L’herència del dimoni Per Eduard Riudavets Florit

No és la primera vegada que un escriptor en llengua catalana em porta als Estats Units. Ara que recordi hi he anat acompanyat de Jordi Coca, Josep Masanés o J.M. Vidal-Illanes… Segur que n’hi ha més que, vers llocs i temps diferents, m’han fet travessar el mar.

Amb l’herència del dimoni, de Biel Cussó, hi tornem, i anem més enllà encara. Escrita en dos plans temporals que transcorren paral·lels fins que, en un gir argumental, acaben confluint en un desenllaç gairebé apocalíptic, ens fa fer estada a Connecticut, Alaska, Minnesota… i fins i tot a Sud-àfrica.

Esbossats els escenaris, potser ja és l’hora de fer un brevíssim resum de l’argument.

Un noi, en ple canvi de segle, ha de lluitar contra tot i contra gairebé tothom per simplement sobreviure en un món que li és absolutament hostil.

Si hagués d’assenyalar, precisament, un aspecte de la narració que m’ha impactat, no ho dubtaria: la claredat, sense màscares, amb què l’autor ens duu al convenciment que només la venjança és el camí contra la injustícia. No pretenc generalitzar, òbviament, però en el cas del Neal,  i de la seva colla, és una realitat que esdevé inevitable.

No m’estranyaria que aquesta interpretació de la novel·la sobti -i fins i tot desagradi- a qualcun dels lectors d’aquesta secció. No hi puc fer res. És el que n’he tret de la novel·la. Per acabar-ho d’adobar, he d’afegir que aquesta història de revenja està farcida de violència.

Si més no, no us penseu ni per un moment trobar-vos amb un gore gratuït i sense justificació. Res d’això. El dolor, la injustícia, la mort, l’abús… són les fustes que alimenten la foguera. Entenem, i la comprensió ens permet l’empatia.

Perquè, a més, hi ha molt amor i tendresa. En podem fer, llavors, una altra lectura, en absolut contradictòria. L’herència del dimoni és un veritable cant a l’amistat.

Tanmateix, per ara només us he comentat el contingut. Cal fer una passa més. És en Neal mateix qui ens narra les seves vivències. Així no tan sols coneixem els fets, sinó també els seus sentiments, la por que ho emboira tot, l’odi que és alhora motor i fre, l’enyor dels escassos moments feliços, l’horror que l’ha marcat per sempre…

En aquest mateix sentit, i torn anar al contingut, la relació del protagonista amb la seva germana i amb els amics que l’acompanyen és un exemple de complicitat i afecte, de cura mútua i, fins i tot en els escenaris més cruels, d’amor amb totes les lletres.

Per altra part, tot el que abans us he exposat seria del tot impossible sense l’ús gairebé vertiginós que Cussó fa del llenguatge. Sense retòrica ni descripcions innecessàries, es limita a exposar-nos fets i sentiments. Tot plegat té com a resultat una novel•la molt dinàmica, que al mateix temps és força profunda. Una gran combinació, sense cap mena de dubte.

L’herència del dimoni no et deixa indiferent, tampoc és fàcil encabir-la en un determinat gènere. Podria qualificar-se de novel·la negra, de relat d’aventures, de novel·la iniciàtica… però en realitat la classificació no té cap mena d’importància. El veritablement important és que la narració ens absorbeix, ens porta amunt i avall a través de sorprenents girs argumentals. Només hi puc afegir, a tall de conclusió, que retrata sense pietat el costat més fosc de la vida. Cal llegir-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.