Una vegada, a la Universitat de Barcelona, durant una sessió de màster amb la majoria d’alumnes internacionals o sigui, vinguts de tot el món, em van demanar si servia de res la literatura i, per extensió, l’art. La meva resposta va ser que la literatura i l’art no servien per a res però que eren absolutament necessaris. He pensat en aquesta sessió matinal a la universitat més prestigiosa d’Espanya segons tots els rànquings internacionals -es diu poc encara que la realitat sigui caparruda- després de les tràgiques inundacions ocorregudes a finals d’octubre al País Valencià. I m’ha vingut al cap -quin plaer donar classes a alumnes assedegats de coneixement que volen entendre el misteri de la creació artística que ningú mai no podrà il·luminar del tot i que volen ser allà i no en un altre lloc del món- perquè he recordat al mateix temps una novel·la de Vicente Blasco Ibáñez titulada Entre naranjos que va ser publicada l’any 1900 i que va ser duta al cinema -mut encara en aquella llunyana època- vint-i-sis anys després per Metro-Goldwyn-Mayer amb el nom de The Torrent i que, a més de ser un èxit comercial, va ser protagonitzada per Greta Garbo en el paper de Leonora. I tornam a la pregunta dels alumnes de màster? Serveix per a res la literatura, l’art? L’argument de la novel·la gira al voltant d’un hereu, Rafael Brull -aquesta setmana també m’han demanat sobre la importància dels noms en les novel·les: fixau-vos-hi, un dels molts significats de brull a València és, a més d’un llinatge i, provinent del gàl·lic, “broll, porció de líquid que surt amb força”-, fill únic d’una rica i poderosa família d’Alzira dedicada a les plantacions de taronges i al seu comerç. Culte i honrat, a diferència del seu pare traspassat, es converteix en un reeixit empresari i polític. Malgrat el seu èxit, l’única cosa que el fa feliç és estar a prop de Leonora, una enigmàtica cantant d’òpera que, després d’alguns anys a Itàlia, torna a Alzira per curar-se de les ferides del passat. Tanmateix, el cercle conservador que envolta Rafael s’oposa a esta relació, perquè menysprea als artistes. Entremig de la trama hi ha una violenta torrentada -que atorga nom a la pel·lícula americana- que tindria similituds amb la patida fa uns dies al País Valencià; a Paiporta i a Algemesí entre d’altres indrets frontereres amb el Magre, l’afluent del riu Túria, a l’Horta Sud. Així, si la literatura no serveix per a res, ni tampoc l’art com pensa el cercle conservador de la comunitat del protagonista de la novel·la, per què és imprescindible? Perquè l’art, la literatura, ens avisa i fixa esdeveniments del passat o per venir i ens mostra la manera d’afrontar-los o, tot el contrari, la forma com no s’han d’encarar. Però com passa a la novel·la, les elits de finals del segle XIX no fan cas als artistes o als escriptors com ara Vicente Blasco Ibáñez, i les elits conservadores del segle XXI, entre ells els polítics autonòmics, no fan cas als experts que avisen de l’arribada d’una Dana (Depressió Aïllada en Nivells Alts) i no alerten la població de l’arribada de la torrentada que els acabarà sepultant. El resultat d’aquesta incompetència -ho ha dit molt bé la periodista Núria Cadenes: “Són més perillosos per inútils que per corruptes”- ha estat més d’un centenar de morts i una devastació material incalculable que s’haurien pogut evitar. I és que ja ho va dir Bertolt Brecht. Hi ha moltes maneres de matar i només una -clavar un ganivet a la panxa, per exemple- és reconeguda com a il·legal per l’Estat.
