El 12 de novembre de 1936, en plena guerra, va néixer Silvestre Pons Fernández. Els seus pares eren republicans. Son pare era Rafel Pons Casasnovas (1901), un sabater de banqueta que tenia el tornall dalt el porxo de casa, al número 60 del passeig de Sant Nicolau. Sa mare era Mercedes Fernández Ribas (1908), nascuda a Hondarribia (Fuenterrabia), filla d’un carrabiner destinat a Ciutadella quan ella tenia pocs mesos. Rafel i Mercedes van tenir família nombrosa: Verdad (Joana) (1933), Celeste (1935), Silvestre (1936), Leonardo (1938), Laureano (1940) Rafel (1942) I Florencio. Durant la guerra, son pare anava cada dia amb la velo a cercar llet per la dona i els fills petits i una vegada el van ferir a un braç i va dur la metralla durant molt de temps. Quan sonaven les sirenes, sa mare, ajudada pels vesins, baixava als túnels que hi havia davall el passeig de Sant Nicolau i asseguda a una engronsadora donava de mamar a Silvestre. Silve va haver de ser batejat als set anys, quan li posen el nom d’Antoni. Va anar a l’escola des Born fins el 9 anys, que és quan deixa els estudis per ajudar a son pare, sabater. Va començar de sabater a ca’n Climent, després va posar taller propi on feia acabats per altres fàbriques de Ciutadella. Va passar després a ca’n Leo fins que la fàbrica tancà. Els darrers anys va fer de porter de nit a un hotel de Son Xoriguer. L’any 1963 es va casar amb Carme Arguimbau Bosch. La parella va tenir tres fills: Carme, Silve i Samanta. Quan es van casar van anar a viure a un pis del carrer de Sant Joan, dalt el bar El Quijote. Cap el 1970 va mudar-se al 58 del passeig de Sant Nicolau, que va ser ca seva fins que va morir. Silve era un gran lector i caçador, i prenia molt de gust conversant amb la gent mentre fumava caldo (Ideales). La natura era el seu hàbitat natural, qualsevol excusa era bona per sortir al camp. Aviat es va sentir interessat pels temes laborals i els drets dels treballadors i aconseguia molts llibres que arribaven, alguns d’amagat, de fora. Així li va néixer la consciència que el va portar a ser un dels fundadors de Comissions Obreres. Ell creia que l’associacionisme sindical era la manera de donar força al moviment obrer i el camí correcte per a defensar els drets laborals. Sempre va defensar el diàleg per arribar a acords entre obrers i empresaris. Quan el grup de joves estudiants que muntaven el Partit Comunista quan tornaven de la Universitat van voler consolidar el vessant sindicalista, Silve ja era un referent en aquest món. L’entesa va ser fàcil, entre el món obrer i el món intel·lectual. Aquesta onada de lluita democràtica va abocar a les eleccions de 1979, on Silve ocupava el segon lloc de la candidatura comunista, després d’Andreu Bosch. Ambdós van ser elegits regidors. Aquella experiència a l’Ajuntament va ser frustrant. Acabat el compromís de quatre anys, es va retirar. També es va decantar de la primera línia sindical, perquè era el temps de la fallida del calçat i del canvi de naturalesa dels sindicats. Silve va deixar el Partit Comunista decebut. Els darrers anys va tenir ànsia del seu hort i va ser un observador atent del que passava en el món. Va morir el 29 d’abril de 2023, a vuitanta-sis anys.
