No voldria semblar pretensiós, però permeteu-me que aquesta setmana comenci la ressenya amb una referència literària. Quan la Lubov Andreievna Ranevsky torna a casa, l’hort dels cirerers esdevé el símbol de l’indefugible pas del temps, de la impossibilitat de frenar el canvi.
M’ha resultat inevitable que en llegir El temps habitat, la darrera -i excel·lent- novel·la de Maite Salord, em passés pel cap Txékhov. Tot i les grans diferències, quelcom tenen en comú. Fixem-nos, llavors, en l’argument.
Àngela, una empresària d’èxit a prop de la seixantena, torna a la vil·la on passava els estius. Ella, i el seu germà, acaben de vendre la finca, a tocar de la costa de Menorca, a uns jubilats francesos. La vida se li ha capgirat i sent la necessitat de retrobar el lloc que ja no serà seu, però que està farcit de records.
El retorn. I les conseqüències del retorn. Deia Pavese que “no recordem dies, recordem moments” i Maite Salord ens fa viure intensament aquests moments. Amb una prosa acurada, amb un relat netejat de qualsevol element superflu, amb un intens alè poètic, ens permet endinsar-nos en les glòries i misèries d’una història familiar que ens colpeix tant com ens emociona.
És una narració profunda, densa, en la que els sentiments de la protagonista en són el fil conductor. Sabem, sense cap mena de dubte, tot el que va passar; tanmateix, el que realment ens afecta és el que l’Àngela va sentir… i ara recorda.
“Saps que som la part de tu, Àngela, que ara t’has d’atrevir a dir en veu alta. I només ho pots fer en aquest lloc. La teva vida. Amb tot el dolor i tot l’amor dels anys.”
De fet, la novel·la podria ser vista com un intens monòleg en què la protagonista va despullant, passa a passa, la seva ànima. Una sola jornada en què passat i present s’enllacen en un fascinant retrat. “El dia que la perspectiva s’allarga i sents la necessitat d’abastar tot el que has viscut…”
Que el lector s’identifiqui amb els personatges és el gran repte de qualsevol escriptor. Amb El temps habitat, Salord ho aconsegueix amb escreix. Així sentim com ens fiblen la nostàlgia, el dolor de la pèrdua, la sensació de culpabilitat, la desolació, que amaren l’Àngela. No puc deixar de dir-vos que m’ha impressionat la perfecta conjunció entre les descripcions dels indrets i els sentiments que causen. És una mena de barreja emotiva indestriable.
Per altra part, l’Àngela no viu en cap mena de món distòpic. La realitat, la nostra realitat, hi és ben present. És el teló de fons que fa ressaltar les vivències i aporta una fidel i absoluta versemblança. Si més no, tampoc és necessari esmentar els mots que ara utilitzem per descriure el mal que pateix la nostra terra. No cal. “Uns estranys ocuparan una part de la meva vida, sense saber-la.”
He llegit totes i cadascuna de les obres de Maite Salord. Sense excepció m’han entusiasmat per un motiu o altre, però us he de confessar que El temps habitat m’ha fet forat, m’ha somogut d’una forma diferent. El ganivet com més esmolat, més endins burxa. Com en el cas del dramaturg rus que esmentava al principi, cada paraula arriba al seu destí. Res hi ha sobrer.
Així tinc la sensació, i no crec equivocar-me, que en aquesta novel·la l’autora ha destil·lat la seva mestria. El resultat és una narració d’un immens poder evocador, que ens desperta les emocions com si toques, amb les paraules, les tecles del nostre piano interior per fer ressonar la nota correcta.
He de cloure ja la ressenya, i som ben conscient que no he aconseguit ni tan sols apropar-me a la grandesa de la narració, a la munió d’imatges inoblidables, a les adolorides reflexions, a l’ús precís i diferenciat de la primera i segona persona, a les innumerables frases que demanen ser subratllades…
Una novel·la a flor de pell. Una novel·la que no deixa indiferent. Una gran novel·la.
