Als menorquins ens ensenyaven a menjar peix sense clavar-nos les espines, a pujar parets sense provocar cap enderrossall, a fer botar cavalls sense que et trepitgin o t’envelin una coça o a nedar sense que t’ofeguis. Ens mostren més coses, és clar, fins a assolir una educació pràctica elemental però aquestes serien les ensenyances bàsiques. Encara que ens hagin mostrat a menjar peix sense clavar-nos les espines tots els menorquins ens hem clavat espines i molts coneixem amics, parents o similars que s’han clavat espines a la gola s’han vist obligats a anar a urgències de l’hospital; encara que ens hagin ensenyat des de petits a pujar parets tots hem caigut d’una paret o hem provocat els inevitables enderrossalls que es poden veure de manera regular als nostres camps; encara que ens hagin ensenyat a fer botar o a anar alerta amb la gropa i els darreres dels cavalls a tots ens han trepitjat o hem estat víctimes de sobtats ensurts; encara que ens hagin ensenyat a nedar tots hem begut aigua salada i, uns pocs desafortunats, s’han ofegat. Si els menorquins de més edat t’han ensenyat a menjar peix sense clavar-te les espines, a pujar parets sense caure ni provocar cap enderrossall, a trescar entre els cavalls sense que et donin una coça ni et trepitgin, a nedar sense ofegar-te significa que no ets tu tot sol que ets el posseïdor d’aquesta saviesa popular sinó que hi ha multitud de menorquins de la teva edat que també han adquirit coneixements semblants. Així tots tenim un amic que ens ha salvat de ser esclafats per les potes d’un cavall -el meu és n’Antoni Sureda de Ciutadella que m’ho recorda cada vegada que em veu i té molt present on va passar: a Fornells- o hem estat nosaltres qui hem salvat de ser esclafat per un cavall: en Miguel Àngel Allès Benejam de Ferreries i va succeir a les festes patronals d’Es Mercadal. Aquestes coses ens fan illencs. Aquestes coses ens fan menorquins. Menjar peix sense clavar-te les espines és el més quotidià perquè quasi tots menjam peix. L’espina és la defensa de l’animal fins i tot quan ja és mort i ha estat cuinat. L’avís “Alerta amb les espines” és una veu que s’ha sentit en tots els menjadors de Menorca i encara es deu sentir. Les mares trien el peix als més petits per tal de treure les espines que es barregen amb la carn d’aquest animal deliciós. Una vegada vaig anar a un concert de Fito & Fitipaldis i el líder del grup va cantar una cançó amb una lletra que em va agradar: “Dejadme nacer / que me tengo que inventar / para hacerme pez / empecé por las espinas”. Les espines tenen quelcom de primigeni com en la cançó però també de mort o de deixalla final que resisteix la depredació gastronòmica, del temps o de la fauna salvatge. El peix comparteix espines amb les roses i amb molts arbres com ara el ginjoler. Per aquest motiu a Menorca es fa una diferenciació més precisa entre espines i pues. Els peixos no tenen pues. En canvi les figues de moro tenen pues i quasi mai sentiràs a dir a un menorquí que tenguin espines. Els castellans, a l’espina del peix l’anomenen raspa. Per açò és estrany que a la cançó faci servir espina. Ai, la rima, la rima!
ESPINA. Matèria ossosa, generalment dividida en petites porcions punxegudes, que forma l’esquelet dels peixos. Figuradament, persona dolenta; castellà púa. “No tenir espines als peus” equival a ser una persona molt activa. Del llatí amb el mateix significat
