És una distopia, sense cap mena de dubte, i fa cinc anys hagués dit que, tot i ser tan pertorbadora com excel·lent, ens dibuixava un escenari futurista sense més adjectius. A hores d’ara, després de la pandèmia que recentment hem patit -i que sembla hem oblidat a correcuita- he trobat que Àcars, de Jordi de Manuel, és tan creïble com fins i tot probable. Com a mínim, molt i molt inquietant.
Disculpau-me aquest paràgraf inicial que us he etzibat d’entrada. Amb el resum de l’argument potser l’entendreu.
L’àcar Sarcoptes miocardis, una espècie nova i letal que comença a parasitar els humans, ha obligat les autoritats a prendre mesures dràstiques. La gent ha d’abandonar casa seva i viure al carrer per evitar el paràsit que ha empestat les llars. A la intempèrie, amb racionament d’aigua i menjar i sense poder fugir enlloc…
“Els humans del segle XXI no sabem viure a la naturalesa.”
Deu històries entrellaçades, i un epíleg, que ens aporten les vivències de diversos personatges que han d’enfrontar, d’una manera l’altra, la catàstrofe que ha desbaratat el seu món. Des d’uns bombers que en el marc de l’operació Fahrenheit buiden pisos per cremar mobles, estris i llibres infectats a un aracnòleg que investiga a contrarellotge, tot passant per una munió de personatges que viuen entre un desconcert paralitzador i la més terrible por.
Arribats a aquest punt de la ressenya, crec que cal fer una puntualització. Abans he comentat que era una novel·la distòpica i si bé és cert, també ho és que els elements de ciència-ficció es limiten a uns robots netejadors o assistencials i a l’escenari, per desgràcia ucrònic, en què es desenvolupen les narracions, una república catalana independent. Si a això hi afegim que els fets succeeixen en una Barcelona ben apamada, és impossible evitar el trasbals.
En aquest sentit, i tal vegada ara la vessaré, Àcars m’ha fet venir al cap les obres d’anticipació d’H.G. Wells, amb tota la càrrega d’anàlisi sociològica, pessimisme i profunda malenconia que les amaren.
Així a Àcars hi ha patiment, angoixa i la terrible impotència de no poder fer-hi res i de saber que, tot i que es servin unes mínimes esperances, s’està assistint a un Harmagedon.
I, a més, els detalls aparentment insignificants, però que aporten una dosi afegida d’emotivitat. Pot ser la ingènua pregunta d’una nena, uns llibres amagats, el nom d’una barca o una mà que es queda a mig camí… Tot plegat fa que els relats no es perdin en una mena d’èpica apocalíptica sense ànima, sinó que ens siguin propers i dolorosament versemblants.
De fet, rere les situacions que anem vivint mentre llegim la novel·la hi ha, més o menys explícita, una profunda reflexió sobre la condició humana. Al cap i a la fi, ja ho hauríem de saber, les calamitats no són precisament el terreny on floreixen els bons sentiments.
No hi puc afegir gairebé res més si no vull esbudellar el llibre, així que només us faré un comentari personal. Àcars, ha estat per a mi una gran sorpresa. He llegit altres obres de Jordi de Manuel que m’han agradat -la darrera, Caront-, però no m’esperava que aquesta m’engresqués tant. L’he llegida d’una tirada, sense pauses, amb un ai al cor. Això només em passa amb les bones novel·les i Àcars, no en tinc cap dubte, ho és.
