Miriam Triay / Ciutadella – Amb la ploma com a una extensió més del seu cos, l’escriptora i periodista catalana, Marta Grau, publicà la seva nova novel·la, Deixa’m anar (Galés Narrativa). Llicenciada en Periodisme i Humanitats, a més d’haver cursat diversos postgraus com el Màster Internacional en Resolució de Conflictes, és una apassionada de viatjar i recórrer món. Amb aquesta experiència vital i professional, l’autora de Deixa’m anar, ha anat coneixent i aprenent diferents mirades. Centrant-se sobretot en les femenines.
Des del setmanari hem pogut parlar amb ella, ja que el pròxim dimarts, 3 de setembre, vindrà a presentar la novel·la Premi Mallorca de Narrativa 2023, a CAN SASTRE, a les 20 h.
Què ens pot explicar de ‘Deixa’m anar’?
És un llibre que explica un viatge físic d’anada i tornada. Un viatge que fa una dona, una infermera, na Serrat, en la seva etapa de la premenopausa. Es tracta d’un personatge que ha hagut d’emigrar a Copenhaguen, on resideix, a causa de la precarietat del seu sector professional a Catalunya. Fins que un dia rep la notícia que el seu pare està molt malalt. I torna al seu lloc d’origen. Tant és així, que fins i tot s’ha de retrobar amb l’hospital on va començar a treballar. A partir d’aquí, comença realment el viatge. La seva retrospecció, la revisió de la seva vida, de totes les decisions que ha pres i les indecisions. I de com l’entorn i l’educació hi han influït.
I com definiria aquest viatge que fa na Serrat?
Al final es tracta d’un llibre sobre l’emancipació i l’alliberament de la dona, sobre el seu dret a decidir. Intentant fer una cadena de totes les dones d’arreu del món. Donant-li una dimensió global.
El viatge interior que fa na Serrat està basat en un model que ha creat la psicòloga americana Maureen Murdock, i que presenta en el seu llibre, Ser dona, un viatge heroic. En aquest, ella explica que el viatge heroic clàssic sempre és el d’un home que, amb un objectiu final, ha de sortejar una sèrie de proves, amb aliats i retractors. Es tracta d’un camí lineal. Aquest tòpic, que hem vist en moltes novel·les, segons explica Murdock, no és representatiu de la dona. Perquè, primer de tot, les dones tenim una naturalesa cíclica i, per tant, no podem fer un viatge interior lineal. A partir d’aquesta premissa, ella planteja un viatge de vuit etapes cap a l’emancipació com a meta final.
En resum, segons Murdock, el prestigi social està molt vinculat a l’èxit professional. I les dones, per arribar-hi, hem de sortejar una sèrie de reptes que no tenen els homes. I hem d’oblidar-nos de parts de nosaltres mateixes. Sobrecompensant tots els estereotips que hi ha sobre nosaltres. Com la inferioritat o la histèria. Així, amagam parts femenines com la regla o els canvis hormonals. Quan hem arribat al punt alt, quan ja som metges o advocades, ja sabem què som. Però ens hem oblidat de qui som. El que ella planteja és que a partir d’aquest moment, ens hem de reconstruir. Hem de trobar l’equilibri entre la nostra dimensió masculina adoptada, i la femenina oblidada. De fet, empra el paral·lelisme de na Persèfone baixant a l’infern, per mirar-nos per dins, i créixer a partir d’aquí.
Així, jo el que he fet és crear un personatge de ficció femení, que pugui passar per totes aquestes etapes. I, de fet, crec que és clau que totes les dones fem aquest procés en algun moment.
Parla de la dimensió global de la dona, de la seva emancipació, del seu alliberament…
Sí, i és que la meva professió, el periodisme, m’ha permès viatjar molt. He viscut a diferents llocs. I he recorregut moltes parts del món. En un d’aquests viatges, a El Salvador, vaig tenir l’oportunitat de rebre el testimoni d’una dona que acabava de sortir de la presó. Quan l’únic delicte que havia comès era el de ser pobre. Ella estava embarassada i es va posar de part. Vivia en zona rural. Per arribar al centre clínic va tenir molts problemes. Fins que a mig camí va quedar inconscient. Quan es va despertar, estava a la comissaria, emmanillada. Acusada d’homicidi. Havia tingut un avortament. Va ser condemnada a 30 anys de presó. Però, gràcies a les pressions internacionals, finalment va ser alliberada, juntament amb altres dones que passaven per una situació similar.
Un cas així impacta, i et fa adonar de la situació de la dona en molts indrets del món. Veus com hi ha avanços en els drets de les dones, i de cop passa una història així. Encara hi ha molta feina a fer per a l’emancipació de la dona arreu del món.
Llavors, jo volia fer un llibre sobre el dret de decidir de les dones. Sobre aquesta emancipació. Però em semblava molt complicat fer-ho des d’un personatge d’El Salvador. Em va agafar una mica de crisi de representativitat. Potser jo no puc parlar per ella. Però sí que puc parlar per una dona de Premià. I des del més conegut, local i personal, jo també puc donar aquesta dimensió de missatge global.
Planteja, llavors, una clara mirada femenina en la seva obra.
Sí, de fet, coneixerem altres personatges femenins, com el de la mare, que també s’està alliberant alhora que na Serrat. Són diverses mirades generacionals, el que solc plantejar. A partir de les dones. I no és que les dones mirin d’una única manera; hi ha mil maneres de mirar, i les hem de poder mostrar totes.
Jo escric des de sempre. De petita ja escrivia contes i els presentava a diversos concursos. Quan vaig anar creixent, i després d’una llarga pausa amb l’escriptura, per dedicar-me a altres facetes de la meva persona, em vaig adonar que els protagonistes que sempre representava eren masculins, perquè eren els meus referents. I, al final, acabes escrivint el que llegeixes.
Però clar, jo som una dona, i m’agrada llegir històries de dones. I tenc coses a dir sobre alguns elements que compartim homes i dones, però des d’una mirada femenina. Sobre el matrimoni, la maternitat, les cures… sobre la vida en general. Em sembla que té sentit que els meus personatges principals siguin dones.
Ara començam a veure protagonistes femenins, escrits per dones. Però encara ens queden molts per representar, perquè els masculins ens porten molt avantatge.
Hi ha altres elements que siguin constants en les seves novel·les?
La música sempre és superimportant en els meus llibres. De fet, en l’anterior novel·la, La música que sona quan acaba la cançó, surten tantes cançons que el meu editor va fer una llista de Spotify.
Deixa’m anar també és un retrat generacional a partir de la música. És a dir, el recorregut vital que té na Serrat va acompanyat de diferents grups i cançons. I bé, en el projecte amb què estic ara també és molt important. Perquè sí, ja estic escrivint un altre llibre. I és que des que vaig reprendre l’escriptura, tenc molt clar que ja no l’abandonaré més. Tenc molt a dir.
