Miriam Triay / Ciutadella – Elena Santiago (Andorra, 1994), es va convertir, el passat 26 d’octubre, amb la guanyadora del 49è guardó del Premi Born de Teatre. L’andorrana i professional del teatre, explicà la importància de recordar, que la memòria històrica formi part del nostre dia a dia, i no li girem la cara a la veritat i als fets passats. El silenci navega i aborda una etapa de la història d’Andorra que poca gent pronuncia en veu alta. Una postguerra plena d’esdeveniments que marcaren una societat, però que no s’han explicat obertament mai. Una forma de veure i viure del passat que, realment, com ja destaca Elena Santiago, es pot extrapolar a tot el territori espanyol. Des del setmanari hem pogut conversar amb la guanyadora.
Com neix aquesta passió pel teatre?
Em neix d’una manera una mica divertida, la veritat. Perquè jo abans de fer teatre, vaig començar fent música a l’Institut de Música d’Andorra. I justament, en aquest edifici, també s’hi ubicava l’aula de teatre. En aquest sentit, i encara que la música m’agradava, jo notava que no acabava de ser el meu lloc. I la curiositat i enveja que em despertaven els que anaven a l’aula de teatre, em van acabar de convèncer, per decidir-me de fer un canvi.
Així, i sent encara adolescent, vaig començar a fer teatre, per provar-ho, durant un any, alhora que feia música. Fins que va guanyar el teatre. Em vaig adonar que era la forma més fàcil i adient per expressar-me. Que la música no havia aconseguit el mateix. I que a través del teatre tot era més natural.
I una vegada t’adones d’açò, i comences a l’aula del teatre… què passa?
Doncs que amb 18 anys vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Tenia molt clar que era el meu camí a seguir. I vaig entrar amb l’itinerari de teatre físic, o com es coneix popularment, teatre de gest. Per poder complementar aquests estudis amb l’aprenentatge, també, d’escriptura teatral, em vaig apuntar a l’acadèmia Eòlia; on vaig fer una assignatura de text. Així que vaig tenir la sort de tenir una formació molt completa des del principi. Diguem que la meva formació base és el teatre físic, però també vaig tenir i gaudir d’algunes eines bàsiques de teatre de text.
Després de l’Institut del Teatre què fas?
Vaig tenir uns anys bastants bons de feina, participant en projectes bastant xulos, fins que va arribar la pandèmia. I si els actors de normal ja formem part d’un sector molt precari, durant la pandèmia tot es va agreujar… Va caure tot.
Aquesta circumstància em va fer veure que, per continuar tenint una carrera professional, havia de començar a escriure més seriosament. Al final la meva formació com a actriu era també la de creadora, perquè escènicament ja havia creat contingut, amb el teatre de gest. I ja havia fet, encara que fos, una assignatura en aquest sentit, a l’acadèmia.
És amb aquesta idea, i la voluntat de voler explorar-ho i explotar-ho més, que em vaig apuntar a l’obrador de la Sala Beckett. I és, justament, en aquest espai on neix El silenci.
Què va passar exactament dins la Sala Beckett perquè nasqués ‘El silenci’?
He de dir que abans d’entrar-hi jo ja havia escrit algunes peces de teatre. Però amb la Sala Beckett realment el que passa és que em donaren les eines necessàries per desbloquejar la meva escriptura. I a partir d’aquí, em començaren a néixer i sorgir idees i necessitats. Va aparèixer una cosa que necessitava ser escrita.
M’adono, així, que vull explicar una part de la història d’Andorra. La meva terra natal. Perquè, alhora, m’adono que molta gent, com jo mateixa, té molta curiositat sobre aquesta part de la història. Una que està constituïda per un buit. Que ni jo ni cap andorrà podem explicar, perquè no se’ns ha explicat mai. Perquè es calla, i es mira cap a un altre costat, quan el tema surt. I aquesta etapa és el període entre guerres.
Apareix, llavors, la necessitat d’emprar la ficció per intentar emplenar aquest buit que durant tota la meva vida m’he intentat imaginar i explicar, però que no he pogut perquè sempre és alguna cosa que es calla, que no es diu. No es parla d’això. I és aquí quan, acabo veient que, no només vull parlar d’Andorra, sinó també de com aquest buit afecta a través del temps a la societat en què vivim, i a les societats anteriors, a les generacions passades.
Parles d’una ficció… com l’has jugada?
Doncs la necessitat de parlar d’aquest buit, i de l’efecte, surt a través de tres generacions d’una mateixa família que presenta, justament, un secret. I aquest és la troballa d’una fosa comuna a una de les seves propietats. Amb cossos enterrats, que la pròpia família no deixa excavar.
Així, tu veus la història d’aquest secret durant tres generacions diferents, i de com els afecta a tots els membres individualment, i conjuntament.
I aquest buit real que comentes, de la història d’Andorra… dius que tothom el coneix però ningú en parla… A què fa referència?
Sí, jo crec que seria una mica comparable amb el que també va passar a Espanya. On també hi ha moltes fosses comunes, de la guerra civil. I encara que ara hi comenci a haver més recursos de memòria històrica, tampoc se n’ha parlat, realment. Tothom sabia què hi havia, i el que passava, però no se’n parlava. Espanya és el segon país del món on hi ha més fosses comunes…
Llavors, crec que passa una mica el mateix a Andorra. Se sap que ha passat alguna cosa, però no se’n parla. Es tracta d’una època, a més, en què al Principat hi havia molt de trànsit de persones que venien d’Espanya a França o viceversa. I llavors hi ha molta història, i molts rumors que circulen al voltant de tanta gent. Però clar, com dic, són rumors. La gent no sap realment el que és veritat o mentida. Jo tampoc ho sé.
Ningú no ha anat al lloc on es diu que hi ha una fossa a excavar per veure si el que es diu és cert. Es queda en rumor.
I com va sorgir la necessitat de presentar aquesta obra al Premi Born de Teatre?
Doncs mira, quan la vaig acabar, després de dos anys, al febrer d’enguany, vaig recordar el que em deia la meva professora Marilia Samper, de la Sala Beckett. I era que aquesta història, quan la tingués acabada, l’havia de presentar a llocs. S’havia de conèixer.
Per tant, i just la vaig tenir llesta, vaig decidir presentar-la al Premi Born. Encara que, he de confessar, no pensava guanyar-lo. De cap manera. La presentava per provar, però sabia que la probabilitat era molt reduïda. I al final, mira.
Com coneixies aquest premi?
Doncs perquè dins el món del teatre, sobretot català, és un premi de molt renom. Els que som professionals de teatre, sabem quin premi és. A més que també conec a gent del meu voltant que l’ha guanya. Per tant, és un premi que reconec pel prestigi, però també per la proximitat.
Després d’haver guanyat el premi… quin camí seguirà ‘El silenci’?
A mi el que m’agradaria és veure’l representat, evidentment. Per tant, la feina que he de començar a fer, és la d’anar a tocar portes. Per veure qui està interessat a sumar-se a la producció d’aquesta obra. Convido a tothom qui vulgui. És una obra que, pel tema, que consider molt andorrà, però alhora, i pel que he explicat, molt universal; es podria interpretar a qualsevol lloc d’Espanya i Andorra. I, per tant, en qualsevol dels seus idiomes. Ja sigui en euskera, gallec, castellà o català (l’original).
I gràcies al Premi Born, crec que això és més possible que abans. Sent realistes, és una peça que, molt difícilment, una productora petita-mitjana com jo hagués pogut portar a terme. Però amb aquest estaló, amb aquest guardó al darrere, segurament se m’obren més portes que no abans. Per això estic molt agraïda i il·lusionada d’haver-lo aconseguit. I perquè el meu projecte ha rebut un reconeixement de gran prestigi dins la dramatúrgia d’Espanya.
Per acabar… hi ha algun altre projecte que vulguis comentar?
Just ara, a mitjan novembre, estrenem una peça de teatre immersiu, Nua, a Andorra. L’he escrit jo, però la dirigeix na Gina Robles, actriu i directora. I és una peça que va sobre la violència digital, i de la complicitat mal entesa. De com en un moment d’agressió, violència, la complicitat ajuda que aquesta segueixi, i no aturi. El nom, NUA, és perquè se centra sobretot en el filtratge d’imatges íntimes, i de com afecta les persones. I la idea principal és treballar-ho amb el públic, fent-lo còmplice. Per observar el paral·lelisme amb la gent que realment ho és. Pel simple fet de reenviar aquestes imatges a altres persones, o de no intentar aturar-ho i rompre la cadena.
