Avui 24 d’octubre de 2024 ha tancat un establiment que era obert molts anys abans que jo nasqués. S’anomenava Los Claveles i va encendre el forn per primera vegada l’any 1952 gràcies a l’empenta de Miquel Pons Coll i de la seva dona Genoveva Allès Goñalons. El marit era del ranxo de mon pare i havia anat a lluitar a Rússia amb la División Azul; tenia una aura de guerrer antic que havia retornat a l’illa natal després de passar un munt de peripècies. L’esposa era una dona viva que servia rere el taulell i feia d’enllaç amb aquest món del foc i de la nit que és un forn. El primer estava situat al carrer de Sant Joan. Disposava d’un pou, d’una pastera boval i d’unes bigues en mal estat. Van fer construir un edifici a l’Avinguda Verge del Toro a tocar de l’OAR. El món bullia i la gent valenta se’n sortia a pesar de viure en una dictadura. No només s’alçaven cases i negocis damunt la terra vermella sinó també famílies. El matrimoni va tenir vuit fills i la relació va ser generacional. En Germán és de la meva edat, en Miquel va jugar a futbol amb jo i na Genoveva era del ranxo de la meva germana Xisca. Amb la resta de germans -Eulàlia, José, Xisco, Clara i Gemma- compartíem aquell carrer que rep el títol pretensiós d’avinguda i des del qual es veu la muntanya del Toro. Asseguts al portal de ca nostra podíem contemplar la processó de dones que duien les palanganes de carn o de peix a coure al forn. A més d’elaborar un deliciós pa, i formatjades i coques de brossat i de tomàtic i de salsa i de pinxa o de sucre o de sal o rubiols plens d’espinacs també despatxava llaminadures. Tot un món de sabors es concentrava en aquell establiment ple de vida -la família residia a la rebotiga. Quan feia el servei militar as Mercadal els soldats de Ferreries ens reuníem al forn a partir de les cinc de la matinada, compràvem un coc que ens preparaven al nostre gust i omplíem cotxada fins al quarter; el mateix feien els obrers. He vist un vídeo penjat a les xarxes i m’ha entusiasmat una anècdota que reflecteix aquest temps, el poble i Los Claveles -el nom surt dels gustos musicals del patriarca que tenia en gran estima el gènere de la sarsuela-. A la dècada dels seixanta del segle passat hi havia molts de forasters fent feina a la carretera de Cala Galdana. No es creien que hi hagués tants d’al·lots a Ferreries. A Los Claveles els hi van dir que si en volien veure un falcat anunciessin que regalaven polos. En un tres i no res van sortir al·lots de davall les pedres i els treballadors van quedar convençuts; era el temps del baby boom. Em sembla que era en José qui repartia el pa amb una moto amb sidecar. Los Claveles es va convertir en una institució gastronòmica a Menorca, va obrir nous establiments a la resta de l’illa i va comprar La Tropical encara que no va ser aliè a la crisi econòmica de l’any 2008. Al vídeo esmentat parlen del pa beca. Es veu que era un pa amb un tall a la part d’enmig que s’estofava com si fos una gorra. Idò, com a client que vaig ser i he estat em trec la beca davant tots aquests anys d’amor a l’ofici, esforç i qualitat; una odissea colossal d’àmbit insular que avui acaba encara que comença una nova etapa individual també il·lusionant. Gràcies, família.
