Hi ha dies que Menorca sembla una sopa. Ha succeït aquest passat 7 d’octubre de 2024. L’aire és espès, enganxós, elàstic, com si es pogués mastegar i desprengués olor de tem. És el que m’ha semblat mentre anava al mirador de Cala Mitjana. Olor de brou de pollastre destil·lant aquell perfum tan característica de farigola, de frígol, de frigola, tomello, timó o timonet que són qualcuns de les moltes denominacions que rep aquesta planta que troba el seu mínim denominador comú amb el nom científic i universal de Thymus vulgaris. És una olor familiar, domèstica i inquietant perquè, a diferència de la majoria de territoris mediterranis, no creix de manera salvatge a l’illa. La mà apegalosa del monstre s’aferra a la pell del caminant com un xiclet mastegat per les dents de l’aire que queda enterbolit per la temperatura relativament alta i l’absència quasi absoluta de vent que no fa moure ni un mil·límetre les fulles del xipell que ha tret unes flors vermelloses o el safrà bord, de florida rosada i quasi horitzontal, o la tija elegant de la ceba marina que ha projectat les seves flors diminutes i que aquest clima càlid acabarà d’assecar. Crec que és el pitjor temps meteorològic que pot patir Menorca. El vent del nord, sobretot la tramuntana, agita la vida insular, injecta llum solar i provoca una sensació de netedat tensa i purificadora. La pluja sempre és beneficiosa a l’illa i, tret que provoqui torrentades que les males actuacions dels éssers humans que han construït en indrets prohibits –l’altre dia vaig llegir un acudit gràfic que avisava d’on no es pot construir: dins un barranc o una riera, en un pendent molt pronunciat, a la vorera d’un penyal o en el terreny dels sogres- fa resplendir el paisatge des de la punta de la tija fins a les arrels. Aquest clima humit és devastador i fa aclucar els ulls i provoca un malestar general que pot acabar -no és el meu cas perquè quasi mai en tenc- un mal de cap o una migranya dolorosa. Em pensava que, per les pluges anteriors, seria una tardor -m’estim més primavera d’hivern- humida però veig que el cel està tibat com la panxa d’un cavall. He fet trampa i he mirat dades tècniques i, aquest dia esmentat, la pressió atmosfèrica, o sigui la pressió que exerceix l’atmosfera sobre la Terra a causa del pes de l’aire sobre la superfície terrestre i que afecta totes les capes que estan en contacte amb l’aire, des del xipell o el safrà bord a un ésser humà, a l’estació de Serpentona, Ciutadella, i és de 1005,7 hectopascals quan, a nivell de la mar, sol ser de 1013,2. Les zones situades a nivell de la mar tenen més pressió atmosfèrica que les que estan més elevades. La raó és que, com més amunt, suporta menys gruix d’aire; per exemple, al cim i la zona de l’Everest, la màxima elevació de la Terra, és de 301 hectopascals, 712,2 menys! A diferència dels muntanyencs quin pes hem de suportar els illencs! Ah, la pressió més alta a les àrees continentals de la Terra és registra al territori continental de la mar Morta, 1070 hectopascals. Em sembla que no s’ha estudiat prou l’impacte del clima en la formació del caràcter de les persones. El que sí que ha estat estudiat és la influència en la salut humana. Després de recollir dades durant tres anys a l’Observatori Fabra de Barcelona es va observar que els ictus tenen una lleugera relació amb la pressió atmosfèrica i que aquest fenomen pren més força amb les variacions.