’esport va més enllà d’una passió, llavors.
Sí. Quan vaig començar a córrer, fa deu anys, va ser quan amb la meva parella vam decidir obrir un gimnàs, i crear un club d’atletisme anomenat Menorca Trail. Sempre he estat vinculada amb l’esport, realment. Des que em vaig adonar que era necessari a la vida d’un.
Si passam a parlar del seu projecte, ‘Un desert per la salut mental’, com sorgeix? Què és?
Des que vaig començar a córrer, la marató de Sables havia estat un objectiu. Una meta a la qual arribar, a la llarga. Però sabia que, quan ho fes, havia de ser amb una gran fita al darrere, no podia ser anar-hi i prou. No sabia ni quan ni com, però açò ho tenia molt clar.
I bé, jo tenc actualment trenta-set anys. I durant la meva vida, he patit dues depressions per ansietat. Una el 2018, i una altra el 2023. Va ser durant aquesta segona depressió que em vaig adonar de la importància de la salut mental. De com s’havia de cuidar i tractar, però encara seguia sent un tema tabú i agafat en pinces. Que no se li feia la cobertura necessària en cap àmbit.
En obrir els ulls cap aquesta direcció, vaig veure molt clar el que havia de fer. Així nasqué el projecte ‘Un desert per la salut mental’, de la falta que em feia a jo anar a la marató de Sables, i de la necessitat actual de donar visibilitat a un problema tan quotidià, però encara tan amagat, com és la salut mental. Poder fer renou, remoure consciències, i fer que la gent tengui clar que encara hi ha molt de camí a recórrer, però que si necessiten ajuda, la poden trobar. Entre altres, la AFASMe, L’Associació de Familiars i Amics per la Salut Mental de Menorca. Una entitat poc coneguda, i a la qual han anat tots els donatius del projecte.
Un projecte que neix amb la salut mental com a bandera…
Sí. De fet, neix a partir de la meva pròpia salut mental. Perquè gràcies a aquest nou objectiu, a haver trobar una raó per moure’m, vaig tornar a córrer, i vaig sortir, a poc a poc, amb l’ajuda de professionals i medicaments també, de la depressió. Sempre he dit que el que m’ha ajudat a sortir de les meves depressions ha sigut fer esport. I amb una motivació i il·lusió com aquesta… ho vaig aconseguir.
Què destacaria de la carrera en sí?
Els companys. La família que es crea. Al final del dia l’únic que vols és trobar-te amb les persones que comparteixen tenda amb tu, haima, per contar-los com ha anat, o simplement fer-vos costat. Es crea un vincle amb aquestes persones que no es romprà mai més.
Bé, és una carrera molt dura, en què estàs corrent una setmana seguit. Com dic, coneixent a molta gent, i aprenent un altre tipus de companyerisme. De compartir. Aigua, menjar, tasques… Tot és ajuda i pinya. Però açò no treu que sigui dur. Evidentment que és dur. Encara que, i sent sincers, sempre s’ha mostrat únicament amb les parts negatives d’aquesta, les positives s’han obviat. I hi ha tantes coses positives, tantes vivències, tantes experiències bones que te’n dus… Que per jo compensen.
Amb el tema de la salut mental, quina repercussió diria que ha tingut finalment el projecte?
Doncs a més d’haver recaptat 1.200 euros per AFASMe, el més important ha sigut, com he dit abans, poder-li donar visibilitat a aquest tipus d’associacions. Que la gent sàpiga que existeix, i que pot ajudar, donar suport, acompanyar, posar un paraigua d’esperança… En aquest sentit, crec que la repercussió ha sigut molt positiva.
Però ja tenc molt clar, i ho he dit en tot moment, que l’objectiu del projecte, no acaba amb la marató de Sables. Aquest ‘Un desert per la salut mental’, va més enllà. I tenim moltes idees encara per portar endavant, i que seguesquin complint metes.
Per exemple, sense anar molt enfora, les carreres que he fet des de llavors, siguin on siguin, ja no les faig com a ‘MARIA FIOL’ al dorsal, sinó que ara posa ‘SALUT MENTAL’. Jo seguiré corrent per la salut mental. I seguiré aportant el meu granet d’arena amb tot el que pugui, i més.
Què significa l’esport per a vostè?
L’esport ho és tot. És el que m’ha tret dels moments més baixos en què he estat. Per jo és un estil de vida. No és alguna cosa que he de fer. Sinó que forma part de jo. Forma part del meu dia a dia.
