No, no hi ha res més bell que l’amor, que l’amistat. L’amistat comporta el ritme de dos ulls que ballen la més preciosa de les danses essent el somrís, la pau, la serenor, el silenci, el recolzament mutu, la mirada…, els seus instruments musicals. L’amistat és bellesa, és coordinació de sons i de silencis.
Un amic més que admirat és estimat. Pot ser admiram a molts, però l’estimar de ver, de cor, no té un cercle tan ample. Per a fer-nos amb amics, necessitam temps, no sempre ens percebem tal com som. Algunes amistats que ens semblaven per sempre, decauen sinó es fonamenten amb relacions sinceres i senzilles.
Aquells que són “parella” “família” “amics”, no poden ser dels qui diuen una cosa i en fan una altra. L’amor demana veritat, coherència. La primera carta de sant Joan ens presenta aquest missatge propi de qui ha experimentat l’amistat, l’ha viscuda al costat de Jesús: “No estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat” (3,18). L’amistat refusa el doble joc, demana: “dir sí quan és sí; i no quan és no” (Mt 5,37).
L’amistat exigeix veracitat, honradesa, autenticitat, noblesa, refusa la hipocresia. Els amics es tracten amb respecte, transparència, sinceritat. Els amics ens esculpim mútuament a partir del tracte que vivim, ens modelam, ens ennoblim. L’amistat demana constància i paciència, netedat i veritat.
L’amistat és amistat si crea bellesa. I la bellesa la reflexa sols l’amor. Entre bellesa i amor hi ha confusió. No es poden separar l’un de l’altre. Tot allò que és vertaderament important es confon, és fon, és únic, és sagrat, és… com ho diria?: Diví!
El somriure d’un amic és valuós perquè és amor. La paraula d’un amic és valuosa perquè conté amor. L’amor crea i és vida, és cel, és tast de Déu, és Déu. Volem conviure cor obert? Visquem amb amor. No n’hi ha d’altre!
