La creació de la municipalitat de Ciutadella l’any 1301, pel rei Jaume II de Mallorca, va suposar l’elecció anual de quatre Jurats i deu Consellers per a Ciutadella, als quals s’hi sumaven periòdicament quatre representants de Maó, tres d’Alaior i tres del Mercadal i Castell de Santa Àgueda, per configurar així el Consell General de Menorca, institucions que es mantingueren inalterables durant tota l’Edat Mitjana.
El lloc de reunió dels catorze mandataris ciutadellencs (Municipalitat particular) durant els primers cinquanta anys de la seva existència, fou una capella de l’església parroquial de Santa Maria; però en haver-hi una major concurrència, en assistir els deu representants forans, juntament amb el governador, el seu assessor, el notari i altres dignitats, la reunió es celebrava, reiterades vegades, en el refectori del Convent de Sant Francesc.
L’any 1335, amb l’arribada de Nicolau de Sent Just (vice – tresorer reial) i Ramon de Capcir (assessor del governador de Mallorca) per dirimir la primera controvèrsia entre ciutadellencs i forans, suscitada per raó del finançament de les muralles d’una i d’altre població, la reunió es va celebrar a casa d’un dels quatre Jurats (Miquel S’Anglada).
Sembla ser, que les reunions municipals de les altres poblacions de Menorca es celebraven a l’interior de les esglésies parroquials, espais amples i acollidors d’un nombre considerable d’individus, una característica molt freqüent en totes les poblacions illenques.
A l’actualitat resulta difícil confondre la figura de l’actual Alcalde Constitucional amb el càrrec que ostentava aquell altre oficial reial que exercia les funcions de Batlle General de l’illa, nomenat sempre directament pel monarca.
El Batlle General era un oficial que vetllava pel patrimoni de la corona, per tant era un alt funcionari al servei de la monarquia. Una institució diferent a la Municipalitat particular de Ciutadella, formada per 4 Jurats i 10 consellers que vetllaven pel compliment dels drets i franqueses atorgats als ciutadans i evitar les arbitrarietats i prepotència del Governador, del Batlle General i dels oficials subalterns del monarca.
No serà fins l’any 1358 quan el rei Pere IV va atendre, entre altres peticions formulades pels missatgers menorquins Francesc Çapinya i Ferrer Torà, una franquesa donant permís a la Universitat de Ciutadella per poder comprar una casa que servís com a magatzem d’armes i on celebrar les seves reunions periòdiques (20 gener 1361). Possiblement, aquesta casa magatzem adquirida seria la situada enfront de l’església parroquial i que va subsistir a l’embat turc de 1558.
Així doncs, la municipalitat de Ciutadella no pogué disposar d’un espai adequat per celebrar les sessions municipals degut a la mancança de diners per adquirir una casa. En tots els altres pobles i ciutats de parla catalana, aquest edifici se li donava en nom de La Sala.
Desconeixem les modificacions que va sofrir la Sala de Ciutadella al llarg de les centúries següents. Tan sols anotar que la seva façana sobresortia de la línia de cases que configuraven el carrer de l’església, de manera que aquella avançada estrenyia la via de circulació que anava de la Plaça Vella al carrer Major del Born.
Tampoc coneixem les reparacions que experimentà després de la desfeta de 1558. Però l’edifici, amb una antiguitat superior als 250 anys, és evident que a principi del segle XIX les seves estructures eren ja velles i poc adequades per albergar les oficines de la màxima autoritat civil ciutadana i que el local era insuficient per allotjar tot l’aparell burocràtic que, poc a poc, s’anava incrementant.
A més, degut als canvis polítics que s’havien produït, la situació municipal de Ciutadella era molt diferent a la dels segles anteriors. Els Decrets de Nova Planta (1714 – 15) dictats per la monarquia borbònica havien suprimits els furs i les franqueses dels regnes de la Corona d’Aragó, de manera que l’Administració havia estat centralitzada en les diferents Diputacions Provincials, subjectes als dictats de la Cort de Madrid. Els antics Jurats i Consellers havien estat suprimits i substituïts per una estructura ciutadana diferent. Però aquests canvis no afectaren, en un principi, a Menorca, ja que durant tot el segle XVIII l’illa restà sota domini britànic o francès. Però una vegada annexionada novament Menorca a la Corona Espanyola, pel Tractat d’Amiens de 1802, va desaparèixer el lliure comerç, practicat durant el domini britànic, per donar pas a una economia de privilegi i de monopoli, i se implantà el sistema de govern municipal borbònic.
Malgrat tot això, el càrrec de Batlle General va subsistir a Menorca degut a les incidències de la Guerra del Francès, ja que fou establert novament l’any 1815 pel rei Fernando VII als regnes d’Aragó, Mallorca i Principat de Catalunya, amb caràcter administratiu, per guardar el Patrimoni reial. Però cada vegada la monarquia li restava competències. Una d’elles fou la dictada per la R. O. de 21 d’abril de 1834 per la qual els Batlles foren desposseïts de les seves funcions judicials, que eren inherents als seus càrrecs.
Degut als nous canvis, les antigues Universitats (com a corporacions municipals) varen desaparèixer, donant pas (1835) als Ajuntaments, regits per un alcalde, concejals o regidors i síndics. Amb la supressió dels tribunals patrimonials (R. O. de 2 setembre de 1841) que decidien en aquelles qüestions referents a les possessions de la Corona, el càrrec de Batlle General quedà suprimit.
Durant el primer terç del segle XIX la situació política espanyola després de la Guerra contra el francès va sofrir un vaivé constant entre les idees liberals i les imposicions absolutistes. A resulta de les noves Constitucions, que duen en els seus plantejaments un desig de resoldre el problema agrari nacional, es produí l’emanació d’unes Ordres d’Amortització que afectaren principalment a determinades Ordes Religioses, propietàries de nombroses terres de conreu i d’aquells monestirs on el nombre de religiosos enclaustrats havia minvat ostensiblement durant els anys (Desamortització de Mendizábal 1835).
Continuarà…
