Passejada a mitjan capvespre fins Cala Mitjana amb es ca. Fa un dia nuvolat i una fredor de setembre que ha esvalotat la mar. Un africà amb tronyelles em saluda com cada capvespre amb un somrís radiant i amb molta amabilitat assegut a la paret que fa mitgera amb l’edifici inacabat de l’Associació de Propietaris de Cala Galdana; em sembla que dorm dins un llarg cotxe negre -un Hyundai- amb el plàstic dels intermitents de color vermell que està estacionat al pàrquing de na Gran: no fa cap nosa, no fa cap mal; a vegades menja pomes i llança el tronxo damunt la vorera com si volgués alimentar amb les sobres marts, ratolins o rates sardes. El portell que obren els caminants enguany està obert fins baix i ningú de la propietat o un dels seus manats l’ha alçat; a vegades donar-se per vençut és un senyal d’intel·ligència. És el portal dels humans a la vida natural. Enguany les cebes marines han florit i s’han alçat sense arribar a cotes tan altes com l’any passat que van sobrepassar, en certs espècimens, els dos metres; culpa de la sequera? No ho sé. Les plantes no són la meva especialitat, ho són els ocells: aquest final d’estiu he vist pocs abellerols. Poca gent a la tanca ja que, encara que sigui dissabte, fa un dia tapat. A l’alçada del forn de calç, quan encara som al començament de la volta habitual, es ca s’atura i gira coa. Sembla que tengui molta pressa. És vell -a l’octubre farà els quinze anys-, és mig cec -té unes cataractes galopants que el veterinari no aconsella operar-, és sord -o se’l fa- i, el molt punyeter, té un olfacte mil vegades millor que el meu i detecta la sentor de les femelles en zel a quilòmetres a la rodona. Deu ser açò. Ja ha passejat prou i una convocatòria antiga crida l’ordre de tornar a la urbanització on hi ha les cusses que està olorant. M’estira de la corretja -quan hi ha femelles mogudes pels voltants fugiria i oblidaria la pretesa lleialtat als humans dels integrants de la seva noble raça- i refà el camí com si tingués foc a la coa. Dos minuts després d’arribar a casa comença a tronar, a fer llamps i a ploure com si no hi hagués un demà. Hi ha cans que adoren l’aigua. N’hi ha que l’odien. El meu és dels darrers. S’ajeu al seu coixí, em mira i, encara que no ho verbalitzi, jo entenc que m’està dient: “No els senties, els trons a la llunyania? I els llamps, no els veies encara que estiguessin tapats pels pins? I l’opacitat humida i càlida de l’aire que augura aigua no la senties a la boca, a l’estómac, a la pell? Sort que em tens a mi perquè sinó ara estaries xop com una sopa”. Fa feredat copsar de cop la superioritat en alguns aspectes sensorials dels animals. Som poca cosa. Molt inflats i no sabem veure venir la pluja ni sentim els trons quan ressonen a molta distància ni tampoc sabem veure els llamps quan es troben fora del nostre angle de visió. Dos dies abans, mentre conduïa el cotxe cap a Cala Galdana, la nostra Me-22, a l’alçada de Santa Ponsa va creuar corrents la carretera una mostela: dos dies després va ploure.
MOSTELA. Mamífer carnisser de la família dels mustèlids, espècie Mustela vulgaris, d’uns vint-i-cinc centímetres de llargària, cos allargat, potes curtes, pel bru rogenc amb les parts inferiors blanques; és un animal molt viu i lleuger i s’alimenta de mamíferes i d’aus casolanes; castellà comadreja.
