Miriam Triay / Ciutadella – Maite Salord Ripoll (Ciutadella de Menorca, 1965), professora, i escriptora, ha publicat la seva sisena novel·la, El temps habitat (Edicions Proa, col·lecció A tot vent). Una que neix de la reflexió, dels records i del retorn. De l’adonar-se que el temps passat és finit, que la vida està constituïda de records, i que els béns materials que ens rodegen, només són portals cap aquests. Que el vertader valor, recau en el nostre temps habitat.
Sinopsis
L’Àngela torna a la casa familiar on passava els estius des d’abans de tenir-ne memòria. Es tracta d’un vell casalot sumptuós prop de la costa de Menorca. Ella i el germà petit acaben de vendre la casa a uns francesos i ja queden pocs tràmits pendents amb la immobiliària. Els pares són morts i ella és una empresària d’èxit que ha viscut a Itàlia, lluny de l’illa natal. Ara que el marit l’ha deixada i se sent en un canvi d’etapa, torna a la casa que aviat no serà seva: el pati, el safareig abandonat, l’antiga caseta dels pagesos, els porxos, la capella… S’esborraran les empremtes i les cicatrius de la història familiar, que en aquest retorn impossible se li fan tan presents.
Després de Com una nina russa (2002), Mar de boira (2004), La mort de l’ànima (2007), L’alè de les cendres (2014), i El país de l’altra riba (2021), Salord reapareix amb aquesta nova novel·la totalment diferent i reflexiva. Que ens transporta a un viatge per la vida de n’Àngela Benejam. Des del setmanari EL IRIS hem pogut conversar amb l’autora.
Com sorgeix ‘El temps habitat’?
La idea original va sorgir durant una conversació amb una persona jove. Qui em va parlar del lloc dels seus avis, de com l’havien venut, i del greu que li sabia. M’ho contava tot amb molta recança.
A partir d’aquest moment, em vaig posar a pensar. Per una banda, amb les coses que nosaltres estem convençuts que hi ha dins les cases que hem habitat, objectes que nosaltres hi hem deixat o que són allà, i que ens esperen. I, d’altra banda, amb els diferents records que tenim segons les diverses parts de la casa, que enyoram.
I així, em vaig posar a escriure sobre aquestes reflexions. Com una manera d’intentar explicar aquesta realitat, aquest tema que havia analitzat. I vaig arribar a la conclusió que dona títol al llibre. Que els espais ens poden provocar molts records, però que, realment, nosaltres no habitam un espai, sinó que habitam un temps. Allò que enyoram no és l’espai, per tant, és el que hem viscut, el temps passat. I és evident que el voldríem recuperar, moltes vegades, tornar enrere, però no podem. I per molt que ens aferrem a les coses materials, el temps no torna.
I aquestes reflexions que tenen a veure amb la història de n’Àngela Benejam que explica al llibre?
N’Àngela Benejam torna a casa, al lloc familiar, el dia abans de vendre’l. I a través d’aquest espai, fa un viatge per la seva vida. Pel temps passat.
És la història d’una dona, on podem trobar de tot, com en totes les vides. Hi ha coses bones i dolentes; moments molt importants. Hi ha una història familiar, i professional. Diverses relacions, amb la mare, el germà mort, el marit, les filles… que es van recordant, i transmetent. Ho analitza tot. Tot d’una li costa fer-ho de forma sincera, però al final ho aconsegueix. I s’adona de moltes de les decisions que ha pres, unes que potser ara no prendria igual, però que accepta com a seves.
Qui és n’Àngela Benejam però?
N’Àngela és una empresària del sector del calçat, que a la seixantena s’enfronta, d’alguna manera, a la seva vida. Per jo el més interessant de la novel·la, o el repte més gran, ha sigut concentrar la història d’ella, des dels anys seixanta del segle passat fins a l’actualitat, en unes poques hores. Ja que la novel·la comença a les cinc del matí, i acaba a les nou de la nit. Per tant, és un recorregut que no abraça ni un dia. I és a partir d’aquest que ella recorda. Algunes coses les vol recordar, d’altres no. Però s’enfronta a totes. I tot ho fa des d’aquest únic espai, aquest lloc que ara vendrà. Jo volia que fos una història molt breu, però molt intensa alhora. No sé si ho he aconseguit, però era la meva idea.
En aquest sentit, i de la forma que es presenta, jo crec que n’Àngela és un personatge molt complex, una dona que ha tingut una vida molt complexa, que ha patit molt, que ha estimat molt, que ha estat molt feliç. I que ha pres decisions molt difícils i diferents. Decisions que, com deia, ara, segurament, no serien iguals, però que, com no pot canviar, assumeix com a seves, i com a un aprenentatge que li pot servir per decidir un futur.
I aquesta illa natal on torna, és Menorca no?
En cap moment es diu on passa la novel·la. Sí que es parla de Milà, on va estudiar i hi torna cada any, com a lloc de referència; i Barcelona. Però no es parla ni de Ciutadella ni de Menorca. Encara que és evident que passa aquí, sí. Però no ho vaig posar. I em vaig adonar d’açò quan ja tenia la novel·la acabada. I no ho vaig voler forçar. Vaig pensar que si no havia sortit sol, potser era millor. Perquè al final, no és tan important el lloc on passa, sinó la història. Tornam al mateix d’abans: l’espai habitat no és rellevat.
A més, el teló de fons d’aquesta història és la venda de cases, de llocs. I aquest no és exclusiu només de Menorca, ni de les Illes Balears. Per desgràcia passa a molts llocs.
En aquest sentit, com a fet anecdòtic, realment és curiós que sigui aquest el context, ja que la novel·la va sorgir el 2021, just després d’haver enllestit El país de l’altra riba, quan aquest tema encara no estava a l’ordre del dia. Crec que, en aquest sentit, em vaig avançar un poc.
Però bé, al final, no és més que un marc per detonar el viatge vital de n’Àngela, i la història de la novel·la en si.
Pel que fa a la portada, que es pretén transmetre amb aquests peixos vermells?
Amb aquest recorregut que fa n’Àngela per aquest lloc, hi ha un safareig, que conté peixos vermells a dins. I aquests desperten records relacionats amb el seu germà mort. Tenen molt de pes a la història. I a jo sempre m’han agradat molt aquests peixos.
Quan has llegit la novel·la, aquesta portada té molt de sentit. Perquè és una història dolorosa, però és vida. Igual que aquests peixos, que es mouen i són vius.
He de dir, a més, que la portada m’ha encantat. El dibuix, titulat Goldfish, em sembla preciós i idoni. I m’ha permès descobrir un pintor que no coneixia, Jean Hippolyte Marchand. N’estic molt contenta i satisfeta.
Bé, de fet, estic contenta i satisfeta amb tot, amb el llibre, i també amb la resposta que ha tingut. Perquè jo el vaig escriure… bé, de fet, el vaig acabar, en un moment personal que no ha sigut fàcil. I ara veig que hi ha hagut gent que s’ha alegrat molt d’aquesta novel·la, que l’ha celebrada. I estic molt contenta de la resposta. Està sent molt polida.
Podríem dir que hi ha un poc de n’Àngela en vostè?
A jo sempre m’agrada dir que seríem bones amigues. Som més o menys de la mateixa edat, totes dues hem arribat a un punt de la vida que som ben conscients que la felicitat no existeix, però que sí que hi ha moments de felicitat que els hem d’esprémer al màxim. I que hi ha coses per les quals no val la pena perdre ni un segon.
Mira, hi ha una frase que em va dir una persona coneguda, i que jo crec que resumeix bastant l’essència del llibre: ‘La darrera jaqueta que ens posen, no té butxaques’. No ens emportam res quan morim. Jo trob que açò ens hauria de fer pensar molt. El material no és res, és el que vivim.
