Un pensador britànic com Chesterton (+1936) remarcava que quan la persona deixa de creure en Déu, aleshores passa a creure amb qualsevol cosa. Cosa, que no té res a veure amb el nucli o l’essencialitat de l’existència humana: influèncers de moda… La religió del segle XXI sembla que la podem identificar amb l’adoració del jo, dels meus interessos particulars, dels meus sentiments… La religió del segle XXI, per a no pocs, no té altre interès que fer-nos girar entorn nostre, un girar psicològic d’infant: Vull el que vull i sense mesurar ni la seva importància ni la seva necessitat real.
Si existir és una càrrega feixuga, la religió del segle XXI ens convida a no prestar atenció a les grans qüestions que no sabem respondre des de la raó, i quedar-nos sols amb el que ens fa oblidar qui som i quines responsabilitats tenim. Deixem, sens diu, el que, en aquest context, consideram “rotllos”. Algú a qui li vaig demanar què pensava del que comentàvem, em va respondre: – No ho sé, em costa molt pensar! Per a mi va ser una resposta llastimosa tot i que, per desgràcia, prou actual.
La pregària és l’expressió més profunda de la religió cristiana, de la fe cristiana. És com un clam silenciós que surt del cor de qui creu i es confia a Déu. Moltes definicions hi ha sobre la pregària. Sants, santes, mestres de l’espiritualitat ens parlen d’ella i ens hi conviden. Sols ens hi pot convidar, i parlar d’ella, qui veritablement la viu.
El jubileu ordinari del 2025 ja el tenim a la vora. Com ens hi podem preparar si no és a través de la pregària? En aquesta hora actual, descobrim la necessitat d’una vertadera espiritualitat capaç de respondre als interrogants profunds que cada dia se’ns presenten. El Papa Francesc ens diu: “La crisi ecològica-econòmica-social agreujada per la pandèmia i les seves conseqüències; … tendeix a sufocar les aspiracions de la pau i solidaritat i a marginar Déu de la vida personal i social…”.
La revolució no consisteix en rompre o destruir, sinó en introduir un esperit nou en les formes de sempre. El que més falta ens fa avui, segons crec, és la nostra relació amb el misteri, l’obertura cap a l’infinit de Déu: per açò, tants i tantes pateixen avui soledat, per açò, tants i tantes avui es senten frustrats. És la característica d’aquesta civilització del fracàs: ens costa guardar silenci, ens costa contemplar, ens costa escoltar.
Moltes de les decisions actuals no neixen de la pregària: neixen de la intel·ligència, però ¿és suficient la intel·ligència? Neixen de l’estudi, però ¿basta l’estudi? Neixen de la investigació, però ¿basta la investigació? Neixen de la sociologia, però ¿basta la sociologia? Neixen de l’astúcia, però ¿basta l’astúcia? Si moltes de la decisions actuals no ens aporten ni la pau personal ni la social, què ens és necessari tenir present, a més a més? Crec que la pregària. Per què no ens recolzam més, molt més, en la pregària?
