Bep Al·lès / Ciutadella – El passat 4 de setembre, el nostre col·laborador Josep Portella Coll, celebrava els cinquanta anys del primer programa de ràdio que va fer i es va emetre, en aquest cas per Ràdio Popular. Era l’any 1974. Des de llavors, Josep Portella es manté actiu com a veu de la ràdio amb un programa diari, actualment a Ràdio Menorca SER.
Cinquanta anys de ràdio diària són molts, no?
Sí, són cinquanta. He de dir que en aquests cinquanta hi ha hagut algunes interrupcions ja sigui per èpoques fora de l’illa o per motius diferents. Són cinquanta anys des de la primera vegada que vaig fer un programa per la ràdio, açò sí.
Te’n recordes de com va ser?
Més o manco, sí. Un hivern, seria el 1973, amb el grup de pioners de l’Agrupament Sant Jordi, que teníem el local a l’OAR, van fer una descoberta que va consistir en saber com funcionava la ràdio, vam visitar l’emissora que estava instal·lada al Socors i vam descobrir aquell món. Record que el senyor Damià, que era el director i responsable, ens va convidar a ajudar, a col·laborar. Així que unes setmanes després ens hi vam presentar, no record si era tot sol o amb altres companys, i la feina que ens va donar va ser arranjar la discoteca: fer net els discs, numerar-los, ordenar-los. El corc de poder fer un programa de música prest va créixer, però van passar mesos fins que el senyor Damià va acceptar la proposta. Era un programa musical de mitja hora i diari. Amb la vanitat pròpia dels joves li vaig posar de nom La Supermúsica. En aquells anys, per la ràdio sonava música espanyola, flamenc, algun tema pop. Na Juanita Roca, després na Mary Hernández, i en Toni Pons, amb en Toni Fernández feien la Tertúlia del Club de Amigos on els oients demanaven cançons per dedicar a altres oients. També record que hi havia Joan Antoni Gomila, Nicolas Andreu, Sebastià Ametller i Jean Claude. Va ser amb en Rafel Gomis, que portava el control i l’enregistrament amb un aparell antic, que van començar a posar cançons diferents. Un dia el dedicàvem al folk, un altre al rock, un altre al blues i el soul, un altre a la cançó protesta espanyola. A la discoteca de l’emissora tenien bons discs que no es posaven, i també em deixaven discs els amics per poder-los posar. Aquells anys no era com ara, que cada dia apareixen milers de cançons, en aquell temps la producció discogràfica era molt més reduïda i açò ens permetria conèixer millor la història i la música dels artistes. Quan en Rafel va partir a estudiar a Barcelona, va participar en Toni Mascaró, que després va fer carrera professional a la ràdio. Amb el temps, vam baratar el títol i el contingut de la música i li van dir Música per pensar, ja donàvem més importància al contingut de les lletres que a la mateixa música. Aquells anys van començar també en Cente, en Nenso i en Neda amb un espai que crec que es deia Onda Dos, i també Veus Joves. Aquells anys hi va haver una entrada de gent jove a la ràdio. Aquella etapa va durar fins que vaig partir a fer el servei militar. En tornar vaig fer uns anys sense ràdio, cap el 1982, quan ja era director Josep Cabrinetti, vam començar un programa totalment diferent, es tractava de comentar un llibre cada dia. Es deia Temps de Paraula.
I llegies un llibre cada dia.
No, que va! Impossible. En llegia algun, aquells que més atractius em semblaven, però de la majoria em fixava en ressenyes, resums de contingut. Va ser un programa que va durar deu anys, fins i tot, quan vaig mudar-me a Maó per raons de feina, els divendres o dissabtes, quan venia a Ciutadella, enregistrava els comentaris de llibres per la setmana següent. Aquest programa, potser perquè era estrany, va rebre fins i tot el premi del Gremi d’Editors de Catalunya, el premi Atlàntida, que vam anar a recollir amb l’amic Josep Cabrinetti a Barcelona l’any 1988. Després, ja a Maó, no sé molt bé com va ser, vaig començar a fer un comentari diari per la ràdio. Va ser na Diana Font que em va obrir les portes d’Antena 3 ràdio, una marca que ja no existeix. No sé quin any devia ser, tal vegada el 1993 o 1994. Li vaig donar el nom de Dedicatòria, perquè la idea era comentar cada dia una noticia positiva del mon de la cultura o la societat menorquina. Era una entrada de tres o quatre minuts, però duia sobretot feina a l’hora d’escollir el tema. Amb na Diana vaig anar després a Onda Cero, on vaig col·laborar alguns anys. Si no ho duc malentès, ho vaig deixar quan vaig ser conseller de cultura, per no mesclar les coses. Quan vaig tornar a la vida civil vaig comentar a l’amic Sergi Ribera si podria fre el comentari diari a la SER. I així va ser. A la SER ja dec dur gairebé vint anys de dedicatòries. Així puc dir que he fet el recorregut per gairebé totes les emissores generalistes privades de Menorca
I sempre hi ha cosa a dir?
Sí, sempre hi ha cosa a dir. Si vivim atents i amb curiositat sobre el que passa al nostre món més pròxim, sempre hi ha coses a dir, persones a les que felicitar per la feina que fan. Dedicatòria s’obre molt a l’activitat cultura i artística, vista com una cosa molt àmplia, la cultura popular també, la vivència de la festa, els fets que ens criden l’atenció. És un poc el seguiment del dia a dia, com aquell que porta un diari públic on fa anotacions dels fets que l’han interessat. És clar, pensant que aquestes anotacions després les comunicarà a través del micròfon sense saber a quines persones arribaran. És un poc aquest el gust de la ràdio. I trobar amics o persones del carrer que et comenten algun o altra comentari.
La ràdio és un mitjà de comunicació viu?
A jo em sembla que és el més viu de tots. No ha canviat gaire en els darrers cent anys, tret del que pugui representar la globalització de la informació en el món actual, però l’essència de la ràdio és la mateixa. Mira que n’han sortit de suports de comunicació de masses aquests anys, però cap ha substituït a la ràdio. Quantes cases posen la ràdio quan fan el cafè al dematí i ja no l’aturen fins el fosquet o fins més tard? No es tracta de plantar-te davant el transistor, sinó que ell és allà i posa música, fa entrevistes, informa, comenta notícies… es tracta d’açò.
