Itziar Lecea / Ciutadella – N’Eva Febrer és una de les músiques més polifacètiques de l’escena menorquina. Violinista de professió, estudiosa de la música antiga per vocació i fan absoluta del gènere heavy, compagina les seves eclèctiques facetes amb harmonia. A la seva formació Il Gesto Armonico i al Festival de Música Antiga des Migjorn Gran, el qual organitza des de fa 14 anys, hi suma enguany Najash Symphonic Metal, una proposta valenta i rompedora que ha tingut una molt bona acollida.
Qui és n’Eva Febrer?
Vaig néixer a Ferreries (1980), vaig començar música l’any 1986 a l’escola de música del poble (introducció a la música, coral i orquestra Orff), i el 88 vaig començar amb el violí, que és l’edat amb la qual els fillets normalment comencen amb l’instrument. L’any 1992 ens vam traslladar a viure a Es Migjorn Gran. En un moment donat, vaig decidir que em volia dedicar professionalment a la música, i vaig cursar els Estudis Superiors de violí al Conservatori Superior de les Illes Balears a Palma. Em vaig llicenciar en Història i Ciències de la Música a la Universidad de La Rioja; i em vaig especialitzar en Música antiga a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Després vaig continuar la meva formació en música històrica i música antiga, especialment amb en Sigiswald Kuijken, que és el meu mestre, de qui vaig rebre classes de violí a Bèlgica i Itàlia.
Què et va cridar del violí?
Tocar en grup. Paral·lelament als estudis de violí, vaig començar a estudiar piano, però em vaig decantar pel primer perquè m’agradava més tocar en grup, amb altra gent. Amb el piano, fas moltes hores tot sol cara a la paret. Però amb el violí fas molt de temps amb una orquestra, amb un grup de música de cambra, amb grups de música antiga i, fins i tot, amb grup de metal. El que m’omple és sonar amb gent.
Vas tocar des de petita en grup?
Deixant de banda els estudis, vaig començar a tocar amb el Grup Filharmònic de l’Ateneu de Maó amb 13 anys. I, amb 15, vaig entrar a la Jove Orquestra de les Illes Balears, amb la qual assajàvem a Palma, el que m’obligava a fer els caps de setmana a Mallorca, on m’ho vaig passar molt bé.
A casa tens referents músics?
Mon pare ha tocat la trompeta amb la Banda de Ferreries i els darrers quasi 30 anys ha tocat el trombó amb la Banda des Migjorn Gran. I tant mon pare com ma mare cantaven amb la Coral de Ferreries. Ells ho han fet sempre com a aficionats, però sí que van trobar que era molt important l’educació musical, ja que és un valor que ens han inculcat tant a jo com a les meves germanes.
Quan vas tenir clar que volies ser violinista?
Crec que quan tenia 18 anys. Abans tenia molts de fronts oberts, perquè compaginava institut, amb orquestra, conservatori…I no donava l’abast. En el moment en què vaig anar a estudiar fora, que era per acabar el grau professional de violí i començar la carrera de Filosofia a la UIB, vaig veure clar quin era el camí a seguir, i la feinada que havia de fer, de manera que vaig aparcar la carrera per dedicar-me íntegrament a l’instrument.
Vas trobar camí fet per altres violinistes?
A Menorca tenia un parell de referents, “les més grans”; però companys músics n’he tingut des de petita perquè em vaig moure molt des de molt jove viatjant per fer cursos de música des dels 11 anys, fora de Menorca. A l’illa, per exemple, hi ha n’Assumpta Pons, d’Alaior, que ara és professora a un conservatori de Madrid. O n’Esther Pons, que és la concertino de l’OCIM. En aquella època eren les estudiantes més avançades i les referències per una filleta de 8 o 10 anys. També en Joan Fèlix, que va ser el meu primer mestre de violí, o na Carme Pons, que va ser la següent amb qui vaig estudiar l’instrument.
Es van creuar en el teu camí de prest?
Fa una trentena d’anys, Menorca encara era una mica desert, musicalment parlant. De fet, al conservatori no s’impartien encara totes les especialitats instrumentals, i per trobar professors titulats a l’illa era una odissea. Així, primer vaig anar a escola de música a Ferreries i després, uns quants anys més tard, vaig passar al conservatori quan hi va haver una professora regular totes les setmanes (na Carme Cardona), perquè abans només n’hi havia una vegada cada mes, i els meus pares consideraven molt important rebre lliçons cada setmana amb un professor, encara que no fos titulat.
Què t’atrau de la música antiga?
Moltes coses! Lo primer, trobar respostes interpretatives que no és possible trobar amb instruments moderns. Quan vaig fer el superior de Violí, que és de caire més general, hi havia solucions i maneres d’interpretar que no m’acabaven de quadrar quan tocava peces de segons quines èpoques. A més, hi havia un parell de violinistes que m’agradaven molt i que escoltava molt.
Quan anava i venia de Mallorca (els meus anys amb la Jove Orquestra de les Illes Balears) vaig conèixer una botiga de discs que era sensacional, on hi feia moltes hores cercant música, i la majoria de discs que hi vaig comprar eren de música antiga. Escoltant altres maneres de fer, com les afinacions històriques, va fer que m’interessés més, de manera que, acabat el superior, em vaig decidir per seguir els estudis amb música antiga.
La particularitat és que no ho podem saber tot, la música antiga obliga a llegir molt -els textos i tractats que han quedat-, conèixer molt el context social, historic, polític, gusts de l’època… i també prendre decisions sobre com creus, amb tota la informació que tinc, de com podria haver estat sonada aquella peça. No tenim gravacions, de manera que fem un poc d’arqueòlegs musicals en aquest camp.
Has passat de la música antiga, de la qual organitzes un festival de música a Es Migjorn Gran, a formar una banda de metal. Com has donat aquest salt?
Un dels primers concerts pels quals vaig estalviar tot un any va ser del grup Iron Maiden. M’agrada molt el heavy metal, i sobretot, el moviment que va sorgir al voltant dels anys 2000 de metal simfònic, amb grups com Stratovarius, Epica, Nightwish… i col·locar també la veu femenina i el personatge femení en un món que sempre havia estat molt dominat per homes i amb actituds molt testosteròniques. Va ser a partir d’aquest gust, i d’anar a concerts amb un grup de persones de Menorca, i concretament i posteriorment, les xerrades que feia amb n’Óscar Carreras, que va sorgir la idea de muntar Najash, el qual va néixer l’estiu passat.
Som 10 persones damunt l’escenari, però moltes més dintre de l’equip. El grup està format per: dues cantants líriques -na Maria Camps i na Marina Plovins-, un cantant de rock amb un registre molt ampli -que és en Jairo Carreras, que també toca guitarra elèctrica-, un baterista -n’Óscar Carreras-, un baix -en Lluís Carreras-, un teclat, que podríem dir que és el pont entre el rock i el clàssic -que és n’Óscar Amieva- i un quartet de corda, que integram en Josep Mascaró i jo de violins, en Jaume Fabregat a la viola, i en Pau Marquès al violoncel.
Com us atreviu a fer un gènere tan específic a una illa com Menorca?
Crec que a l’illa hi ha prou públic a qui li pot agradar aquest gènere, perquè vam fer dos sold outs a Sant Lluís (11 i 31 de maig) i a Alaior (20 d’agost)… Però el grup el vam muntar amb la idea de mostrar el que podíem fer. I, en el meu cas, com a repte personal, perquè no tenim accés a les partitures, i hem hagut de fer arranjaments damunt una música que és molt complex, de manera que hem hagut de fer una reorquestració de les cançons. I açò després, que funcionés.
Esperau fer temes propis?
N’estem cuinant un, però l’estiu és molt intens i no tenim temps per fer-ho tot ara mateix, donat que som tots músics molt actius. Asseure’ns i treballar amb temes propis ho tenim ara aturat, però a la tardor tenim ganes de tornar-hi.
Najash surt a reacció d’un món, com és el del metal, molt dominat per homes?
És que crec que el món del metal simfònic ja és una altra cosa, perquè veus el que fan aquests tipus de grups que versionam amb Najash, amb una base molt seriosa darrere. La part musical, transmetre un missatge i explicar una història no es pot fer des del punt de vista del famós “sexe, drogues i rock & roll” dels 80. Hi ha d’haver quelcom més, has de dedicar moltes hores a l’estudi, assajant, escrivint i provant/corregint/millorant.
Per Najash, vam crear el logotip (Judit Vinent), que són dues serps, i amb les que volem transmetre la dualitat, la visió més femenina del mètal, més sinuosa. Volem mostrar que sí pot funcionar des del punt de vista femení, tot i que la música, en general, segueix essent un món d’homes. Tant de bo que no fes falta cap reivindicació, perquè al final, la música és música, faci qui la faci.
