Miriam Triay / Ciutadella – Maria García fa més de quatre dècades que es va endinsar dins el món de la ceràmica o, dit d’altra manera, que la ceràmica és una part clau de la seva vida. Iniciant-se fent menorquines -casetes d’ambientació típica de l’illa, i figures petites-, va anar aprenent de diferents cursos, professors i companys, per acabar exercint, durant catorze anys, de professora de ceràmica a la Casa de Cultura. Un creixement molt autodidacte i personal que la ceramista ha anat fent de forma natural. Ara, i després d’anys de no exposar a Ciutadella, inaugura una nova mostra a l’espai d’art Xec Coll, demà, 20 de setembre, a les 20 h. I romandrà a la sala fins al 2 de novembre. Des del Setmanari EL IRIS hem pogut conversar amb ella.
Com sorgeix aquesta passió per la ceràmica?
Des de ben petita sempre m’he sentit atreta per l’art, les manualitats i per les curioses formes de la naturalesa. He de dir que em sent molt connectada amb la natura de Menorca, i açò m’ha inspirat moltes vegades. Les pedres, quan era una filleta, eren un dels meus grans entreteniments. Col·leccionar-les, formar camins amb elles… I les diferents formes que podien tenir, sempre em fascinaven. La meva casa, avui dia, està repleta de pedres que he anat trobant i, d’alguna manera, m’han captivat.
I amb aquestes fantasies formant part de jo, fa gairebé cinquanta anys que vaig començar a aprendre de la ceràmica, de les mans, amb una senyora catalana que m’ensenyava. Em vaig iniciar fent menorquines, tant figures petites típiques de l’illa, com casetes amb una ambientació ben d’aquí. Era una tasca que m’agradava molt, encara que duia molta feina.
Després d’aquesta etapa de la meva vida, sempre he seguit fent cursos, perquè he volgut aprendre més sobre aquest art. He estat estudiant tant a Madrid com a Barcelona. I he conegut a molts artistes, tant professors com alumnes, que m’han ajudat molt. Sempre, d’una forma o altra, he estat rodejada de gent amant de la ceràmica, com jo.
Com definiria la seva ceràmica?
La veritat, no sabria dir-te, ja que cada etapa de la meva vida ha sigut diferent. Depenent del moment en què em trobés. Perquè les meves peces són expressió, moviment, i tenen el seu moment d’emoció, tendresa i també de molta ràbia. De fet, podríem dir que aquests tres sentiments, defineixen les meves peces. Són les meves peces.
Però bé, com dic, he tingut èpoques de tot. Després de les menorquines, vaig tenir una temporada en què treballava molt amb esmalts. I ara, per exemple, intent fugir-ne. M’agrada més jugar amb les textures, sense haver d’aplicar-hi pràcticament esmalt. És com si ho hagués avorrit.
I bé, ara estic treballant bastant el fang. Ceràmica negra, gris, amb textures diferents… És el que m’agrada i m’atreu actualment. Perquè, realment, jo quan entr al taller mai sé el que faré. No disseny un esborrany, i vaig fent sobre ell. Sinó que faig feina amb les mans sobre el material sense saber molt bé com ni què sortirà. Sense pensar-ho molt. Però sempre, el resultat és l’esperat. L’imaginat en alguna fase del procés.
Per tant, les seves peces són canviants i diferents, segons el moment en què les ha fet…
Sí. I he de dir, que estic molt contenta de la meva feina, en general. Tant si és d’una època com d’una altra, de la meva vida. Totes em semblen precioses. Ja que cada una d’elles conté un moment del meu camí. Cada una forma part d’aquell instant en què vaig decidir fer-la. D’aquella Maria.
I encara que ara pensi que algunes peces les hagués fet diferent, era el que volia transmetre i ensenyar la Maria d’aquell moment.
S’ha pogut dedicar a açò?
Sí, he tingut la sort que sempre he pogut dedicar-me a la ceràmica. Però fent altres feines complementàries. Entre les quals destaca haver donat classes de ceràmica a la Casa de Cultura durant catorze anys. Tant a fillets com a adults. Una feina de la qual vaig xalar molt.
I què ens pot explicar de l’exposició que presenta el 20 de setembre? Què es trobarà el visitant en aquesta?
Aquesta exposició per jo representa una tornada, després de tants anys de no exposar aquí, a Ciutadella. Crec que és el moment. Ja tenc els meus anys, i la meva energia no és la mateixa. Vull ensenyar la meva obra feta durant aquest temps. És com una darrera mostra al públic. Després d’aquesta no crec que en faci cap més. Seguiré fent ceràmica, açò sí. Sempre. Però sense exposar-ho enlloc.
I el visitant podrà veure peces molt diferents. Encara que totes segueixen un camí circular. Ja que, i encara que no hi hagi una temàtica unitària, sí que totes les que apareixen a la mostra són molt circulars. Jo sempre he sigut una amant de la lluna, des de molt petita sempre l’he observada i m’ha captivat. I crec que aquesta circularitat ve d’aquí. D’aquesta influència. D’aquesta fascinació.
I bé, em farà la presentació la professora i ballarina, Maika Martínez. Que, de fet, i per petició seva, a la mostra també hi haurà tres peces de ceràmica que jo definesc com a ballarines, o dakinis -dins el budisme pot entendre’s com una deessa o deïtat femenina-. Són d’una etapa de la meva vida en què em vaig posar a crear-les, sense saber molt bé què feia, i ara sempre m’acompanyen. En tenc moltes pel meu jardí. M’encanta veure-les. Per jo són molt relaxants i especials. Perquè també són d’una època molt especial per jo.
Per acabar, què és la ceràmica per a vostè?
La ceràmica és el que m’ha donat la vida. En cada moment dur, la ceràmica sempre hi ha sigut, i m’ha ajudat a desconnectar del patiment d’aquell instant. Sort de la ceràmica. Mai m’he sentit sola. Les meves peces han sigut grans companyes. La ceràmica ha sigut la meva vida.
