“Aquest llibre no pretén recrear la vida del segle XII, només el fa servir com escenografia per explicar històries.”
Tot just abans de començar la novel·la, l’autor ens fa aquest aclariment. Dolça a la Torre del Fang, d’Antoni Veciana, no és pròpiament el que anomenem una novel·la històrica, sinó més aviat un meravellós relat ubicat a un determinat període històric.
Si més no, convé deixar-ho clar, això no és cap mena de justificació per excusar anacronismes o qualsevol mena d’altres llicències. Ans al contrari, la novel·la és fidel al període en què es desenvolupa. Escenografia potser; tanmateix, fidedigna.
Guaitem ara l’argument, tal com se’ns explica a la contracoberta.
Aquesta novel·la relata la vida imaginada de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III. Ressegueix el destí de la comtessa des que deixa la seva terra fins a la seva mort en la terra de frontera que era la Catalunya de l’època.
Així, si bé és cert que la protagonista és la comtessa de Provença, no ho és menys que la veu que en bona part ens parla és la d’una esclava almoràvit que li és donada per Ramon Berenguer com a regal de casament. Així mateix, tota la narració està farcida amb un grapat de rondalles d’allò més enlluernadores.
Aquest és, en el meu humil parer, el tret més encisador de la novel·la. Les històries llegendàries s’entrellacen amb les vicissituds de Dolça en un perfecte ordit que ens immergeix dins el món medieval molt millor que ho faria una allau de dades. L’autor aconsegueix fer-nos viure -sí, viure- aquells temps.
“Les històries poden ser veritat o no, però la veritat en una història la posa qui se l’escolta donant-la per bona, o no.”
M’ha resultat evident, per altra part, que Veciana beu de la nostra rondallística que, alhora, té elements en comú amb la que es pot trobar arreu d’Europa. En aquest sentit, els contes i llegendes que hi apareixen tenen el regust de quelcom conegut.
Si més no, la fascinació que provoca Dolça a la Torre del Fang no fora possible sense el gran domini del llenguatge de què fa gala l’autor. És un veritable plaer llegir les frases, les paraules les construccions sintàctiques, els girs amb què es teixeix el text. Un plaer que, alhora, ens trasllada a l’època i vesteix el relat, tot i la immensa imaginació literària, d’una mena d’insospitada credibilitat. I, així mateix, no vull deixar d’esmentar l’enorme força de les descripcions, de les imatges…
“Penjarà domassos negres als finestrals i llàgrimes de sal als ulls, però lentament el negre s’aclarirà per l’assoleiada…”
Ara em permetreu un record personal. Tinc prou anys per haver viscut vespres il·luminats només amb un llum amb crulles mentre es contaven rondalles. He sentit la mateixa flaire d’aquells llunyans moments tot llegint aquesta novel·la. Tal volta això és una banalitat, però us assegur que per a mi és força significatiu.
Tanmateix, no vull acabar la ressenya sense fer esment de la Torre del Fang que trobem al títol. Encara hi és, malmenada i abandonada, a un carrer del barri barceloní del Clot. No sé si és verídic que allí hi visqué la Dolça. Així i tot, estic convençut que, quan hi torni a passar, la hi veuré apuntant-se a la finestra.
No sé altra manera millor de recomanar-vos aquesta lectura.
