“El peix koi és icònic de la tradició asiàtica. Ha de nedar contra corrent, sense descans. És la perseverança, la paciència, la fortalesa davant les adversitats.”
“Jo mentia sovint. Sense calcular-ho gaire, per comoditat o per diversió o per tot a la vegada.”
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb dues cites textuals que, en parer meu, retraten la protagonista. Us estic parlant d’una excel·lent novel·la. Com un batec en un micròfon, de Clara Queraltó.
La Gabriela, tot just de devuit anys, puja a passar l’estiu al poble del seu avi. Allà coneixerà el Quim, molt major que ella, que hi té llogat un mas. A partir d’aquí s’estableix un joc d’atracció i seducció. Tanmateix, tots els jocs, totes les històries tenen un desenllaç.
“La majoria de vegades portava els auriculars encara que no els necessités, només per no sentir-los. Era una manera de no ser-hi mai del tot. D’evitar que se m’acostessin. Però no m’aïllaven del que imaginava que deien, de tot el que jo recreava dins el cap.”
Si abans us aportava les cites per donar-vos a conèixer la Gabriela, ara pretenc que us faceu una idea del Quim. Perquè aquesta és una història a dues veus i tot el que se’ns explica passa pel tamís de la personalitat dels dos personatges. Un altre joc. Un joc de miralls.
Així, no me’n puc estar de dir-vos que resulta absolutament impactant veure com els mateixos fets, contats cronològicament a la inversa, primer per la Gabriela i després pel Quim, dibuixen realitats força diferents. I no estem parlant de fets anecdòtics o banals. Ans al contrari, Queraltó ens parla de desig i frustració, de caprici i raó, de passió i d’aparences, de por i gosadia…
Potser, en el meu humil parer, l’encert més gran de la novel·la és que en cap moment jutja, ni tan sols esbossa explicacions. Es limita a narrar el que succeeix sense giragonses retòriques ni justificacions ensucrades. Amb una prosa esmolada ens posa davant els ulls el que viuen i senten, cadascú al seu món, els dos protagonistes. I si bé no crec que es pugui parlar de destí, sí és cert que tots som fills de la nostra pròpia història. Que la del Quim sigui “una pel·lícula de noranta minuts” i la de la Gabriela “un curt de vint” pot ser o no rellevant, en tot cas la conclusió l’hem d’extreure els lectors, no ens l’aboca l’autora. No hi ha, sortosament, ni un bri d’afany moralitzant. És molt d’agrair.
Tampoc hi ha cap esforç per forçar complicitats amb els dos personatges, ni paranys per provocar l’empatia. Així són, així han arribat a ser, així se’ns mostren. Possiblement dependrà de les vivències de cadascun dels que ens endinsem en la novel·la que ens resultin més o menys propers. Tanmateix, el que us puc garantir que són absolutament creïbles.
Així mateix, l’encontre entre la Gabriela i el Quim és també un xoc generacional, la topada entre dos planetes que fins llavors han girat en òrbites diferents. No desvelaré, esclar, les conseqüències, simplement em limitaré a comentar-vos que la relació entre una noia que “et feia vergonya a tu de tenir vergonya” i un home “una mica foradat” forçosament ha de tenir-ne.
He de cloure ja la ressenya. Només em cal afegir que sovint, massa vegades, res és el que sembla. Un paisatge amable pot amagar un esvoranc ple de brutor. En llegir la novel·la, com esper que fareu, de segur ho entendreu.
