Miriam Triay / Ciutadella – Amb motiu del reconeixement, d’aquest Diploma d’Honor, que van rebre fa unes setmanes els cinc araders que, actualment, encara estan en actiu a Menorca, a EL IRIS d’aquesta setmana els hem volgut dedicar aquestes línies. A uns treballadors que fan possible la supervivència d’un ofici artesanal i tradicional, senya identitària dels menorquins, i del nostre paisatge.
Els araders actuals són cinc, com deim. De ponent a llevant, trobam: en Sebastià Moll (Ciutadella), en Carlos Moll (Ferreries), en Miquel Gomila (Es Mercadal), en Carlos Mercadal (Alaior) i n’Ovidi Pons (San Climent). Persones de diferents edats, que en algun moment del seu recorregut, trobaren la passió per aquest ofici. Ja fos perquè se sentien atrets per la llenya, o perquè des de petits, sent un negoci familiar, havien estat rodejats de barreres, arades i carretons. La qüestió és que es deixaren encantar per aquest art tradicional i, gràcies a ells, la professió segueix acompanyant el dia a dia de l’illa.
ADAPTAR-SE COM A MOTOR DE CONTINUÏTAT
“L’ofici d’arader és un que sempre s’ha anat adaptant”, explica n’Ovidi Pons. Després d’haver pogut parlar amb molts que encara visqueren o recorden temps passats, l’arader de Sant Climent ha pogut esbrinar que “els araders sempre han fet feina segons el que tenien. Avui dia tenim la imatge de la barrera d’ullastre, que és la llenya que empram habitualment. Però antigament hi ha constància de barreres de pi, perquè era llenya més barata”.
S’adaptaven i agafaven el que hi havia, com bé ens explica Pons. Treballaven pels pagesos del camp, fent-los la maquinària necessària (sínies, carretons, arades), però també per altres professions, fent mànecs per eines de tota casta, o, fins i tot, pel turisme quan aquest arribà.
“Era un ofici relacionat, sobretot, amb el camp. Però avui dia no està tan clar. L’evolució que ha fet, ha enfocat la professió més cap al turisme. Per sobreviure. Com moltes altres professions”, afirma Miquel Gomila.
En paraules de Pons, l’arader de Sant Climent: “Amb el temps van deixar de fer barreres per llocs, i en començaren a fer per xalets. Canviant la manera de fer feina, sumant les maquines en el seu dia a dia i taller, i adaptant-se a les necessitats del moment. Com seguim fent ara”.
L’OFICI EN TEMPS DE BONANÇA
La reflexió final de Pons es demostra, per tant, avui dia, on les peces resultat de l’ofici d’arader cada vegada estan més de moda. I han arribat a demanar-los barreres d’ullastre, entre altres, a Estats Units, França o Alemanya -entre els llocs que més destaquen fora d’Espanya-, on els han hagut d’exportar i enviar, més d’una vegada. El turisme actual, i també molts dels qui compren llocs o xalets, aprecien i valoren l’art que suposa l’ofici. I el mimetisme amb l’entorn natural de l’illa que representa.
A més d’açò, l’ofici ha agafat altres vies, com la decoració o el mobiliari. “Avui dia, com aquell qui diu, feim de tot. Ens adaptam i continuam”, afirma Pons. Ara hi ha araders com el de Sant Climent o el de Ferreries, en Carlos Moll, que fan làmpades, taules, miralls, cadires, sofàs, o, fins i tot, capçaleres de llit. Ja no només es dediquen a fer barreres o baranes, tot i la gran demanda que encara hi ha. Evidentment, i sent cinc araders, cadascú s’ha anat especialitzant o dedicant més al que li interessa.
Com reafirma Carlos Mercadal, l’arader d’Alaior: “Ara hi ha bastanta feina, perquè hi ha molts clients, sobretot, estrangers, que li veuen l’encant”. És per açò que, fins i tot, estem davant moments de bonança per la professió. Moments en què cinc araders no donen abast per la quantitat de demanada actual. Cinc que, potser, prest, es converteixen en quatre. Ja que amb l’edat per poder-se retirar, l’arader de Ciutadella, en Sebastià Moll, serà prest i ja s’haurà jubilat.
ALBIRANT UN FUTUR PER LA PROFESSIÓ
I és que és una línia molt fina la d’aquest ofici. Ja que la demanda també és molt canviant. Com bé afirma l’arader d’Alaior, “ara que som cinc gairebé no podem fer front a tota la demanda. Però és que si fóssim deu, segurament ens hauríem de repartir la fam, perquè no hi hauria prou feina per tothom”.
Per tant, la problemàtica del relleu, de la manca de candidats per continuar amb aquest ofici, com ja hem vist en d’altres, en aquest cas també existeix. Però podríem dir que funciona diferent. “Jo crec que aquest ofici sempre hi serà. Mentre el mantinguem entre quatre o cinc, seguirà endavant. I sempre surt algú a qui li interessa. Basta que surtin un o dos cada canvi generacional”, explica Mercadal.
Segons ell, mentre no arribem al punt que en quedin dos o, fins i tot, un, la situació de l’ofici no serà preocupant. “Fa vint anys que es comenta que som molt pocs, però sempre ens hem mantingut entre set i quatre araders en actiu”.
EVOLUCIONANT EN MATÈRIA PRIMA
A més de veure una clara evolució amb l’ofici, les tècniques, i l’elaboració, també la trobam en la matèria prima, en la llenya, i la forma d’obtenir-la. “Antigament, parl d’un segle enrere, l’arader no tenia pràcticament llenya emmagatzemada. Ja que era costum que el mateix pagès per qui feia la feina, li oferís. Ja fos la llenya talada, o el talar-la. Amb el temps, per tenir llenya suficient, per a totes les feines, ens hem anat adaptant. I ara o l’anam a talar nosaltres -que açò no passa gairebé mai per falta de temps, a no ser que sigui molt necessari-, o ja tenim el contacte d’alguns llenyataires o pagesos que en talen i ens en guarden un munt per triar”, ens explica l’arader d’Alaior.
Així, abans l’arader treballava de forma totalment manual, amb algunes eines de què disposava, el seu escenari moltes vegades era el mateix lloc on havia de col·locar aquelles barreres o pel qual feia aquella sínia, i la llenya li oferia el mateix pagès o la talava ell. Actualment, el professional disposa d’un taller on treballa, amb màquines aposta que li faciliten moltes de les feines, i aconsegueix la llenya d’on pot. Si té contactes de gent que ja talla pel seu compte, els demana que n’hi reservin un munt, i sinó, la va a talar ell mateix, demanant els permisos corresponents, és clar. “S’ha de demanar un permís especial a l’IBANAT (Institut Balear de la Natura del Govern Balear), que t’indiquen, segons el que necessites, la zona i els arbres que pots talar”, explica en Carlos Moll, l’arader de Ferreries. “I bàsicament el que fas és tot el procés des de zero. Tales l’ullastre, l’esporgues, el trosseges, cremes la branca, i ho deixes tot aclarit per endur-te la llenya”.
Estem davant un ofici, llavors, que ha anat avançant amb el pas dels temps. Juntament amb el progrés generalitzat de la societat. Adaptant-se als nous temps i a les noves necessitats de demanda. Un ofici que, encara que nasqué amb una estreta relació amb el camp, avui dia, potser, aquesta ja no és tan evident. I una professió que per molts, dona la impressió, que ja és totalment diferent del que era. Encara que manté l’essència dels inicis. I la seguirà mantenint, per molt que passin els anys, i les noves generacions es succeeixin. El rústic i el tradicional, formen part del nom que conforma l’arader
