Un descens als inferns narrat amb suavitat, mesura i, gairebé, asèpsia. M’ha sobtat, i he agraït, l’absència de tòpics melodramàtics o sordideses més que gastades. Però, abans de continuar, permeteu-me que us faci cinc cèntims de l’argument. La nit més clara, de Marc Parera.
Després de la mort del seu pare, en Damià ronda per Barcelona mancat d’il·lusió i d’afecte. Així, potser per demostrar-se que encara és capaç de sentir alguna cosa, i també per aportar diners a casa, comença a prostituir-se. De dia és un adolescent que continua els seus estudis, de nit s’allita amb estranys. Tanmateix, aquesta mena de vida té riscos. La buidor íntima n’és un, el desgast personal n’és un altre.
Amb una estructura gairebé experimental -fragments separats per fases lunars- la novel·la, escrita en primera persona, es llegeix amb una continuïtat que no genera cap mena de dificultat.
Si més no, en el meu humil parer, el més impressionant és que, tot i que gairebé només s’expliciten amb símils i metàfores, és una novel·la en què els sentiments són l’eix fonamental de la trama.
“Però en realitat em sentia com una d’aquelles fotografies gegants col·locades a l’aparador de qualsevol botiga, a la qual el pas del temps i la llum del sol han transformat completament el color.”
I aquí vull enllaçar amb el que comentava a l’inici de la ressenya. En Damià viu entre dos mons, mentre passen mesos i anys, ens narra situacions i fets sense jutjar ni fer-ne valoracions. Tant una visita a la seva àvia malalta com un encontre sexual. Paradoxalment, aquesta mancança d’estereotips sentimentals genera una enorme força emotiva.
A tot això hi hem d’afegir l’escenari. Una Barcelona que, tot i els indrets perfectament identificables, és tractada gairebé com una urbs distòpica on en Damià deambula sense que hi deixi petja, ni la ciutat n’hi deixi a ell. De fet, consider un gran encert la perfecta simbiosi que s’estableix entre l’entorn i el protagonista. Una mena de distanciament que, al cap i a la fi, el defineix psicològicament.
“Això és el que passa per fer plans de futur quan amb prou feines existeix el present.”
Per altra part, tampoc voldria haver-vos donat una falsa impressió. L’autor no defuig res, no s’amaga rere el component poètic -que hi és i arreu- a fi d’endolcir la realitat, no obvia misèries ni moments de foscor.
Possiblement, la gran diferència, i l’originalitat, és que no s’hi recrea ni fa dels detalls el suport de la narració. En aquest sentit, som els lectors qui hem d’extreure’n conclusions i, en definitiva, fer-nos la pròpia opinió sobre en Damià i la vida que escull tenir. Perquè, a més, l’autor no ens aporta dades ni descripcions, simplement ens el fa conèixer i, sense dubtes, al final sabem qui i com és.
Del desenllaç no us en parlaré, esclar. Això no obstant, sí que puc dir-vos que, de qualque manera, el sents com a inevitable i que fins i tot enmig del naufragi hi podem trobar “un punt minúscul de claror.”
He de cloure ja la ressenya. La nit més clara m’ha agradat força, tant com m’ha desassossegat. No m’estranyaria que aquesta fos la intenció última de l’autor. Si era així, ho ha aconseguit amb escreix.
