Moltes vegades no acabam de fer cas a les paraules a pesar de recordar-les amb una memòria d’elefant després de buidar-les de contingut, de significat i de simbolisme tot tornant-les inofensives i sense transcendència. Quan en el discurs de Nadal de 1969 el dictador Francisco Franco va pronunciar aquella recordada sentència: “Todo ha quedado atado y bien atado con la designación como mi sucesor a titulo de rey del príncipe Don Juan Carlos de Borbón”, tots aquells que van escoltar-la -jo tenia nou anys i ni vaig escoltar-les ni de manera indirecta em van causar cap impacte- van pensar que era un recurs retòric que els demòcrates del futur havíem d’entomar per tal de desempallegar-nos d’una figura decrèpita, decadent i encara amb desig de venjança i poder de matar; hem de situar els darrers afusellats per la bèstia dins el mes de setembre de 1975; sis anys després del nus gordià. Des de llavors ha estat desfet? La meva opinió és que no i ho podem veure amb les resolucions dels jutges, amb l’aplicació discriminatòria de la llei per part dels policies, en la impunitat informativa de la premsa i, també, en el llegat cultural heretat del franquisme. Dit d’una altra manera, el nus gordià no ha estat desfet perquè el marc mental de la dictadura roman intacte a finals del primer quart del segle XXI en el comportament de les velles generacions que van patir-la -o gaudir-la, segons el bàndol que ocupaven- i en les noves generacions que van heretar-la. I, el més terrible, que no ha estat desfet, ni tan sols tocat, pels franquistes, per la dreta contemporània; ni ha estat desfet -encara que sí rebregat per encara embullar-lo més- per l’esquerra que es va anomenar antifranquista ni tampoc per l’actual. Roman igual. El mateix relat incrustat com un microxip dins el nostre cervell antediluvià. Anam a un restaurant i demanarem vins de la Rioja perquè així ho va deixar fermat el cabdill; ballarem i cantarem flamenc -com ho va fer la veu de Rosalía al piromusical de la Mercè- perquè ho va deixar fermat el cabdill; consumirem pernil d’aglà perquè el cabdill ens va dir que és el millor que hi ha quan un coc de sobrassada torrada al caliu n’hi dona mil voltes; ens agradarà sí o sí una pel·lícula documental que glorifica la tortura als toros -com acaba de fer Albert Serra amb Tardes de soledad– perquè així ho va deixar fermat el cabdill. Etcètera, etcètera. El nus gordià no ha estat desfet i aquest és el gran problema d’Espanya. Esquerres i dretes espanyoles són dues maneres de ser franquista al segle XXI o dues maneres de dur el nus de la corbata: mig descordat els primers i ben fermat els segons; però tots dos lluint una vistosa corbata groga i vermella mentre fumen un havà a la plaça de toros o al cinema del Festival de Sant Sebastià, mentre discuteixen en castellà entre ells sense entendre el reny del Consell d’Europa que critica la manca d’ús del català a la sanitat, a la justícia i a l’ensenyament. Un nus gordià lampedussià: canviar per tal que tot continuï igual. I en l’actualitat, amb l’auge de l’extrema dreta, tornem a ser a l’inici de la Transició amb el principal protagonista mostrant la seva veritable cara de llavors com es pot deduir en les converses telefòniques enregistrades amb Bárbara Rey. Tot va ser un engany i amb la il·lusió d’estar vivint una època històrica de canvi fins i tot els intel·ligents es van deixar engalipar.
ENGALIPAR. Enganar amb bones paraules o amb aparences; castellà embaucar, engatusar.
