Primer dia a Menorca del meu cicle particular i ja històric de desplaçament entre la terra promesa perseguida per Abraham i la nostàlgia vençuda per un heroi de ficció, Ulisses. I, a finals d’agost, ja torn a ser a l’illa. I el temps cronològic, a pesar d’arribar en vaixell, en tost d’alentir-se, s’ha accelerat (encara que estic convençut en tot moment que el temps adoptarà la justa mesura insular amb un ritme més pausat) per culpa que la cabina no té finestreta exterior i no hem sentit els avisos d’arribada enviats per la tripulació a través dels altaveus. Corrents cap a la bodega per treure el cotxe i contents que no hagi entorpit el descens a la terra de la resta de vehicles. Comprar unes pastes a Can Senyalet -no tenien formatjades, punyetes- i menjar-nos els deliciosos rubiols de verdura i de tonyina a peu de cotxe abans d’anar a les vuit a l’antiga fàbrica de sabates Carreras del carrer Ciutadella, reconvertida en galeria d’art amb el nom Fàbrica 40, a descarregar l’obra de l’exposició de Tónia Coll que inaugurarà el dia 30 d’agost: Dones que fugen. És un espai impressionant que conté la memòria industrial amb tot allò que representa i un repte de la mateixa alçada: entrar en diàleg i introduir un concepte que ha resumit amb molt d’encert Louise Bourgeois: “Sempre m’ha interessat la idea de l’al·lota fugitiva, la dona que fuig de la seva família perquè no està contenta amb alguna cosa, s’avergonyeix d’ella mateixa… Em passava a jo”. I passa a moltes dones. “Fugir és el més bell que teníem”, va escriure l’amiga Marta Marín-Dòmine. És el tema de Menorca. La tensió acumulada entre l’arrelament i el desarrelament, entre l’estada i la fugida, entre el sedentarisme i el vagareig, entre la nostàlgia i l’enyor; i que a les illes està condensat de manera líquida, dinàmica i fluïda en l’horitzó marítim -l’herba sempre és més verda a l’altra banda de l’horitzó-; una línia que a Menorca sempre hem anomenat de manera més crua i contundent: sa retxa. Una retxa separa dos espais, dos mons. Que passa si els volem tots dos? Sofrim. Què passa si ens conformam amb un? Ens limitam. Què passa si transitam entre tots dos? Vivim. No està de més recordar que Ulisses, després de vint anys vagant, torna a l’illa natal i, ensoldemà, l’heroi ha de tornar a partir. M’encanta la broma plantejada per Homer: “On vas amb la ventadora damunt l’esplèndida espatlla?” Si has viscut a prop de la mar no confondràs mai una ventadora -pala tradicionalment de fusta per ventar el cereal a l’era; també es feia servir una forca- amb un rem. I és la conclusió definitiva que ja no som a la terra del salobre i que podem tornar al casal amb un llit esculpit a la soca d’una olivera on ens espera, teixint i desteixint, Penèlope. Ulisses plantarà el rem i, a diferència d’Eneas que fundarà una ciutat amb el clos traçat gràcies a una arada, tornarà al casal dels seus avantpassats. Quina sort tenim els menorquins d’estar emparentats amb els clàssics grecs que han bastit des dels fonaments la cultura occidental! Tots hem estat Ulisses, no per les fantàstiques aventures viscudes, sinó per aquest menyspreu extern que hem d’agrair perquè ens delimita, com l’arada d’Eneas, com a individus. Ai, seguim corrent. El ginjoler de Cala Galdana encara conserva quatre gínjols. Però, quan arribes a ca teva definitivament? Quan qualcú et reconeix i , a diferència del ca d’Ulisses no et llepa, sinó que et diu; amb una barreja de tendresa i sorpresa: “Ja ets aquí?”.
