Fa uns mesos la novel·la que avui us vull recomanar, Amerikarrak de Montse Coll Piera, va ser presentada a la Biblioteca de Ferreries per la mateixa autora. Llavors em va saber greu no poder-hi assistir, ara, després de llegir-la, me’n sap molt més per què, us ho assegur, és una gran novel·la.
Sense més preàmbuls, anem a l’argument.
Quan la Karmele surt de la presó de Yeserías demana a la seva àvia, l’amama Benantzi, que li relati la història dels seus orígens. Una història que ens transporta a la diàspora basca, amb un doble i antagònic vessant: els pastors d’ovelles a les pastures d’Idaho i els pilotaris que triomfaven als frontons de Florida. A uns i a altres se’ls coneixia com “els americans”. Americarrak, en eusquera.
Tot llegint aquesta sinopsi argumental pot haver-hi el risc de pensar que Amerikarrak és una novel•la costumista o d’aventures. I si ho fos no seria cap demèrit, però és més, molt més, que això. És la crònica, tan impactant com engrescadora, d’una nissaga familiar, és el retrat d’un període històric que va des dels anys vint als vuitanta del segle passat i, sobretot, és la història d’unes dones que viuen i pateixen els sotracs de l’època i tot un rosari d’ofenses i neguits.
És obvi que Coll Piera ens porta a indrets i circumstàncies força desconeguts per a molta gent. De fet, i perdonau-me l’apunt personal, fins que el 2002 la legislatura estatal d’Idaho va votar una moció tot reivindicant el dret d’autodeterminació d’Euskadi, amb el consegüent enrenou mediàtic, jo desconeixia absolutament la important presència de ciutadans d’origen basc per aquelles llunyanes terres.
Si més no, Coll Piera aconsegueix fer-nos viure aquesta migració, les dures condicions, el treball esgotador, el desconcert davant un món nou o, també als EUA i a milers de kilòmetres, l’embriaguesa de l’èxit rutilant, però farcit d’agror, en els jai alai. Així, les descripcions amb què ens dibuixa les vivències en les grans pastures de les Rocalloses o la vida prefabricada sota les palmeres de Miami són pur encert, tant per la riquesa del llenguatge com pel conscientment volgut contrast entre els dos entorns que així i tot tenen en comú els estralls de l’american way of life.
Per altra part, el que més m’ha agradat -i impressionat- de la novel·la és el retrat, minuciosament acurat, de les dones que l’habiten. Des de la Benantzia a la Karmele són elles l’eix entorn del qual gira la narració. Són personatges tan evocadors com versemblants i, de resultes, la narració esdevé absolutament creïble i, fins i tot, propera per molt lluny que siguin els escenaris. És el toc d’universalitat de la bona literatura.
L’autora, a més, no sols ens llança al bel mig de les contradiccions estatunidenques, sinó que també ens posa davant els ulls la repressió brutal i l’ofegor opressora que era el pa nostre de cada dia a les terres basques sota el franquisme. Aleshores, els dolors personals, les agressions rebudes, fins i tot les decisions desesperades s’emmirallen en el pou de foscor d’una societat profundament injusta.
Tanmateix, no són només els fets els que marquen la narració, un torrent de sentiments hi aporta un to ben especial. En primer lloc, l’enyor, la nostàlgia del que s’ha deixat enrere o del que ha marxat, amara cada pàgina de la novel·la, però també el desig i l’amor, la traïció i l’afany de recer, la decepció i la solitud…
Tot plegat una barreja perfectament equilibrada que emociona i també intriga. “Al cap i a la fi, l’anhel que ens provoca el desconeixement és un dels al·licients de la vida”. Us ho puc prometre, no us penedireu de llegir-la.
