Enric Pérez Massanet / Ciutadella – Xavier Juaneda Arriaran (Ciutadella, 1985), llicenciat en filologia hispànica i catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor de llengua i literatura castellana a l’IES Maria Àngels Cardona. És conegut per la seva participació poètica, que junt amb el seu estil únic i la seva forma de recitar, fa vibrar els fonemes com si d’un vaixell al mar es tractessin. També és un dels màxims exponents de la Poetry Slam Menorca, guanyant així, la final de l’illa. D’aquesta manera, representarà als menorquins i a la seva poesia a la final d’Espanya, que tindrà lloc aquest octubre a Santander.
Què els mostraria als alumnes que no pot per la normativa educativa o la visió social?
A jo m’encantaria poder xerrar de tot, però avui en dia és impossible pel tabú que encobreix alguns temes de gran importància. Se’m va cridar l’atenció aquella vegada que vaig donar la meva opinió envers la “plandemia”. Aquest pensament defensa que la pandèmia de la Covid-19 va ser planificada. Així mateix, vaig haver d’autocensurar-me abans d’expressar el meu punt de vista referent a les mascaretes. Hi ha molts temes als quals m’encantaria donar lloc als centres, però per una qüestió o per un altre, siguin les famílies o la societat en si mateixa, no se’ls poden tractar adequadament.
Com va ser la seva infància?
Va ser, vertaderament, molt feliç. Record un jardí, una pilota i tota la meva infantesa rodejat del mar que envolta Menorca. Hem pogut gaudir d’un gran espai natural. Hem pogut viure amb una tranquil·litat immensa. Hem pogut xalar de les passejades en velo, de les vegades que anàvem a nedar, de les excursions al pinaret i d’aquells moments tan polits que constitueixen els records. Em considero una persona molt afortunada, que sempre ho ha tingut tot molt fàcil i he pogut estudiar el que desitjava.
Qui el va acompanyar en el camí de la infantesa?
El meu germà sempre ha estat al costat durant aquesta etapa. A pesar de jo ser quatre anys major, això no va impedir-nos tenir una excel·lent relació. Ell tornava gran i jo tornava petit. Així podíem congeniar en una relació molt sincera i propera, en la que ho fèiem tot junts. En gran manera, veig reflectida aquesta actitud en els meus fills.
Per què comença a escriure poesia?
No hi ha cap mena de misteri: vaig començar a escriure poesia per lligar, hi ha moltes coses en aquesta vida que es fan per amor… No sé on guardo els meus primers poemes, aquells que vaig escriure entre l’estiu de 2n i 3r de l’ESO. Però, així i tot, la majoria dels meus escrits han estat simples proves, versos que no han anat a cap banda. Tal vegada és per això que m’agrada la Poetry Slam, ja que se’t dona l’oportunitat de recitar les teves poesies en un moment únic, efímer.
Per què continua escrivint?
Perquè ho necessito, m’ajuda a comprendre’m a mi mateix, als meus pensaments i les emocions que van canviant. Però ha arribat un moment en el qual no només vull escriure poesia. Ara vull escriure novel·les curtes, contes llargs, teatre…
Té pensat publicar?
No ho descartaria si es presenta l’ocasió, però el fet de publicar fa una mica de por. L’edició d’un llibre o un poemari és com un tatuatge, que quedarà imprès per sempre, i jo no en duc per aquesta raó. No tinc res tan clar, ni estic segur de moltes coses, em distància la idea de deixar una empremta per sempre. Sé que acabaré cedint i que algun dia publicaré, però em vull assegurar que el missatge que vull transmetre és el que penso en realitat.
Quins són els seus referents?
El meu ídol és en Josep Pedrals, que a més de ser un poeta de dalt de tot, és una bellíssima persona. És un erudit amb un gran coneixement de la llengua i la literatura catalana. Vaig tenir la sort de rebre’l a casa meva. També m’agrada molt n’Enric Cassasses, més veterà que en Pedrals, però amb un nivell igualment excepcional. Quant als versos en castellà, voldria destacar a en Machado, un poeta de llibre.
Qui és en Xavier Juaneda Arriaran?
Soc moltes coses, múltiples identitats, múltiples cares, múltiples màscares. No soc una persona que es pugui definir d’una manera intrínseca, ja que hi ha nombroses etiquetes que em poden definir. Soc professor i soc pare. Així i tot, no em considero poeta, així com no em considero escalador només perquè m’agradi escalar.
Quin és el seu procés creatiu?
El primer que s’ha de fer per escriure un poema i els versos que el componen és tenir una idea. Després s’ha de pensar de quina manera s’expressaran les paraules. Sempre intento que els meus escrits tinguin una forma mètrica precisa, ja que aquesta activitat, per curiós que pugui sonar, ajuda a encaixar el missatge. És fascinant. Però d’una manera o un altre, la gent li té por a la mètrica per la seva suposada dificultat. Miguel de Unamuno parla a la seva gran obra Niebla dels dos tipus d’autor: ovípars, que són aquells que, igual que fan les aus amb les seves cries, gesten poc la idea i comencen a escriure per anar desenvolupant-la a mesura que el projecte es va construint; i els vivípars, que, com els mamífers, primer gesten la idea fins que ha assolit un cert grau de desenvolupament i després l’escriuen.
Per què recita en català?
Expressar els meus sentiments, xerrar o recitar, sempre m’ha estat més senzill en català. Al cap i a la fi, he viscut tota la meva vida a Menorca. Al marge de tot això, el català, així com el portuguès, sona molt bé, molt dolç. No comparteixo aquest mateix pensament amb el castellà, tot i que sigui un idioma igualment bonic. Hauré d’aprendre a gaudir-lo més del que ho faig.
