Bep Al·lès / Ciutadella – Com va sorgir la idea d’escriure un llibret sobre l’avi Florit?
Per la insistència del meu conco Felipe. Va ser ell qui em demanava d’escriure la vida de son pare, perquè deia, literalment, que l’avi Florit havia tingut una vida de pel·lícula. Fins que un dia, ens hi vam posar. Jo li feia entrevistes i anava enregistrant al mòbil els records que guardava de son pare. Llavors jo a casa ho transcrivia i en el procés de redacció mirava de donar-li forma i de contextualitzar-ho en el seu moment històric. En Felipe té molta memòria i gran part del que es relata al llibre és fruit d’aquestes entrevistes. Es pot dir que el llibre l’ha fet ell. També vaig demanar als altres nets els records que en tenien i entre tots hem dibuixat el perfil d’un avi molt estimat. El juliol passat van fer una bereneta tots junts per intercanviar impressions i explicar com anava el projecte de fer el llibret.
I com va ser la vida de l’avi Florit es Pastisset?
Efectivament, una vida amb moltes peripècies. Feia doblers perquè era molt feiner, però es va arruïnar fins a tres vegades. Perquè era una home molt emprenedor. Per açò hem subtitulat el quadern “ la tirada arriscada d’una vida”. Era una persona amb moltes inquietuds i sempre mirava de perfeccionar la feina. Li agradava fer les coses ben fetes. La gent de Ciutadella segurament el recorda com el constructor de cases singulars, com la desapareguda Heliòpolis. Però sobretot va contribuir a modernitzar la feina a les pedreres. Ell va ser el primer a introduir la mecanització de l’extracció del marès, fins llavors molt artesanal. Va passar de ser una feina manual a ser una indústria. I a partir d’aquí les pedreres van canviar completament la fisonomia. Les dues grans pedreres de s’Hostal, la del laberint i la de l’amfiteatre on Líthica hi celebra els actes culturals, van ser obertes per l’avi meu.
També va anar a Alger.
Va anar a Alger perquè aquí hi havia poca feina, durant la II República, i també perquè allí ja hi vivien tres germanes i la mare de sa dona. Hi va fer poc temps, entre anades i tornades uns tres anys. Tanmateix li van servir per aprendre noves tècniques constructives que llavors en tornar va aplicar a les seues obres, com per exemple el formigó armat, aquí encara desconegut.
Parlau idò d’un mestre d’obra que va ser ben considerat.
Sí, va tenir allò que en deim anomenada. Però l’avi va fer una mica de tot. De fillet pasturava dues cabres, de jovenet va fer de missatge al camp, just casat feia feines per l’ajuntament: l’enrajolat de davall es porxos de l’ajuntament, d’encarregat de les trinxeres de la costa que es van fer per defensar la Menorca republicana dels atacs dels feixistes. I més tard de constructor i fabricant de bigues i finalment a les pedreres, amb les regatadores i mai amb l’escoda. Una curiositat és que va muntar una pista de patins arran dels camps de futbol que hi havia al final del Passeig de Sant Nicolau.
I què destacaries de totes aquestes activitats?
L’avi Florit va tenir la sort de comptar amb clients molt rics que li van donar unes quantes obres vistoses. Per exemple va fer la reforma de la façana del casal Vivó Salord a la plaça del Born. Ara que ja és mort ens sap greu de no haver aprofitat en vida de parlar-hi més. Quina llàstima no haver recollit tota aquella vida de primera mà, ell que tantes coses tenia per contar. Però ben clares vegades succeeix que mentre vivim no sabem veure la transcendència dels fets fins que no han passat els anys. A vegades només quan una persona ens deixa sabem valorar-la en tota la seua dimensió. Però jo de l’avi no destacaria la feina que va fer, sinó la bondat amb que ens tractava, era un amor sense necessitat de paraules. Sempre li agrairem que ens tingués encès un braser dins una carretel·la de manobre perquè els al·lots ens hi escalfàssim les mans en sortir d’escola.
I quina és la lliçó que en treuries?
Al quadern explicam que l’avi Florit es va aventurar en noves empreses, que es va arriscar a provar i avui ens demanam per què ho feia. Ell era així. Ara ens pot semblar un poc temerari perquè vivim uns temps plens de comoditats, de seguretats i de conformitats. Però llavors, en temps seu, viure era més inestable, tot era més dificultós i insegur i aleshores era més corrent assumir els canvis i els perills, ja que formaven part indestriable de la vida. Per tot açò pensam que hi ha una ensenyança prou valuosa: que la vida és un risc, que la vida completa és una audàcia que compta amb l’infortuni, que viure és un atreviment sobre la incertesa per als valents.
D’on ve el malnom es Pastisset?
Perquè sempre anava enfarinat de sauló per la feina que feia. Al llibre s’expliquen més detalls sobre aquest malnom. És ben divertit. A ell no li agradava, per cert, el trobava ofensiu. Jo el trob dolç.
Per acabar, vols afegir res més?
Bé, hem fet un exercici de memòria familiar i crec que és bo de fer-ne. Cal que les vides s’expliquin, convé de contar les experiències perquè la vida prengui un sentit més complet. Totes les experiències poden ser compartides, i açò és el que hem fet. La gent a qui hem donat a llegir el text, han trobat que és força entretingut i interessant. Bé, açò esperam. Res, i convidar als lectors per si volen venir a la presentació del llibret, que serà a la sala d’actes de la Biblioteca Municipal el pròxim dijous, 31 d’octubre, a les set del capvespre