Itziar Lecea / Ciutadella – Antoni Villalonga fa ja anys que es va baixar del carro de la política. I ho va fer d’una forma molt conscient, convençut d’unes reflexions que, avui en dia, són difícils de trobar en el món polític. Aprofitant que aquest mes ha començat el curs -també pels partits polítics-, hem mantingut amb ell una conversa sobre aquelles reflexions que el van “allunyar” d’un món del qual, tanmateix, demostra un coneixement molt profund que ha compartit amb El Iris aquesta setmana.
Comencen pel principi, en el seu cas, de la carrera política.
Vaig ser candidat al Senat pel PSOE l’any 1982, amb el primer govern de Felipe González. I vaig repetir l’any 1986, fent de senador fins a l’any 1989. A la primera legislatura em vaig ocupar de temes de sanitat i seguretat social; i a la segona, de temes de tipus econòmic, a més de ser portaveu de la comissió de pressuposts, i president de la comissió d’indústria, comerç, energia i turisme. Al segon mandat, vaig ser membre del consell d’Europa. Consider que vaig fer la feina que havia de fer, no me’n penedesc de res i segur que em vaig equivocar moltes vegades, com tots ho feim.
A banda, vaig tenir la sort de, quan es va instituir la preautonomia del Consell Insular, essent Paco Tutzó president, ser una de les persones que va contractar el Consell per ajudar a posar en marxa la institució. En aquell moment el Consell era només un nom, però es va conformar una institució on participaven els dotze consellers, amb independència de color polític. El ple era l’equip de govern, que formaven persones vingudes de Alianza Popular UCD, PSOE, PSM i del Partit Comunista d’Espanya, i que van tenir la responsabilitat de muntar el període preautonòmic de la nostra illa.
Són iguals els polítics d’abans i els d’ara?
No, perquè no ho poden ser. Els que ens vam incorporar a la política quan va néixer la democràcia a Espanya, vam veure que persones d’oposats extremes, van entrar amb l’acord de deixar enrere la història recent. I s’hi va incorporar un grup de persones amb una mirada idealista: amb vocació de servei públic, de participar a la cosa pública i amb il·lusió. La nostra generació entra, i fa les coses amb més il·lusió i romanticisme que res. Però, a poc a poc, ens vam adonar que, com a polític, no pots fer ni el que penses ni el que has dit que faries, perquè estàs constrenyit per elements externs que condicionen el funcionament real de la política. Aquí va ser quan jo vaig decidir que no volia seguir. A més, fer de polític tota la vida, coarta la llibertat d’un mateix; hem de tenir en compte que un partit polític és una estructura piramidal, i que, de fet, dona manco llibertats que una empresa privada. La il·lusió es converteix en desengany.
Val més no entrar-hi, així?
Entrar en política, des d’un punt de vista personal, com una realització pròpia, és un dels majors errors que li pot ocórrer a qualsevol polític. I molts ho deixen en acabar una legislatura. Però n’hi ha que, sabent com funciona el joc, decideixen fer de la política el seu ofici, que també és un error. Com ho és el fet que, abans, entràvem a fer política, però amb un ofici previ. Avui en dia, no. N’hi ha que entren a fer política molt joves, sense tenir un ofici abans, i no és gens beneficiós per la persona.
La política real, la positiva, atrofia el cervell, perquè t’impedeix ser tu. Els condicionats són tants, que maxaquen constantment, que arriba un moment en què tu no decideixes d’una forma raonada per tu mateix. Sinó que se t’imposa a causa de les directrius del partit o la realitat política et fa anar cap allà.
Seria una solució poder votar a llistes obertes?
No. Sistemes electorals n’hi ha a munts pel món, però no n’hi ha cap que doni resultat. Perquè ens hem cregut que una idea -com és la política- es pot fer realitat. I les idees mai es fan realitat. Perquè una idea es faci realitat se l’ha de dotar de tecnologia o uns fonaments científics. Com a forma de govern, la democràcia és una idea on hem estat incapaços de trobar la tecnologia necessària per poder-la implantar i desenvolupar.
Qui o què governa, així?
Les elits, que colonitzen els partits polítics i l’economia. Per tant, dintre del seu joc, reparteixen cartes. Per açò, el perill de la idealització de la democràcia, és el pitjor, perquè és el que matarà la mateixa democràcia.
En el moment en què partim d’un règim de govern, com és la democràcia, i que se’ns diu que és molt bona perquè cada ciutadà és igual a un altre -cosa absolutament falsa, perquè no és el mateix néixer a Cas Cònder que al lloc de Son Saura-, i que tots tenim la mateixa autoritat, drets i deures, fa que ens ho creguem. S’ha substituït la democràcia com a forma de govern pel concepte estat. Un estat pot ser autoritari o democràtic.
La democràcia, tecnològicament, s’ha d’assentar en un grup de poder, que es diuen partits polítics. Al partit polític li donen una situació de prevalença damunt tota altra organització.
Quin paper hi juga, així, l’estat, en la vida democràtica?
Me deman si l’estat nació, com a concepte, té futur. El model d’estat nació es sustenta sobre la idea de democràcia com a govern, però crec que serà difícil que es mantengui. Per què? Perquè no es té en compte el factor econòmic. Els diferents corrents polítics funcionen molt bé al món de les idees, on tot és possible, però la realitat és una altra. El capitalisme té una vida pròpia que l’ha fet mutar al llarg de la història, i que s’ha anat controlant primer amb la religió i després amb la figura de l’estat; ara, és pràcticament impossible que l’estat pugui impedir que canvii la naturalesa política del subjecte.
La Revolució Francesa i la creació de l’estat va crear la figura política de ciutadà; ara, el sistema econòmic ha fet que hagi canviat a tal punt que el ciutadà és merament un consumidor. Fins i tot des del punt de vista psicològic, ara mateix actuam més com a consumidors de productes i serveis que com a ciutadans, perquè ser ciutadà implica un compromís que supera a la persona, i que no és fàcil de mantenir en el temps.
També funciona així en l’àmbit municipal?
La política municipal no té res a veure. A jo se’m va oferir anar a cap de llista pel PSOE a l’Ajuntament, però vaig dir que no. I, quan vaig acabar al Senat, me van oferir anar al Congrés, però tampoc em va fer. No he necessitat seguir en política per a omplir la nevera, que és un motiu molt dolent per entrar-hi.
Jo no servia per a la política municipal, perquè és una política de barra de bar, i de carrer. I sempre surten les mateixes coses: neteja, il·luminació i seguretat, que és el que vol la gent. El polític hauria d’anar tot el dia amb una llibreta i un boli i anar apuntat, escoltant a la gent. I llegir manco el diari. L’error del polític és llegir el diari com a primera cosa a fer al matí, perquè llavors és quan el diari marca el tema d’agenda del polític, i no hauria de ser així.
Així i tot, a una persona que prengui la decisió d’anar a una llista com a regidor a l’Ajuntament de Ciutadella, no el criticaré mai, perquè crec que ho fa amb il·lusió. Sempre n’hi ha algun que hi va perquè si -normalment per compromís-.
Però, quan ets dins, t’adones que és realment la institució, i de què, en realitat, els que governen, els que realment fan, són els funcionaris. I acabaré amb un tema que sé que no és popular, però crec que el polític està mal pagat, i crec que, com fan a Palma, tots els regidors haurien de cobrar el mateix sou, i qui tengui responsabilitat de govern, tengui un plus.
