“Al·lucinant. Com és que ningú abans ha escrit sobre aquesta dona?”
Aquesta setmana la ressenya començarà pel final. No us estranyeu. Simplement, és que en acabar de llegir Matilde E., l’extraordinària quarta novel·la de Maria Escalas, aquesta pregunta és la que m’he fet a mi mateix. Un interrogant que, precisament, trobem al primer capítol del llibre i als aclariments que el clouen. Tanmateix, tot té la seva explicació. Fixem-nos sinó en el resum de l’argument.
La Martina, una estudiant de doctorat, investiga la vida de Matilde Escalas, una desconeguda compositora mallorquina de finals del segle XIX que va treballar amb grans músics de l’època i va ser l’amant de Santiago Rusiñol. Va viure a pler l’efervescència del modernisme i va freqüentar els cenacles artístics més rellevants, des de la Barcelona d’Els Quatre Gats al París de Montmartre…
I vet aquí el primer gran encert de la novel·la. L’autora no ens presenta simplement una biografia novel·lada, sinó que més aviat ens novel·la la investigació que fa possible la biografia. Una investigació que conforma un altre relat. La Martina viu la seva pròpia història.
Si bé el resultat pot ser el mateix, és a dir desenterrar la Matilde de l’oblit, aquest enfocament permet oferir-nos una estructura narrativa absolutament fascinant. La recerca ens aporta tot un seguit de testimonis que se’ns adrecen directament per parlar-nos d’ella. És captivador sentir les paraules de personatges gairebé mítics -des d’Albéniz a Pardo Bazán, d’Utrillo a Jane Avril, d’Erik Satie a Camille Claudel – combinades amb les aportacions de familiars o simplement de qui pot agregar qualque traç més al dibuix.
Així, de mica en mica, no només ens immergim en els fets sinó que també som coneixedors de què suposava -i suposa- ser una dona en un món dominat pels homes.
Si més no, és evident que aquest teixit narratiu força complex només és possible, i versemblant, perquè l’autora aconsegueix amb escreix donar a cadascun dels qui ens parlen una veu diferenciada que s’ajusta a cada trajectòria, a cada caràcter, fins i tot a cada estil. Un encaix difícil que Maria Escalas aconsegueix portar a terme magistralment.
Per altra part, qualsevol narració ha de mantenir, si no vol caure en una avorrida aridesa, un cert grau de tensió. I a Matilde E. n’hi trobem a bastament. La gradual descoberta de les vivències de la compositora, la seva personalitat transgressora, el menyspreu per les convencions, però també la submissió, les ferides i el silenci… provoquen un enorme interès i un cert desassossec. I a això hi hem d’afegir la necessitat que se’ns desperta de conèixer els motius últims que provocaren l’oblit de la seva obra i fins i tot de la seva existència.
I aquí rau, en el meu humil parer, la importància del paper de la Martina. La seva història desvela els arquetips, fa avinent que es perpetuen i reprodueixen, en descobreix les arrels profundes, actualitza l’inventari de paranys. En definitiva, ens aboca a ser conscients de la necessitat de fer caure les màscares i tirar a terra les icones.
He gaudit molt d’aquesta novel·la, per com està escrita, pel missatge que ens transmet i també perquè m’ha possibilitat conèixer la Matilde. I arran d’això, com he d’acabar ja la ressenya, em permetreu que ho faci amb un record i un propòsit.
Fa uns anys vaig visitar el Museu del Cau Ferrat, a Sitges, i vaig esguardar sense fixar-m’hi gaire la pintura Miss Mac Flower. Ara hi tornaré per veure-la un altre cop i contemplar, amb gairebé veneració, a Matilde E.
Estic segur que en haver-la llegit desitjareu fer el mateix camí. No em passa pel cap una millor manera de recomanar-vos aquesta gran novel·la.
